La ruptura de relacions de l’Ajuntament de Barcelona amb “l’Estat d’Israel” és gairebé una anècdota. La història d’aquesta ruptura amaga descarats interessos electoralistes i profundes conviccions ideològiques que estan a prop de la fina línia que separa una opció política del discurs de l’odi. Es tracta d’una operació planificada i pilotada des de la plaça Sant Jaume de Barcelona. No és casual que Ada Colau iniciés fa uns mesos una dura campanya en contra d’Israel, ni és casual que la ruptura es produeixi en aquests moments, a tres mesos vista de les eleccions municipals. L’alcaldessa vol compensar el desgast públic de la seva gestió municipal amb cops d’efecte ideològics que li serveixin per reconciliar-se amb un electorat que comença a abandonar-la.
Colau necessitava un revulsiu. I el gest d’esquinçar-se les vestidures contra Israel acontenta un esquerranisme maniqueu i senzill i, de rebot, afavoreix les expectatives electorals de la líder de Barcelona en Comú (BeC). La campanya de preparació del terreny per a la ruptura va ser promoguda des de l’Ajuntament per la plataforma Decidim Barcelona, controlada absolutament pels comuns. Des d’aquí, es va articular la recollida de signatures que donessin suport a la petició i que simulessin una opció majoritària de la ciutadania.
De cara a l’opinió pública, les dues plataformes que han mogut la ruptura amb Tel-Aviv van ser Lafede.cat i Prou Complicitat amb Israel, que en realitat són entitats en mans dels comuns. És més: aquestes dues plataformes es componen al seu torn d’ONG que no només viuen en bona part de les subvencions oficials (i les de l’Ajuntament són molt gruixudes), sinó que tenen uns postulats que coincideixen fil per randa amb els dels comuns. Si tenim en compte aquesta realitat, resulta molt fàcil fer-se una composició de lloc respecte al plantejament d’una operació política que va molt més enllà de plasmar una reivindicació ètica: està feta per a major glòria d’una opció política que ha d’acontentar al seu electorat.
Paradoxalment, el desagermanament amb Tel-Aviv és extensible a Gaza, ja que l’acord trilateral es va signar amb aquestes dues ciutats el 24 de setembre del 1998. A la pàgina de relacions internacionals del consistori barceloní hi consta la suspensió temporal d’aquests dos agermanaments: el de Tel-Aviv, sense cap opció a col·laborar; però el cas de Gaza, malgrat aquest avís, destaca que “la direcció de Cooperació de l’Ajuntament de Barcelona assegura les relacions amb la municipalitat de Gaza i amb totes aquelles entitats ciutadanes que treballen a Gaza i Palestina”. A més, enumera quatre projectes “realitzats o en curs de realització”: la construcció del Barcelona Peace Park, al barri de Tal al Hawa; l’assistència tècnica en matèria de salut mental; el suport en medicina oftalmològica als hospitals de la zona, i la construcció de la infraestructura i la urbanització del bari d’Al-Nasser. En resum, la decisió d’Ada Colau només vol castigar Tel-Aviv i, per extensió, Israel.
Per què Barcelona no ha revisat els agermanaments que té amb ciutats com Dubai, Isfahan, Xangai o l’Havana, pertanyents a dictadures o a règims amb una qualitat democràtica que està sota zero? Perquè això no dona vots. No interessen a ningú. Però Israel “ven” molt. I Barcelona disposa d’una extensa xarxa d’entitats propalestines que actuen d’altaveu, magnificant el gest. Hi ha un altre detall important que abona aquesta operació política: el març del 2022, poc després de la invasió d’Ucraïna, el ple de l’Ajuntament de Barcelona va votar la ruptura de relacions amb la ciutat agermanada de Sant Petersburg. L’alcaldessa va congelar la seva decisió per fer-la coincidir amb la ruptura d’Israel i així dissimular la decisió unilateral –i d’esquena al consistori– presa ara: mentre executava l’ordre del ple de fa un any, decidia pel seu compte declarar la guerra a Israel. I, cosa que és pitjor, ha camufla la decisió sobre Israel, que va ser a dit, amb la de Sant Petersburg, presa pel plenari municipal. Res a veure entre una situació i l’altra.
“Un centenar d’associacions”
Però Ada Colau ha disposat així d’un suport legal que li era vital per camuflar els seus interessos electorals. Aquest suport li va arribar amb una simulació de participació popular viciada de sortida, sense debat públic i amb un final escrit prèviament. En una carta oberta, Colau deia al primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, que la seva decisió es deu a la petició d’“un centenar d’associacions” i després d’“un procés participatiu reglat, al comptar amb milers de signatures de barcelonines i barcelonins, que comporta l’obligació de donar una resposta institucional a les seves demandes concretes, que són: denunciar el crim de l’apartheid contra el poble palestí; donar impuls a les entitats palestines i israelianes que treballen per la pau al territori, i trencar els acords d’agermanament que Barcelona manté amb l’Ajuntament de Tel-Aviv, atès que no responen ni al context ni als objectius amb què van ser signats ara fa 25 anys”.
Ada Colau al·ludeix a declaracions de l’exsecretari general de l’ONU Ban Ki-moon i del bisbe sud-africà Desmond Tutu, que es van referir a la situació dels palestins com una cosa semblant a un apartheid, apreciacions que van ser sostingudes, diu l’alcaldessa, pels premis Nobel Rigoberta Menchú, Adolfo Pérez Esquivel o Betty Williams. Escriu l’alcaldessa de Barcelona: “No puc romandre impassible davant de la vulneració sistemàtica dels drets bàsics de la població palestina. (…) Soc conscient que la població civil israeliana també ha patit atemptats i episodis violents, i no tingui cap dubte que, com a alcaldessa, condemno i condemnaré qualsevol mena de violència contra la població civil de qualsevol país”.
Per això, comunica en la carta adreçada al primer ministre israelià que “us faig saber que he decidit suspendre temporalment les relacions amb l’estat d’Israel i amb els institucions oficials d’aquest Estat –incloent-hi els acords d’agermanament amb l’Ajuntament de Tel-Aviv– fins que els autoritats israelianes posin fi a la violació sistemàtica dels drets humans contra la població palestina i compleixin plenament les obligacions que li imposen el dret internacional i les diferents resolucions de les Nacions Unides”.
Lior Haiat, portaveu del Ministeri d’Exteriors israelià, va contestar a Colau en tres contundents tuits: “La declaració de l’alcaldessa de Barcelona sobre la suspensió de les relacions amb l’Estat d’Israel i amb la ciutat de Tel-Aviv és una decisió lamentable, que està totalment en contra de l’opinió de la majoria dels ciutadans de Barcelona i els seus representants a l’Ajuntament. La decisió és un reforç per a extremistes, grups terroristes i antisemites, i està en contra dels interessos dels ciutadans de Barcelona. Fa molts anys que l’amistat entre Israel i Barcelona està basada en una cultura i uns valors compartits. Aquesta penosa decisió no aconseguirà fer malbé aquesta amistat”.
La Federació de Comunitats Jueves d’Espanya (FJCE) també va emetre un comunicat en el qual diu que “amb l’únic suport de 4.000 signatures, per decret i sense debat, la comissió de govern ha pres aquesta decisió que no representa, ni en forma ni en fons, el que és Barcelona ni els seus ciutadans”. Aquesta entitat denuncia la “creixent pressió al voltant de les comunitats jueves arran de la campanya de l’Ajuntament de Barcelona”. El 17 de gener passat, la FJCE va enviar una primera carta a Colau per establir un diàleg sobre les relacions amb la comunitat jueva. Però l’alcaldessa no va voler rebre’ls.
“Considerem que el que passa a Tel-Aviv, o a Israel, pot suscitar diferents opinions, igual que a qualsevol altre país o ciutat, però independentment del govern que tingui la ciutat de Tel-Aviv, és evident que l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut en compte que es tracta d’una ciutat exemple de convivència, on es defensen les llibertats, es protegeixen les minories i on els seus ciutadans viuen en pau siguin quina sigui la seva raça, origen o religió”.
La federació destaca que Barcelona és l’única ciutat del món que qüestiona la legitimitat de Tel-Aviv. “Per això, segons la nostra opinió, aquesta decisió no té a veure ni amb la política ni amb els drets humans ni amb la pau. Aquest fet té un nom: se’n diu antisemitisme sofisticat”, afirma la FJCE en el seu comunicat.
Els comuns asseguren que “més de 100 entitats i milers de veïns i veïnes de Barcelona” han demanat a Colau que talli les relacions amb “l’Estat d’Israel per la vulneració reiterada dels drets bàsics de la població palestina. És hipòcrita condemnar la invasió militar d’Ucraïna i tancar els ulls davant dècades d’ocupació militar de territoris palestins”. A més, han reaccionat a les crítiques rebudes amb un llistat de personalitats que recolzen aquesta decisió. El llistat l’encapçala el mític Paco Ibáñez i en ell s’hi inclouen Jaume Roures, José María González, Kichi, Teresa Rodríguez, Jaume Asens, Maruja Torres, Oleguer Preses, Alberto San Juan, Julio Manrique, Carles Riera, Eulàlia Reguant, David Fernández, Anna Gabriel, Dina Bousselham, Ernest Urtasun, Fermín Muguruza…
En una carta pública, feliciten l’alcaldessa Ada Colau per haver pres la “valenta decisió de suspendre els llaços institucionals amb l’apartheid d’Israel” i afirmen que “Barcelona serà ara recordada a la història com el primer gran ajuntament que va trencar llaços amb l’apartheid en solidaritat amb el poble palestí. […] Aquesta decisió va més enllà de Barcelona. És una clara resposta a la lluita de la societat civil catalana, i dels moviments socials, sindicals i dels partits polítics de tot el món que lluiten pels drets de totes”.
Afegeix la missiva en suport d’Ada Colau que és “una fita històrica” perquè el règim d’Israel “ha assassinat més de 50 menors d’edat només el 2022 i més de 2.000 des de l’any 2000. […] No podem oblidar que amb l’actual govern israelià, el més ultradretà, racista, sexista i homòfob de la història del país, la rendició de comptes és més necessària que mai per posar fi a la seva impunitat i obligar-lo a respectar els drets del poble palestí”.
