Catedràtic i doctor honorari d’Estudis Àrabs i Islàmics a la Universitat Autònoma de Madrid. Especialista en història, migracions i relacions hispano-marroquines. Va ser professor a la Universitat de Fes. Autor de nombroses obres, va dirigir dos Atlas de la inmigración marroquí en Espanya. Ara publica Sáhara, democracia y Marruecos (Editorial Icaria).
De què parles i quina és la tesi de Sáhara, democracia y Marruecos?
El llibre comença el 1999, amb la mort de Hassan II i els primers articles que vaig publicar a El País, i apareix arran de la carta de Pedro Sánchez a Mohamed VI i de la desaprovació que hi va haver dins del mateix Govern i de la coalició que li dona suport. Parla de la necessitat d’acabar amb tant de clixé que la qüestió del Sàhara Occidental ha suscitat a Espanya i al Marroc. Una visió estereotipada, simplista, que no entra mai en les arrels del veritable problema i en altres qüestions que cal matisar. Sempre es redueix a la dicotomia “o ets marroquí o independent”.
Com superar aquesta dualitat?
En el seguiment, prolongat, que he anat fent de la qüestió, sempre he lligat el tema del Sàhara a la democratització del Marroc, en el sentit de trobar una solució dins d’un Marroc veritablement democràtic. Els articles que he anat publicant en mitjans espanyols, de vegades eren reproduïts al Marroc, encara que alguns diferien de la visió estereotipada i acrítica, que allà és predominant, en la qüestió del Sàhara. L’any 2000, el ministre marroquí de Comunicació va dir que només el Rei podia opinar sobre el Sàhara. Afortunadament, he pogut disposar d’una visió més matisada, raonada, lligada a la política interna del Marroc (on també vaig publicar alguns dels meus articles) i les desviacions cap a un neoautoritarisme, que d’alguna manera perviu.
A grans trets, que és, com es conforma el que, sense més ni més, s’ha acabat denominant “poble sahrauí”?
Aquesta és l’arrel, i mai la van tenir en compte ni els uns ni els altres. El 1975, quan hi va haver la Marxa Verda, els sahrauís del Sàhara Occidental eren, segons el cens, unes 70.000 persones, que vivien en 240.000 quilòmetres quadrats. Controlar aquest territori amb només aquest nombre d’habitants suposa crear un estat fallit, d’entrada. L’esquerra espanyola, i no només l’espanyola, considerava que regalar-li allò al Marroc (que acabava de tenir dos cops d’Estat i es veia com una dictadura), era una aberració. En qualsevol cas, la consideració de sahrauí és una cosa relativa. Sahrauís ho són tots els algerians del Sàhara, les tribus mauritanes, la gent del mateix sud del Marroc… Espanya, a més dels territoris del nord, disposava al Marroc de la regió de Tarfaya, al sud, que constituïa un bon tros del protectorat, que no va cedir al Marroc amb la independència. Després de la guerra d’Ifni, el franquisme s’inventa una provincialització del territori, que l’aïlla de l’entorn àrab. Fins al 1973, amb el Polisario, allà no hi havia cap partit polític, com tampoc n’hi havia a Espanya. Només existia un petit, clandestí, corrent d’opinió, que no volia connectar amb aquell Marroc de Hassan.
Gairebé mig segle després de la Marxa Verda, la qüestió sahrauí segueix sent una ferida oberta, particularment per a l’esquerra. Per raons morals, ideològiques, solidàries, polítiques…?
Sí, s’ha convertit en una causa a favor de gent que pateix. Pot ser una cosa molt saludable, però que no contempla on es va, què es pretén, quines són les condicions d’existència… Després dels que, en el seu moment, en acabar els campaments, van emigrar a Espanya, és difícil establir qui dels que actualment habiten al territori procedien de l’antic protectorat. Potser només una tercera part dels sahrauís originaris i els seus descendents hi viuen ara. La majoria, siguin marroquins o no, viuen de les subvencions de la cooperació internacional, alguns treballen en la pesca, en entitats, algun hivernacle… Durant 47 anys hem estat ajudant una població sense mitjans de vida, que ho passa malament, on bona part dels joves no poden estudiar, no poden anar a l’estranger –com en una altra època a Cuba– a estudiar medicina. Hem de pensar en la manera com aquesta població podria viure millor.
Què es pot dir del paper d’Algèria en la qüestió sahrauí?
La rivalitat amb el Marroc, amb fites com la guerra de les Arenes del 1963, és la gran justificació del paper d’Algèria en el conflicte sahrauí. El govern provisional algerià d’Abbas, li va prometre, el 1962, a Mohamed V que, quan s’arribés a la independència, parlarien clarament dels territoris que l’exèrcit francès li va robar al Marroc per Tinduf, Colomb-Béchar… Des de mitjans del segle XIX, només hi ha pactats 80 quilòmetres de frontera. Si es compra un mapa Michelin a Algèria, hi ha una frontera dibuixada; si es compra al Marroc, no hi és. D’això els francesos en deien “els confins algeriano-marroquins”. Si es mira un mapa, és com si Algèria li donés un cop de colze al Marroc pel marge esquerra. El 1963, Hassan II va intentar negociar amb Espanya la devolució del Sàhara al Marroc, per evitar que es podrís la situació, cosa que al final va acabar passant. Franco li va dir que no, i va ser una gran ocasió perduda. En qualsevol cas, en el fons del llibre el que plantejo és que sense democràcia res del que el Marroc planteja pot ser creïble.
En aquest sentit, proposes un diàleg directe, i et preguntes si és possible una reconciliació… El Polisario és l’únic interlocutor per la part sahrauí?
S’ha d’establir un marc democràtic, de drets, on hi hagi garanties. Ara, precisament, es vota una moció al Parlament Europeu sobre la qüestió de la llibertat de premsa al Marroc. A l’altra part, el Front Polisario és, en efecte, l’interlocutor, sense cap matís. Això és el que va produir la primera marxa massiva de gent, amb millor o pitjor intenció i futur, al Marroc. Però el poder en el Polisario ha seguit monopolitzat per part d’un grup. En opinió d’un d’aquests sahrauís que van marxar al Marroc, cap al 1989, qui controlava el Polisario, precisament per aquesta vinculació tan forta amb Algèria (conseqüència del patrocini que exerceix sobre els sahrauís, en un primer moment), era gent controlada directament per Alger. Els sahrauís vinguts de l’interior del territori, hispanoparlants (no més sahrauís que d’altres), que eren anomenats els “oulad joder macho” (els fills de “joder macho”), perquè era l’expressió que ells deixaven anar parlant àrab, i van estar en l’origen del moviment, van ser marginats, precisament amb la intenció d’exercir un control més estret sobre l’organització. Al final dels anys 70, el fundador del Polisario, Rachid El Ouali , va llançar un atac contra Nouakchott, la capital de Mauritània, i ell mateix va morir durant l’assalt, sense que se’n sàpiguen ben bé les causes.
Coincidint amb aquesta entrevista, l’actual líder del Front Polisario, Brahim Gali, en unes declaracions a El País, advoca per la guerra. Què se’n pot dir d’això?
He intentat fer-li arribar un llibre al mateix Gali. El conec de quan va ser delegat del Polisario a Madrid. Però, en fi, el que diu és una fugida cap endavant, pel disbarat que en aquests temps suposa que un microgrup d’alliberament plantegi enfrontar-se amb el Marroc. S’aprofiten de la mala imatge del Marroc, que l’ha cultivat a base de bé. En una entrevista en una revista digital marroquina, publicada íntegrament, he dit aquests dies que el Marroc no té resolt el tema del Sàhara, que no n’hi ha prou que algun país més digui que el Sàhara és marroquí. I això és una cosa de molt sentit comú. Fins que les Nacions Unides no acabin resolent del tot el tema, la qüestió no estarà tancada. El Marroc se n’ha d’adonar, d’això. La meva obsessió personal és que el Marroc no es dispari ell mateix un tret al peu, ficant periodistes o professors a la presó, perquè no té necessitat de fer-ho i acaba generant una imatge pèssima.
Arribats a aquest punt, què opines del moviment del govern de Pedro Sánchez sobre la qüestió?
En realitat, no es tracta d’un gir de 180 graus. Només insisteix en el que havien plantejat Moratinos i Zapatero, a partir de l’any 2004. Quan el Marroc planteja el tema de l’autonomia del territori, el 2007, Espanya està molt al darrere d’això. Era una proposta que era bastant assenyada i que, d’alguna manera, encaixava amb les mateixes resolucions de les Nacions Unides. El que resultava menys creïble era que el Marroc disposés d’un marge democràtic suficient per poder-la dur a terme. Els crits dramàtics d’Algèria només són contra el Marroc, i el Marroc cau en el parany. Un vestigi, en fi, de la Guerra Freda.
