Barceloní nòmada. Escriptor, observador de la vida quotidiana i cronista. Ha col·laborat en diferents mitjans de comunicació. Ara publica Barcelonerías (Ediciones Monóculo).
Què són aquestes Barcelonerías que ara veuen la llum?
Són una recopilació de cròniques sobre Barcelona, diguem que a conseqüència d’una afició meva pel gènere de la crònica espanyola, que és mutant i llarga. Va començar amb l’escriptura d’un dietari absolutament personal. Vaig pensar que amb aquestes vicissituds meves, humils, d’entorn social, anècdotes…, sobre les nostres vivències, que van del 2018 al 2020, podia fer de cronista. D’això ja n’hi ha referents, com Joaquim Maria de Nadal, autor original d’un llibre que es va dir, també, Barcelonerías. També he llegit molt Sempronio, que va ser un altre cronista de Barcelona. Ara la ciutat no té cronista oficial, cosa que pot ser una anomalia. Però, d’alguna manera, al final, la crònica sempre és un dietari de coses molt personals. Tot això amb la idea d’aportar-li al lector una espècie de marc històric, social, polític també, perquè jo escric amb un cert to polític, de la situació que viu un barceloní com jo, normal i corrent.
Parles de “decadència” a Barcelona, cosa que comporta que algun temps passat va ser millor respecte al present. Quin temps és aquest?
La fita de Barcelona és el 1992. Quan alguna cosa té èxit, no només és difícil de repetir, sinó també de mantenir. És una dinàmica de les societats. Després es van començar a fer molts intents, com el Fòrum de les Cultures de Joan Clos, però eren símptomes que després d’aquell triomf mundialment famós de les Olimpíades, les coses anaven cap avall. Després s’assagen tripartits polítics que són una mica estrafolaris, passant, és clar pel procés, amb l’intent d’apoderar-se de Barcelona, que havia estat una ciutat bastant lliure, fins i tot durant el franquisme, desordenada… I, al final, sempre el caramel del nacionalisme català.
Des de molt abans de les Olimpíades no hi havia a Barcelona un cert “cofoisme”, per utilitzar un terme de Jordi Ibáñez Fanés; un, diguem-ne, complex de superioritat?
Jo això no ho vaig viure. Sempre havia estat present la cosa de ser independentista o sentir-se espanyol. Els indepes, que eren minoria, van promoure haver de triar entre ser més català o més espanyol. Molta gent ho repetia, i jo sempre responia: “Soc barceloní”. Això es pot interpretar com a arrogància, però jo entenia que hi havia prou coses a Barcelona per sentir orgull de ser barceloní. Una cosa bastant allunyada de l’arrogància. Evidentment, la competència històrica entre Madrid i Barcelona té més de cent anys. Aquí podia haver-hi un to arrogant, però jo ho veia com una cosa natural. El 92 potser li va donar a això una embranzida, però jo mai he identificat aquesta actitud amb un, diguem-ne, nacionalisme barceloní. Tot això era fins i tot simpàtic. No tenia cap faceta de superioritat. De fet, molta gent de Barcelona havia vingut d’Extremadura, d’Andalusia…
No ha viscut Barcelona una mica de les rendes; d’un passat idealitzat…?
Penso que no. Estem en una fase posterior, que és la de la depressió, quan t’has adonat que la cosa s’ha fregit. El prestigi de Barcelona, la seva imatge, les coses noves… Era, dins d’Espanya, un mirall a estudiar. No ho sé… el Saló de Còmic, les empreses punteres, la modernitat, les botigues, els bars avantguardistes…
Els diners i Barcelona: amor, odi, interès comú, desinterès? On i de quina manera hi són els diners, avui, a la ciutat?
Una de les coses que poso en relleu en alguna de les cròniques del llibre és que la burgesia barcelonina continua tenint els diners, el patrimoni. Ho han cuidat molt bé, encara que, arran del procés, hagi tingut certs accidents. Els diners hi són, però la burgesia barcelonina, que va ser la que havia dinamitzat molt la ciutat el 92, en un moment donat, amb el procés, té aquesta reacció, també molt burgesa, de la por, la covardia… i de defensar el seu patrimoni. Sobretot, critico el desistiment del seu paper, de la seva funció com a classe dirigent. Té moltes coses interessants: culturals, empresarials… Segueix existint una burgesia, però és, en certa manera, el que podríem denominar “burgesia afrancesada”, més aviat covarda.
¿Què es pot dir dels altres diners, els induïts pel pessebre?
Molt abans del 92, amb Pujol, ja s’havien posat les bases per desenvolupar una nova Administració, dotar-la de diners; un exèrcit de funcionaris, i amb això un control a través de les subvencions… Paradigmàtic d’això és el Programa 2000, de Pujol, que va veure la llum el 1990, i l’editorial conjunt dels diaris de Catalunya contra el Tribunal Constitucional, publicat el 2009, a propòsit de la identitat catalana. Coses que t’indiquen que s’està minant una ciutat dinàmica com Barcelona. Al final, s’ha convertit tot en una cosa avorridíssima, sense ambient intel·lectual, on funcionaris diuen el que s’ha de fer i el que no, etc.
En aquest context, no sembla arriscat qualificar el procés com un autèntic torpede en la línia de flotació de Barcelona…
El passat del procés es pot llegir en el Projecte 2000 de Pujol: cal crear un mini-Estat, negociar amb Madrid i “catalanitzar” Catalunya. Pel nacionalisme, Barcelona és una llaminadura. Mai l’ha aconseguit, li té mitja mania. Fins que aquelles elits, que es deien Convergència i que ho tenien tot molt controlat, inicien una espècie de procés de bogeria, sense calcular les conseqüències, que, com han posat de manifest els fets, han estat negatives no només per a ells, sinó per a tothom, per a mi també. A partir d’aquí es trenca tot. I on hem anat a parar? Les imatges de la Via Laietana, d’Urquinaona, amb focs…, fan la volta al món. Com no ha d’afectar això una ciutat que tenia bona part de la seva economia basada en la imatge i el prestigi?
La tempesta perfecta de què parles a Barcelonías es genera o reactiva, al teu parer, amb l’arribada dels comuns a l’Ajuntament?
Sí, és clar, perquè s’uneix el cop nacionalista del procés amb aquest populisme que en teoria és d’esquerres (però en el qual no es reconeix una esquerra clàssica, per descomptat), conduït per una senyora que no era res, en la mesura que actuava com a portaveu dels afectats per la hipoteca i ella no en tenia. A més del nepotisme, és una persona que, amb tots els respectes, intel·lectualment no pot estar al capdavant de la segona ciutat d’Espanya. Fa valer una transformació imaginativa de poca entitat. El Pla Cerdà va ser una meravella, que ha funcionat durant un segle i mig, i potser se l’estan carregant. Al final, Ada Colau és l’eclosió de certs experiments que ja s’havien practicat a Barcelona amb els socialistes, Esquerra i també la CUP, que és un partit antisistema format per fills de la gran burgesia barcelonina.
Paralitzat el procés, a Catalunya sembla estar aflorant un discurs que vol reemplaçar l’“Espanya ens roba” pel “Madrid ens roba”. No com a continuïtat d’una rivalitat natural, sinó amb un aire més agressiu, i escombrant, és clar, cap al nacionalisme…
Vaig a Madrid alguns cops a l’any. Veig Madrid amb un dinamisme que ha superat a Barcelona. Crec que és evident. Això de “Madrid ens roba” és un lema molt antic. Hi veig només una campanya contra l’Ayuso. I, en general, tot això és un signe inequívoc de l’estat en què es troba Barcelona. Quan estàs malament, o bé fas esforços per millorar o li dones la culpa a algú, a l’etern enemic, que és més fàcil. És patètic. Als anys 30, Barcelona va arribar a fer-li una competència molt seriosa a Madrid, a qui va superar en nombre d’habitants. Cosa que no estava malament, perquè la competència mai està malament, anima a ser una mica millor.
En qualsevol cas, no crida l’atenció la falta de curiositat de Barcelona pel que passa al seu món, que és el de les metròpolis globals?
Això són les arestes del nacionalisme, la xenofòbia, l’aïllament, el provincianisme… El nacionalisme català ranci. Una cosa que recorda quan Maragall, sent president de la Generalitat, va escriure un article a El País titulat “Madrid se va”. El seu argument era que Madrid se n’anava perquè jugava la lliga de Miami. El nacionalisme sempre té excuses, i el seu argumentari intel·lectual és més aviat escàs: donar la culpa de tot a l’enemic etern. Aquí qui ha marxat, i no a Miami, és tothom. Barcelona inclosa. A mi m’han publicat el llibre a Madrid…
