“Catalunya seria la de tots, feta per tots o no serà”. (Pere Bosch Gimpera). Permeteu-me un preàmbul abans de començar. Quan la política està tan encrespada i el pessimisme s’estén sorgeix l’impuls emocional pacificador, gairebé com una necessitat patològica. I a mi això em passa sovint amb el tema català i amb la política en general. Estava embrancat amb un nou article sobre el PSC i gairebé sense pensar-ho i de manera natural em va sortir aquest altre: “Catalunya, mirada conciliadora”. Vet aquí la meva reflexió!:
L’honorable Josep Tarradellas va escriure una carta al director de La Vanguardia, el 16 d’abril del 1981, on prevenia el poble català del camí equivocat que s’iniciava amb Jordi Pujol. El president deia que s’obria una etapa que conduiria “a la ruptura dels vincles de compressió i de bona entesa”, i que acabaria “amb la ruptura de la unitat del nostre poble”. Josep Tarradellas acabaria la seva carta amb aquelles paraules ja històriques, que “Catalunya és massa petita perquè menyspreï cap dels seus fills, i prou gran perquè hi capiguem tots”.
Només un animal polític com Tarradellas, que havia viscut els pitjors anys de la guerra civil i de l’exili, podia ser capaç de tenir la clarividència sobre cap on hauria d’anar la Catalunya democràtica. El cas és que des dels primers governs catalans s’ha anat construint allò que alguns anomenen l’storytelling del nacionalisme, el seu relat de com ha de ser el país. Es tracta d’un model de societat que respon més a una visió nacionalista que no pas a una visió nacional, capaç de reflectir-ne la pluralitat lingüística i cultural. El resultat, en poques paraules, va ser que el fer país de Jordi Pujol s’allunyava del “ciutadans” de Josep Tarradellas, que a tants ens va emocionar.
A partir d’aquí, es pot dir, que una idea sobrevolarà tot l’ideari que el pujolisme posarà en marxa. Una idea, com han ressaltat historiadors com Josep Maria Fradera, que no es pot ni s’ha de subestimar, i menys amagar, i és que, des del principi, amb més o menys ambigüitat, s’ha fonamentat un discurs que pretén acabar amb la dualitat cultural , lingüística i de pertinença existent a la societat catalana. Desactivar aquest sentiment compartit, català i espanyol, ha estat i és el fons del seu projecte polític.
Situats en aquest univers ideològic, la pregunta és si serem capaços de construir una Catalunya de tots, feta per tothom, com la que preconitzava Pere Bosch Gimpera. Una Catalunya que sigui capaç de recuperar allò que són els valors intrínsecs del catalanisme, i de l’Espanya il·lustrada. És a dir, poder compatibilitzar la idea de nació catalana i la idea d’Espanya. Jacint Verdaguer ho exposa molt bé en el seu poemari: “Dels catalans sempre seran princesa/ dels espanyols estrella d’Orient”.
Catalunya ha entrat de ple al segle XXI amb un nou temps polític, un temps que a tots ens interpel·la, des de la raó i la paraula. Un temps de tancar ferides, de posar fi a la bel·licositat política i al litigi permanent, d’acabar amb la dialèctica amic/enemic, de la trobada entre la cultura catalana i hispana, de civilitzar les diferències, de no buscar bocs expiatoris, siguin aquests el nacionalisme català o l’espanyol, de no idolatrar ningú ni res, sigui la nació o la llengua.
Cal deixar enrere aquell país tancat i abstret sobre si mateix que a tots ens empobreix. En aquest context, no estaria malament reivindicar aquell esperit d’acceptació de l’altre per a la nova etapa de canvi. El drama d’aquesta societat es troba, també, en la negativa de molts a acceptar-se en la pluralitat. La incapacitat d’una part de Catalunya de parlar amb l’altra és un exemple del que passa. Més aviat o més tard, caldrà començar a construir un espai comú que reflecteixi de veritat el pluralisme de la societat, en què es puguin veure i sentir totes les veus, tots els sentiments i totes les maneres de ser i sentir-se català. Finalment, em sembla oportú recordar aquelles paraules d’un socialista històric com Rafael Campalans, mort el 1933, i que són premonitòries sobre els camins de la concòrdia: “Catalunya ja no són les glòries passades, el record sagrat dels nostres morts, Catalunya és un afany regenerador que s’encomana a tots els homes i dones que hi viuen. I això, atesa la procedència de tants, no és una cosa que es pugui fer contra Espanya”.
