Els extrems es toquen. I tant!

Els darrers dies hem tingut dues manifestacions de signe tant oposat que han coincidit en la seva reivindicació: oposar-se a l’eliminació del delicte de sedició del Codi Penal espanyol. La del dijous passat la van convocar els sectors independentistes contraris al diàleg amb el govern de Pedro Sánchez. ERC s’hi va haver d’apuntar a contracor per no perdre pistonada de l’independentisme més radical. L’excusa, comprada pels mitjans processistes que encara queden, inclosa TV3, és que s’havia triat Barcelona per celebrar la cimera hispano-francesa per demostrar que el procés s’havia acabat. Resultat: una manifestació del poder de convocatòria decreixent de l’independentisme, provocat en bona part per la guerra fratricida entre els partidaris de Puigdemont i Junts i els de Junqueras, Aragonès i ERC.

Dissabte, a la manifestació convocada per Vox, PP i Ciudadanos a Madrid, l’argumentació se’n va anar a l’altre extrem. Allí, es va acusar el govern de Sánchez d’entregar Espanya als independentistes amb la reforma del delicte de sedició i altres mesures que han comptat amb els vots d’ERC. En aquest cas, l’excusa de la convocatòria era que Espanya es trenca i que Sánchez ho promou perquè necessita els vots dels republicans catalans per continuar com a president del govern.

Les dues manifestacions van ser convocades per dos franges socials teòricament oposades. Una vol la independència de Catalunya i l’altre, una Espanya més uniforme. Si coincidissin a la mateixa manifestació es donarien de garrotades. Convocar-les amb dos dies de diferència i a sis-cents quilòmetres de distància ho ha fet impossible. Per una visibilitat més clara de la coincidència d’objectius des de posicions tant contraposades hauria estat bé de, com a mínim, fer-les coincidir el mateix dia i hora.

No és la primera vegada que es dona una coincidència d’aquest tipus. L’expressió “els extrems es toquen” no és nova. L’hem vist moltes vegades al món de la política. A Catalunya, Espanya i a mig món. A mi em recorda el gag que més m’agrada d’El Tricicle on dalt d’un ring hi ha tres boxejadors. N’hi ha dos que es peguen i el tercer es posa per enmig i és el que sempre rep els cops. És tan absurd que em fa riure molt. La coincidència dels independentistes amb Abascal i companyia també és absurda. Però no té cap gràcia.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.