Agafo el títol i alguna cosa més d’un llibre del professor Francisco Rubio Llorente, per referir-me a la Constitució espanyola del 1978, que vam consensuar els treballadors sindicats, representats pel professor Jordi Solé Tura, amb la dreta financera i empresarial, més algunes restes del franquisme menys salvatge. Ningú va atorgar una carta magna.
Vam constituir Espanya com un estat social i democràtic de dret, un estat en què es propugnen, com a valors superiors de l’ordenament jurídic, la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. La igualtat, que es consagra a l’article 1, no ho és només davant de la llei o la política, ni s’esgota en la configuració d’òrgans estatals i autonòmics.
L’estat social és aquell que assumeix, com a funció pròpia, intervenir activament en el procés econòmic i social per configurar una societat igualitària, sense lesionar les llibertats, que es podrien veure limitades. La projecció de la naturalesa social de l’Estat espanyol està clarament concretada a l’articulat de la Constitució, que, com a norma jurídica, és aplicable de manera directa i immediata.
Els drets a sindicar-se lliurement i a la vaga dels treballadors per a la defensa dels seus interessos (28); la progressivitat del sistema tributari (31); la delimitació del dret de propietat segons la funció social (33); el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través de la feina i a un salari suficient (35); l’acomodació de la llibertat d’empresa a les exigències de l’economia general (38); la irrellevància de la filiació (39); la redistribució equitativa de la renda (40); la subordinació de tota la riquesa a l’interès general (128); la possibilitat de nacionalitzar sectors econòmics i intervenir empreses (131).
Tot això troba la seva concreció en l’importantíssim apartat 2n de l’article 9: correspon al poder públic promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat siguin reals i efectives, així com remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud. No és una opció, és un mandat imperatiu, no per això menys incomplert.
En una societat industrial, desenvolupada i moderna, que camina cap a la disrupció tecnològica, els grans protagonistes de la vida social i econòmica són els dirigents empresarials i els treballadors. Els uns i els altres poden constituir lliurement associacions i sindicats per a la defensa dels interessos que els són propis. L’antagonisme que protagonitzen és degut a l’essència del sistema capitalista, no és fruit d’enfrontaments voluntaris, sinó de situacions estructurals objectives, provocades per la lògica interna del sistema econòmic imperant. Aquestes situacions, que divideixen la ciutadania en classes, amb formes de treball no sempre practicades dignament i lliurement, sovint injustament i insuficientment retribuïdes, van en contra dels principis de llibertat i igualtat que la Constitució proclama.
En realitat, el sistema existent ha funcionat com si fos un Estat neoliberal. Vet aquí per demostrar- ho, la fe constitucionalista que exhibeixen la dreta i la ultradreta, geloses de col·locar i mantenir persones afins al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Constitucional, per tat d’aconseguir interpretacions d’acord amb els seus postulats reaccionaris, contraris a l’esperit i a la lletra de la Constitució. Utilitzen, sense complexos, qualsevol institució de l’Estat si això serveix els seus interessos cobejosos en benefici privat, de lucre i de la corrupció.
L’evolució de la societat espanyola, en els 45 anys que portem de democràcia formal, ha estat influïda per les privatitzacions d’indústries, d’empreses energètiques, de telecomunicacions, per les crides a la col·laboració publicoprivada. I també pot ser il·lustrativa la comparació de les circumstàncies, la forma i el contingut de les publicacions particulars del VIII i el XX convenis col·lectius de la Seat. Cal millorar els drets efectius a la instrucció, a la formació professional i la seva utilitat pràctica, a l’habitatge digne, a la feina, al descans i al lleure, al salari suficient, a la salut, a la cultura, a la jubilació, a les cures necessàries de l’edat avançada, amb dignitat, i a combatre la pobresa.
Amb insuficiència de mitjans, algunes contradiccions i l’oposició fèrria, recalcitrant i plena d’esbroncades, el Govern de coalició espanyol actual sembla compromès amb la recuperació de l’estat social. Ajudem-lo.
