El recent assalt a les institucions brasileres per protestar contra el president electe Lula da Silva i la negativa dels bolsonaristes a reconèixer el resultat de les urnes tornava a posar sobre la taula un altre episodi similar: l’assalt al Capitoli nord-americà, quan una horda d’ultres van assaltar l’edifici, van ocupar els principals despatxos, van robar documentació i van destrossar el mobiliari de l’edifici. Gairebé tots els països del món han condemnart els fets de Brasília. També ho han fet tots els partits polítics espanyols, excepte Vox, que té connexions ideològiques amb els partidaris de l’expresident brasiler, Jair Bolsonaro, ben conegudes.
Però l’assalt a les institucions no és una cosa aliena a l’independentisme català. De fet, en l’última dècada hi ha hagut diverses temptatives d’assaltar el Parlament de Catalunya. Una d’elles, que va desencadenar l’operació Judes el setembre del 2019, va provocar la detenció d’una dotzena de persones, membres d’un escamot dels Comitès de Defensa de la República (CDR). Els seus integrants, alguns dels quals van quedar de seguida en llibertat, planejaven una ocupació per sorpresa del Parlament i el tancament durant una setmana, fins a la proclamació definitiva de la República catalana.
Per a aquesta operació, segons afirmaven per telèfon, comptaven amb l’anuència del mateix Quim Torra, en aquell moment president de la Generalitat. L’escamot va arribar a reunir-se amb una germana de Carles Puigdemont, a qui van posar al corrent dels plans de l’assalt.
El sumari sobre l’operació Judes no deixa lloc a dubtes. El 8 d’octubre del 2018, Ferran Jolis, un dels detinguts, parlava per telèfon amb Xavier Buigas. A la conversa quedava clar que l’equip de resposta tàctica (ERT), com s’anomenava el reduït escamot separat dels CDR, havia assumit l’encàrrec d’aportar la infraestructura logística necessària per ocupar el Parlament de Catalunya i defensar-lo posteriorment. “Aquest encàrrec posa en relleu la capacitat tècnica i humana que se li pressuposa a l’ERT, ja que per poder-lo p’ortar a terme són necessaris importants coneixements en xarxes il·lícites i clandestines segures de telecomunicacions, així com capacitat de mobilització”, diu un informe judicial adjuntat al sumari.
En aquells moments, els grups més radicalitzats estaven assajant noves fórmules d’organització per eludir la vigilància policial i feien servir una plataforma informàtica denominada TardorCalentaBOT, la precursora de la plataforma creada exclusivament per a Tsunami Democràtic.
A principis del 2018, Ferran Jolis havia creat l’ERT. “És un equip bastant bèstia”, reconeixia en una conversa telefònica amb la Mireia Bosa, una altra de les implicades. Oficialment, Jolis es va desvincular de les tasques oficials dels CDR per dedicar-se a la programació d’accions més contundents, tant que en diverses converses telefòniques admetia que si l’enxampaven amb el material que tenia i amb l’equip de telecomunicacions, aniria directe a la presó. “Si m’enxampen em carregaran terrorisme i banda organitzada”, deia amb orgull. Jolis va ser un dels que es va reunir amb la germana de Puigdemont, a qui afirma que li va lliurar “material superconfidencial”. L’operatiu es va realitzar, com diuen els informes policials, “entre unes mesures de seguretat realment excepcionals, pròpies d’organitzacions criminals o terroristes: vehicles llançadora, vehicles posteriors de contravigilància, telecomunicacions segures, emissores, reunió dins de vehicle en marxa, etc.”.
Com havia de ser l’assalt
També el 8 d’octubre del 2018, Xavier Buigas va informar Jolis que un grup autodenominat CNI Català s’havia posat en contacte amb ell “perquè aportés la infraestructura logística necessària amb l’objectiu de realitzar una acció en la qual pretenien ocupar el Parlament de Catalunya i defensar-lo posteriorment”. El CNI Català disposava, segons els detinguts, d’una infraestructura organitzada a escala tècnica i tàctica, amplis recursos econòmics “i capacitat per mobilitzar milers de persones”.
L’ocupació s’havia de dur a terme per la porta principal del Parlament, ja que se’ls facilitaria l’entrada des de dins. A l’exterior, i amb l’ajuda del CNI Català, Buigas s’encarregaria del lloguer d’immobles i locals “que els proporcionessin seguretat i l’establiment de bases d’intendència. Per a això, necessitarien els serveis de Ferran Jolis, a causa dels seus amplis coneixements en l’apartat informàtic i de telecomunicacions, per tal que confeccionés una xarxa segura i indetectable que permetés les comunicacions entre l’interior i exterior del Parlament”. La intenció era usurpar les xarxes de wifi de botigues i restaurants propers per utilitzar-les en les comunicacions.
Els plans van ser trobats en una llibreta amb tapes negres que Buigas amagava al seu Seat Alhambra, on va quedar anotat que el CNI Català ja havia lliurat a l’ERT 6.000 euros per a despeses. El 18 d’octubre del 2018, Jolis comunicava a Xavier Duch i a Clara Borrero, també membres del comando, els plans detallats en converses telefòniques separades. El dia 18 d’octubre, en una altra conversa, Jolis informava Buigas de la identitat de tots els membres del comando que participarien en l’organització de l’assalt: a més d’ell, hi serien Serrallonga (Xavier Buigas), Katxi (Iris Camps), Clara (Clara Borrero), David (David Budria), Edu (Eduardo Garzón) i Julià (Julià Carboneras).
Al dia en què havia de produir-se l’assalt al Parlament, un cop coneguda la sentència de l’1-O, era denominat el Dia D. Cada membre de l’escamot tenia la seva tasca: des de la compra de substàncies químiques per fabricar explosius fins al lloguer de pisos, la planificació i les accions sobre el terreny o l’establiment de xarxes de comunicacions. Per dur a terme l’acció, no obstant això, era necessària la mobilització de milers d’activistes al voltant de la cambra del parc de la Ciutadella, no només per fer pressió sobre l’opinió pública, sinó per intimidar les forces de seguretat i per defensar els caps de l’assalt. És a dir, fer de forces de xoc amb la policia.
D’això se n’encarregarien el CNI Catalunya i les entitats cíviques que normalment cridaven a les mobilitzacions al carrer, al costat dels partits independentistes. Ells hi posarien el múscul, i l’escamot, el cervell.
La diferència d’aquests fets amb els del Brasil o els dels Estats Units és que a Catalunya no van tenir la força suficient per assaltar el Parlament. Però, en canvi, l’organització i les intencions del comando executor estaven perfectament planificades, incloent-hi la fabricació de termita, un explosiu similar a la goma-2, que va ser trobada en contenidors estancs en dos laboratoris que feia servir el comando.
Malgrat tot, després dels fets del Brasil, Carles Puigdemont va ser un dels primers a condemnar l’assalt a les institucions democràtiques del país sud-americà. La seva actitud està lluny de la que havia mantingut els últims temps. Perquè amb prou feines quatre anys enrere, els dirigents independentistes no feien fàstics a l’assalt a les institucions. El seu únic temor era que els incidents se’ls escapessin de les mans i que no controlessin el resultat final dels aldarulls. Uns mesos abans de l’operació Judes, la primavera del 2019, un error va permetre a un dels integrants del comando parlar massa en un fòrum de Telegram. Va comentar que hi havia un pla per assaltar el Parlament, la qual cosa li va suposar la crítica d’altres companys. “Això s’ha de discutir en un altre lloc i en persona”, li van dir.
La Bastilla catalana
El gener del 2019, la preparació de l’assalt al Parlament estava damunt de la taula, i hi havia un viu debat per realitzar un acte de força. Un grup proposava assetjar el Parlament el dia de la investidura de Carles Puigdemont, prevista per a finals de gener d’aquell any, però que no es va poder dur a terme perquè la llei no permet la investidura a distància i Puigdemont es trobava fugit a Bèlgica. “Soc conscient que hi ha molta gent que no hi creu, amb les possibilitats que ofereix el Consell per la República, però per desgràcia és l’únic camí viable si no muntem un aixecament popular i la gent s’apodera del control del Parlament i instaura un Govern provisional”, deia Pep Aragó, que argumentava que el Consell havia de posar-se al servei del “Partit” (així, amb majúscula). Lamentava, no obstant això, l’absència d’un lideratge popular, però el fet de convertir el Consell per la República en l’eina de l’operació era ben acollida. “I si rodegem 20.000 o 30.000 persones el Parlament quan la mesa estigui a dins i exigim el mandat del poble? Però no 800, com les dues vegades anteriors, no. Que no es vegi el color de la gespa a la Ciutadella des de l’helicòpter…”, deia una proposta acompanyada de diversos emoticones de bíceps.
Després d’un viu debat, la conclusió era que en les últimes manifestacions davant la cambra “hi havia més bombers que manifestants, però no hi havia cap motiu concret per assetjar polítics, només laborals de sanitaris i bombers, tret de l’anterior, que van anomenar erròniament i interessadament ‘assalt al Parlament’, en què hi havia 300 Arrans i uns quants més. Però i si hi ha un motiu més real i concret per anar-hi? Les energies que es gasten per anar 8.000 o 10.000 persones a Lledoners, no som capaços de redirigir-les al Parlament el dia de, per exemple, la mesa?”. Un dels activistes més exaltats arribava a l’èxtasi: “La Ciutadella ha d’ésser la Bastilla d’aquí. Sense això, poca cosa”. Es mostrava també decebut per la poca contundència de Quim Torra i els CDR. “Si no vols sang al carrer, la via a seguir és aquesta –el calmava Pep Aragó–. Si en tens una altra, més ràpida i més barata, m’ho pots dir i estaré encantat de fer-te de pont perquè la puguis exposar al mateix Puigdemont”. Uns minuts després, Aragó afirmava que, malgrat tot, “jo tinc assumit que una mica de sang n’hi haurà… I et diré més, segurament no serà per part del Gobierno d’Espanya, sinó dels mateixos que tenim a casa…”.
Era el mateix Puigdemont que ovacionava les mobilitzacions des de Waterloo el que ara diu que no vol saber res d’assalt a institucions com el del Brasil. “El president Lula va ser víctima d’una campanya de lawfare fastigosa, i ara fa front a un atac contra la democràcia brasilera. Tot el suport, i a la resta de democràcies de l’Amèrica Llatina, enfront dels qui mai no han acceptat la sobirania dels seus pobles”, és el missatge de l’expresident sobre els fets del Brasil. Perquè, en definitiva, els bolsonaros del Brasil no van acceptar els resultats de les urnes, de la mateixa manera que els bolsonaros catalans mai han acceptat els resultats sorgits de les urnes a Catalunya i han retorçat fins a la irrealitat la lectura política de les successives eleccions.
Llegeix l’article sencer a l’edició en paper de El Triangle.
