No sé si soc jo l’únic que ho veig, però és que estem en una situació en què, quan Pere Aragonès torna a posar sobre la taula un referèndum, uns s’il·lusionen i els altres es deceben. Els primers, si ja no han caigut del niu, tornen a tenir aquestes palpitacions, aquestes arrítmies de felicitat, on predomina l’estómac i els sentiments, també, al meu entendre, la ceguesa. Els segons, o bé mostren novament una indiferència, o un cansament en vista de la clara intenció enganyadora de la proposta. Perquè, tots ho sabem, hi ha polítics, potser la majoria, que es mouen entre ambigüitats diverses, ERC n’és especialista des de fa molt de temps. I aquesta confusió deliberada té conseqüències imprevisibles, ja que pot fer augmentar o disminuir el nombre de vots.
ERC es troba en una disjuntiva que és la mateixa que la de tot l’independentisme junt. Dir la veritat, afirmar que el referèndum és impossible, és incòmode, perquè pot inquietar els més viscerals. Aragonès i els seus, també Rufián, prefereixen donar a menjar al govern d’Espanya, no sense abans humiliar-lo a consciència, fent declaracions altisonants que agiten la dreta i l’extrema dreta. Així, els més radicals se senten forts, esperant precisament que el govern de Pedro Sánchez caigui per entrar en una etapa fosca. És precisament el que demana Puigdemont des del palau de Waterloo. Tot i això, malgrat tots aquests menyspreus, ERC acaba donant suport a tot el que rebutja setmanes abans. I perquè no sembli que s’agenollen, tornen a llançar proclames independentistes, que solen ser més dures que les anteriors. A qui volen enganyar ja?
No aprenen. Saben que la convocatòria d’un referèndum és impossible al nostre ordenament constitucional, però és que, a més, per mostrar una mica de força, Junqueras “amenaça” amb la idea que ERC no renuncia a la unilateralitat. Una altra paraula que encén totes les alarmes a la dreta més recalcitrant. I així, jugant al ratolí i al gat, discorre la política catalana, mentre que el ciutadà corrent ja no es creu res.
A aquests d’ERC jo els diria que el teatret ja cansa. Ja se’ls ha vist el llautó i no cal que ens burxin amb falsedats. Està bé que vulguin mantenir vius els seus, però és que aquests tampoc no són babaus i ja s’han adonat d’aquest joc absurd. Segurament continuaran votant-los, ja que no tenen cap altra alternativa, però voler mantenir l’engany durant tant de temps mostra també una candidesa en els dirigents que els fa mereixedors del títol dels més ximples del món. No cal, senyores i senyors d’ERC, que facin una declaració institucional dient-nos que el referèndum és impossible. Això ja ho sabem. Si no volen patir aquesta humiliació, és tan fàcil com callar i deixar que el temps ho esborri tot. Però molt em temo que continuaran insistint en aquesta pastanaga que el ruc va seguint com ruc que és i que, és clar, no hi arribarà mai. Un ruc a qui han tapat gran part de la seva visió i de la seva intel·ligència perquè només pugui veure la pastanaga de la mentida. Si no reacciona, si no es treu aquesta bena, també és ben clar que passarà molta gana. Ja m’entenen.
I en tota aquesta absurditat, Catalunya camina amb uns dèficits tan greus que marquen el nostre futur. Hi ha por de dir la veritat, però cada cop són més els que prefereixen sortir de l’armari i denunciar la situació de la sanitat, de l’educació, dels serveis públics. I per més que s’aprofiti un accident d’un comboi de Rodalies per atacar el govern espanyol, la realitat és que van quedant al descobert mancances estructurals en una Catalunya absorbida per la corrupció de tants anys. I em sap greu que aquestes confrontacions en forma de petició de referèndum vulguin tapar la pobresa que les entitats del Tercer Sector subratllen des de fa més d’una dècada. I em dol que els instituts ja no puguin pagar els subministraments i tinguin els seus alumnes amb abrics, bufandes i guants a les classes, on ja s’ha perdut tot indici de dignitat. I em fan mal els desnonaments que continuen augmentant a Catalunya. I em sap greu que m’enganyin. Quina Catalunya quedarà després d’aquest referèndum hipotètic? No m’ho vull ni imaginar.
