Els conflictes polítics sovint giren al voltant de dues opcions: o defensar o atacar l’estatus quo d’un govern o un partit. És a dir, allò que habitualment vivim en política és una dinàmica entre defensors i atacants de posicions, propostes o ideologies polítiques. Un element clau i omnipresent en política són els plantejaments emocionals, sobretot quan no s’examinen des de la racionalitat i la veracitat. Exemples recents i espectaculars pel que fa al recorregut polític que han tingut i segueixen tenint aquests plantejaments són el “trumpisme”, el Brexit i el “procés” independentista a Catalunya. Tot i que l’estudi dels efectes de les emocions en política té una llarga història en Psicologia i Ciències Polítiques, la qüestió de com els estats emocionals (és a dir viscerals) tenen la presència i l’extensió que estem veient, segueix sense comprendre’s bé.
Tot i que el concepte de “política visceral” reflecteix la naturalesa emocional del nostre compromís amb la societat, és innegable que les forces sociopolítiques utilitzen la nostra emocionalitat per influir en el nostre comportament sociopolític. Les preguntes que molts ens fem són com i per què les persones arriben a experimentar aquestes emocions en la política i quines en són les conseqüències conductuals. Comprendre què motiva les persones a unir-se a grups ideològics basats en l’emocionalitat o fins i tot en la violència i participar en actes que provoquen danys materials i morals, a més de conculcar els drets dels altres, és el gran repte polític dels nostres dies. Una manera d’entendre-ho és analitzant el que podríem anomenar “obsessió o apassionament ideològic”, definit com un compromís ideològic alimentat per necessitats psicològiques no satisfetes i regulat per mecanismes emocionals inhibitoris i de defensa de l’ego.
Els experts descriuen quatre processos a través dels quals l’obsessió o apassionament ideològic basat estrictament en emocions situa les persones en camins que exclouen a qui no pensa igual, no es reconeixen les lleis democràtiques i poden arribar a defensar plantejaments violents com a única via per a assolir els seus objectius. En primer lloc, l’obsessió ideològica desactiva els processos d’autoregulació moral, permetent que es practiquin conductes poc ètiques sense auto-recriminació. En segon lloc, aquest tipus de persones se senten emocionalment amenaçades pels qui critiquen la seva ideologia, cosa que alhora genera odi i represàlies més o menys violentes. En tercer lloc, l’obsessió ideològica canvia les interaccions socials de les persones fent-les gravitar cap a persones d’idees afins que donen suport als seus postulats. A mesura que aquestes xarxes socials esdevenen més interconnectades, amplifiquen l’adhesió dels seus membres a comportaments extremistes radicals. Finalment, els individus obsessionats o apassionats ideològicament es fan immunes a les estratègies de comunicació destinades a dissuadir-los quan opten per saltar-se les lleis o utilitzar la violència. En definitiva, el fenomen de l’obsessió o l’apassionament ideològic acaba derivant en un compromís aclaparador amb una ideologia política o religiosa concreta. Les manifestacions de l’obsessió ideològica consisteixen finalment en impulsos irresistibles forts, conflictes recurrents amb altres dominis de la vida i l’abandonament d’activitats socials més àmplies o diverses.
Segons l’opinió dels experts, quan l’autoestima de les persones gira exclusivament al voltant del seu compromís ideològic, la seva identitat esdevé progressivament unidimensional i la paleta dels seus interessos personals es redueix sensiblement. El fet que el sentit d’identitat esdevingui fràgil i incert té diverses conseqüències. En primer lloc, les persones ideològicament obsessionades es veuen més fàcilment amenaçades per la informació que desafia el seu sistema de creences, cosa que alhora produeix odi i un desig de prendre represàlies. En segon lloc, desenvolupen actituds negatives envers aquells que contradiuen els punts de vista, amb conseqüències negatives a l’hora d’interactuar socialment. Aquest tipus de grups socials tenen unes narratives simplistes, rígides i absolutistes arribant a la clàssica situació de: “o estàs amb nosaltres o estàs contra nosaltres”. L’estructura d’aquests grups tendeix a ser jeràrquica i altament cohesiva sota el control indiscutible d’un líder que castiga severament la dissidència, cosa que genera una pressió per mostrar-se conformes a com cal pensar o actuar.
En definitiva, crec que cal lluitar des de tots els àmbits socials contra l’obsessió i l’apassionament polític, que exclou la racionalitat i posa damunt la taula propostes incompatibles amb els valors profundament democràtics i la veracitat que emana dels aspectes tècnics inevitables en política moderna.
