El primer fotograma de Temps Moderns, de Charles Chaplin, és un ramat d’ovelles. Dos fotogrames més tard, una massa d’obrers es dirigeix a una fàbrica. La metàfora visual, summament eficaç, retrata allò que durant molt temps va ser l’organització del treball. I encara que la concentració de mà d’obra resultés una incomoditat per als treballadors, era el que convenia a la producció. Tots els carters de Barcelona, per posar un exemple, sortien originalment de la Central de Correus situada al final de la Via Laietana, la qual cosa suposava sens dubte una molèstia per als centenars de treballadors que s’amuntegaven en aquell vell edifici, els quals, a més a més, havien de recórrer després grans distàncies, a peu o en transport públic, per a arribar a les seves zones de repartiment.
Amb el temps, la companyia postal va anar instal·lant estafetes per tota la ciutat, la qual cosa va suposar un descans per a aquells carters, que van deixar d’apinyar-se en un espai limitat i van passar a tenir a l’abast de la mà els carrers on desenvolupaven la seva feina. I tanmateix, aquella massificació -em contava fa molt anys un carter jubilat- tenia un enorme avantatge: qualsevol conflicte laboral podia sorgir com una espurna a un determinat punt de l’edifici i escampar-se ràpidament, com un incendi, a tota la Carteria de Barcelona, convertint-se en una lluita de grans proporcions. Així es va aconseguir, per exemple, que els carters deixessin d’entrar a treballar a les sis del matí per fer-ho una hora més tard, a les set. El canvi es va instaurar per la força, per la via dels fets consumats, en un d’aquells conflictes multitudinaris. I ja no es va abandonar. La dispersió del personal, que va resultar beneficiosa des del punt de vista de la logística empresarial i fins i tot de la comoditat dels propis empleats, va amputar, en canvi, una part important de la força sindical i reivindicativa del col·lectiu.
Avui, moltes dècades després, el capitalisme ha evolucionat i s’encamina justament cap a l’extrem oposat. Com ja vaig afirmar al meu anterior article (“Nous paradigmes: el “Citaprevianisme”), la Pandèmia va servir com a veritable “cavall de Troia” per a introduir a gran escala tendències que ja estaven latents. Res com circumstàcies excepcionals i d’especial gravetat per a implantar, a la manera d’un cirurgià de ferro, canvis que serien difícils d’implementar en temps de bonança. Un d’ells és el Teletreball. Aquest sistema constitueix el somni humit de qualsevol poder econòmic: una enorme massa de treballadors reclosos a casa seva, és a dir, completament aïllats, dispersos i distants entre si. S’hi podrà al·legar que existeixen mitjans de sobres per a que puguin comunicar-se entre ells (l’aplicació Zoom ha viscut un autèntic boom, i disculpin l’acudit), però des del meu punt de vista, això no arriba a compensar, ni de lluny, la capacitat de mobilització que suposa un conjunt d’obrers coexistint a un mateix espai, comunicant-se cara a cara el seu disgust per les condicions laborals i organitzant-se, colze amb colze, per a lluitar per la seva millora.
Com a l’exemple dels carters de Barcelona, el nou sistema ha portat comoditat al treballador (hi ha res més còmode que treballar en pijama, sense haver de desplaçar-se a l’oficina, estalviant-se embussos o transports públics atapeïts?) però ja què parlem de “cavalls de Troia”, cap més eficaç que el Teletreball: al sistema presencial sempre existeix una distància, una separació física entre el lloc de treball i la llar. Una cesura física que també és una cesura psíquica, mental: la feina sempre resta fora, lluny, aliena a l’àmbit propi de l’empleat, que és la llar, la família i el lleure. Doncs bé, el Teletreball ha suprimit aquesta frontera. Amb la seva introducció massiva, l’activitat laboral forma part ja d’aquest àmbit privat, que hauria de ser sempre irreductible i no cedible, de cap manera, a l’empresa. El nostre castell.
Perquè siguem sincers: si tinc la possibilitat de treballar des de casa… Què m’impedeix avançar feina fora de l’horari laboral, ja sigui per avorriment, addicció, sentit de la responsabilitat o perquè el meu cap m’ho demana, pretextant necessitat o utilitzant un “fals col·leguisme”? Si cedim, en el millor dels casos podrem aspirar a que, si més no, ens paguin aquest treball extra. En el pitjor, ni això: una palmadeta a l’esquena i gràcies. I atenció amb què aquesta dinàmica invasiva (imposada o autoimposada) no es converteixi en costum, en sistema.
Potser que una bretxa, tal vegada irreparable, s’hagi obert al nostre castell.
