«El procés no ha estat una lluita per la república ni per la independència»

Periodista. Director d’El Catalán.es. Cofundador de Concordia Cívica, presidida per la jurista Teresa Freixes. És autor de 50 “hazañas” de TV3 i de TV3, el tamborilero del Bruc del ‘procés’. Ara publica, amb Antonio Robles, Los catalanes sí tenemos rey (Ediciones Hildy).

El nacionalisme català instrumentalitza la figura del rei com ho fa amb la Constitució, la bandera, la història, els espanyols i, en fi, amb tot el que tingui a veure amb Espanya?

És curiós, perquè la relació del nacionalisme amb la corona és bastant ambigua. De fet, el pujolisme en alguna època va fantasiar amb la història, plantejant una espècie de relació confederal amb la Corona. Com dient: no volem ser espanyols, però sí que ens serviria alguna cosa com la que teníem amb el regne d’Aragó o de Castella, un pacte simbòlic amb la monarquia. La ruptura dels nacionalistes catalans amb la Corona es produeix més explícitament a partir del 3 d’octubre, pel discurs del Rei després de l’intent de sedició de la Generalitat. És cert que Esquerra, que ja manifestava des de feia anys el seu rebuig de la monarquia cremant fotografies, etc., es troba que tot aquell espectre convergent que sempre va tenir l’esperança d’arribar a un pacte amb la Corona d’Espanya, se’n va a fer punyetes. Llavors posen el Rei com a element de diferenciació i atac a tot allò que tingués a veure amb el que és espanyol.

El PNB va apel·lar explícitament al pacte amb la Corona, en clau, diguem-ne foralista. Com s’ha manifestat això a Catalunya? Va arribar a formar part d’algun programa electoral?

Mai va ser explícit, però sí que és cert que al nacionalisme convergent mai li va molestar el tema de la Corona. El seu objectiu era acaparar poder, competències per a Catalunya. En el fons, jo crec que s’entenia que la fórmula del pacte amb la Corona era irrealitzable, perquè la monarquia espanyola és una monarquia constitucional i, per tant, poc propensa a arranjaments. La Corona és una figura simbòlica, que no pot pactar amb ningú. Al País Basc es va arribar a parlar d’instituir-se en un Estat associat, com Puerto Rico amb els EUA. El nacionalisme sempre busca fórmules rares per a intentar ampliar la seva base no espantant part dels seus possibles votants. A Catalunya, fins al procés, quan tot es trenca, els nacionalistes sempre han estat buscant receptes imaginatives per intentar seguir amb el seu procés de “construcció nacional” i, al mateix temps, no espantar els seus sectors més temperats. Molta gent que votava CiU no era nacionalista. Era un vot útil, conservador, d’ordre… Se’ls votava perquè eren els de tota la vida. El procés, amb la seva fugida cap endavant, ho trenca això. S’allunya de totes les institucions espanyoles, fins i tot de la monarquia. I amb el discurs del Rei el 3 d’octubre, la fantasia del pacte bilateral, entre els que encara la tenien, salta pels aires. S’apunten a la tesi de la CUP i d’Esquerra, que porten anys cremant fotos del rei a totes les places de Catalunya.

Un dels gens del nacionalisme català ha estat el carlisme, cosa que el mateix Pujol reivindica amb energia al seu llibre El caminant davant el congost. Aquest ancoratge en la reialesa no grinyola amb el neorepublicanisme del qual ara es reclama el discurs separatista?

Una part del que encara es considera carlisme o tradicionalisme a Catalunya és molt constitucionalista, no independentista. Són minoritaris, però molt crítics, perquè sempre han tingut aquesta arrel, més aviat foralista, però hispànica, de la monarquia. Però el que sí que és curiós és que en territoris on el carlisme va tenir molt de pes, com el Berguedà o el Solsonès, s’ha fet un gir espectacular cap a posicions com la CUP. Agafen del carlisme no la tradició més conservadora, pel que fa a la religió, la relació amb la monarquia…, sinó els temes més identitaris. Juguen a ser independents, però tenen una base molt rural. Veus aquí la CUP i és el més allunyat que hi pot haver de l’esquerra. Pot sonar tronat, però barregen la ratafia amb el feminisme. Aquesta barreja de pagesia amb jugar a ser revolucionaris. Aquest nacionalisme romàntic rural és el més conservador de l’univers.

En els seus articles, Jaume Reixach sol recordar als catalans que sempre han tingut rei, i quan hi ha hagut república ha estat perquè a Espanya n’hi va haver, no perquè Catalunya n’hagués instituït una de pròpia. Potser el neorepublicanisme nacionalista català caldria buscar-lo en la similitud de la barretina amb el barret frigi?

A les escoles catalanes es continua parlant de la corona catalanoaragonesa, una cosa que no va ser així. Existia la corona d’Aragó i els comtats catalans en formaven part, quan es va unir a Castella, al regne d’Espanya. D’aquella idea de vassallatge dels comtats catalans és potser d’on procedeix el somni romàntic pujolista: rendim vassallatge a algú, però ens gestionem nosaltres. És a dir, ells per als seus negocis. Perquè el nacionalisme català sempre ha estat ric. El que no accepten és la via constitucional, en la qual les regles de joc són unes altres. El PNB manté l’independentisme com a tret identitari, com a esquer electoral, però es troba molt còmode en la situació actual.

Aquest neorepublicanisme català a l’ús podria tenir alguna cosa a veure amb Esquerra Republicana de Catalunya, per allò que el nom fa la cosa?

En el nacionalisme convivien aquesta versió romàntica, pactista amb la corona, i el rupturista, que es reclama republicà. Però no crec que ERC sigui autènticament republicana, més enllà del cognom. En el moment del seu naixement, als anys 30, eren la versió catalana del republicanisme d’esquerres espanyol. En la seva versió més radical, parlaven d’una república confederal. En el fons jugaven gairebé al mateix; a trencar i a no fer-ho. El procés no ha estat una lluita per una república catalana, ni per la independència. Com s’ha posat clarament de manifest, ha estat una lluita entre Esquerra i Convergència per instituir-se en el partit hegemònic. Quan CiU s’afebleix per la corrupció que aflora, ERC sent l’olor de sang, prem l’accelerador amb el tema independentista perquè se’ls poden menjar. Convergència veu la jugada… El tema no és ser més republicà, sinó veure qui mana. Sempre han venut que Catalunya és un país diferent, europeu, millor… Això, que s’ha estat venent durant dècades, en veu baixa, amb el procés aconsegueix un punt crític.

El constructe neorepublicanista català a l’ús ha enxampat amb el peu canviat el republicanisme no nacionalista?

Tinc un amic republicà que, sense amagar-ho, defensa Felip VI. És partidari, és clar, d’un Estat democràtic i com que no li agrada la monarquia, actua a favor d’una república, però no d’una república catalana, sense Espanya. Crec que així pensen la majoria dels republicans, diguem-ne, de tota la vida. Això és una cosa que té molt poc a veure amb el model de república, presidida per Puigdemont, que pretenien imposar els nacionalistes, desproveïda de garanties. Cosa que comptava, d’alguna manera, amb la complicitat dels Comuns. Quan Ada Colau i Pere Aragonès coincideixen a no saludar al rei, la primera no ho fa pel seu tarannà republicà i el segon pel seu ideari nacionalista. Tots dos són nacionalistes. Perquè l’esquerra catalana ha comprat el discurs independentista des de sempre. No tant els socialistes, però els correligionaris de Rafael Ribó i ell mateix van avalar totes les barbaritats durant el procés. Hi havia gent com Joan Saura, Imma Mayol, que no eren nacionalistes, igual que Lluís Rabell, però en el seu conjunt el conglomerat de Podem i els comuns tendeixen a simpatitzar amb el nacionalisme. I això és una cosa que també ha passat amb els mateixos sindicats, que, emparant-se en la idea de no dividir els seus afiliats, han mantingut posicions ambigües, sinó còmplices, amb el nacionalisme.

Criden especialment l’atenció els lletjos que li han fet Colau, Aragonès i companyia al Rei, no ja per raons institucionals, que haurien de resultar obligades, sinó per estil, principis, fair play…

El Rei ha d’aguantar perquè és rei de tots, inclosos els que estan en contra d’ell. Quan Aragonès i Colau li fan lletjos al rei, aquest respon fent el correcte. De totes maneres, una cosa és ser republicà i una altra maleducat. Julio Anguita podia ser molt republicà, però no dubtava a donar la mà al rei. Afortunadament, això només representa una part de Catalunya, cada vegada menor. Cosa que s’hauria de tenir en compte als titulars dels telenotícies i a les portades dels diaris per no caure en la trampa de ferho extensible a tots els catalans. És un problema de mala educació. Com el “puta Espanya” de TV3. Però a Aragonès, Junqueras, Puigneró i companyia els importa un rave.