Amb freqüència, se sol relacionar la fugida de Neymar l’agost del 2017 amb l’inici la decadència del millor equip de la història, un fet que va coincidir amb la inevitable simptomatologia de la vellesa futbolística de bona part d’aquell onze gloriós i, sens dubte, amb les conseqüències directes d’aquesta baixa transcendent amb prou feines a uns dies d’arrencar la Lliga i la temporada oficial 2017-18.
La realitat és que, com s’està demostrant en el segon judici per Neymar, cinc anys després de marxar i nou a comptar des de la seva arribada, el calvari patit pel mateix club i especialment pels expresidents Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu té el seu origen en un fitxatge que reunia a la davantera del Camp Nou el millor jugador del món, Leo Messi, i el segon millor, Neymar Jr.
Aquella operació no només va ser un cop baix als grans clubs europeus, sinó que garantia l’hegemonia de l’equip blaugrana sobre la resta durant uns quants anys més. Les reaccions en contra no es van fer esperar, ja que l’oposició a Rosell, llavors president, es va concentrar a atacar el flanc més feble d’un vestidor encara sota el xoc que va suposar el diagnòstic del càncer de Tito Vilanova, al seu successor, Tata Martino, que va ser cosit a trets de crítica des de fora i des del mateix vestidor, sobretot per l’ara entrenador Xavi, quan va començar a sospitar que anava perdent pes a l’equip.
La negativitat de l’entorn i la seva animadversió cap a l’entrenador argentí va ser tan gran que, a diferència d’ara, els mateixos que protesten pels arbitratges van celebrar haver perdut la Lliga a l’últim minut per un error del col·legiat, que va anul·lar un gol legal de Messi. Van culpar-ne l’entrenador.
Aleshores, des de les clavegueres de l’Estat i del sobiranisme, ja s’havia forçat la dimissió de Rosell, circumstància que va ser aprofitada per l’entorn laportista per exigir a Bartomeu, legítimament president, que convoqués eleccions, com així va ser al final de la temporada del segon triplet, amb Messi, Neymar i Suárez formant la millor davantera de la història.
Després d’aquesta canonada fallida, les forces opositores, aliades amb la ira de Florentino Pérez i amb els comptes pendents de Jaume Roures per haver perdut l’explotació dels drets del Barça, va començar una caça més gran als tribunals amb el primer cas Neymar.
El davanter brasiler sempre es va sentir rebutjat per un sector ampli de la premsa que, per ser un fitxatge de Rosell, el va posar al punt de mira permanent per tot, pel seu estil de vida, per les seves companyies, pel seu joc… Aquesta pressió va arribar a incomodar Nyemar, a qui se li va oferir un pont d’or cap al PSG entre Pini Zahavi i Joan Laporta.
La davantera de llegenda es va acabar, torpedinada des de dins d’un barcelonisme que, després de marxar, va pressionar Bartomeu com mai perquè els diners de la clàusula acabessin immediatament al camp, invertits successivament en Coutinho, Dembélé i Griezmann.
Una cosa molt semblant al que va passar després de la puntada de peu a Messi, una decisió de Laporta que va enfonsar l’equip a la misèria la temporada passada i que s’ha intentat tapar amb onze fitxatges des que se’n va anar: Adama, Aubameyang, Ferran Torres, Alves, Lewandowski, Raphinha, Koundé, Kessié, Marcos Alonso, Bellerin i Christensen.
Neymar va ser el pecat original pel qual Rosell i Bartomeu, però sobretot el Barça han hagut de pagar una generosa penitència. Així ho ha volgut el laportisme.
