Què ens està passant? Què fer? Què no?

Enfilem una nova tardor. Anys enrere en dèiem de previsions “calentes”  a la fi de la pausa estiuenca.  Avui en dia la situació inquietant ha canviat en profunditat ,en qualitat i quantitat i ens trobem -per qui vulgui mirar i veure-  en un escenari de terra calcinada, de reserves exhaurides, d’incerteses angoixants, de certeses per contra amenaçadores.

Els propers mesos no seran tan insuportablement tòrrids en temperatura però els pronòstics raonats son d’altres tipus d’incendis i d’una prioritat generalitzada per la més elemental supervivència. Obvi reiterar que parlo d’allò que tinc més a prop i més m’interessa: de persones d’a peu, de les classes pobres, assalariades, i subalternes. Les minories plutocràtiques amb  negocis foscos a rebentar seguiran creixent de manera obscena, i en la desigualtat que els separa dels altres mortals

El trasbals obeeix a una llista punyent d’impactes inqüestionables: la sindèmia de pandèmies successives i  simultànies, o consecutives, és un fenomen històric. Per no omplir fulls amb tot allò que n’hi ha prou amb enumerar, anem posant-hi crisi climàtica, crisi sanitària pandèmica, crisi bèl·lica, crisi militar, crisi nuclear, crisi energètica, crisi econòmica, crisi de sostenibilitat, i encara més, crisi de valors, i a la fi crisi d’esperança. No exagero si usem la concepció d’ involució del paradigma històric

El fet d’una guerra a Europa, quan s’acostuma a oblidar les desenes de conflictes bèl·lics permanents i recidivant a altres parts del globus, tot ho radicalitza, i tot ho militaritza. El terme PAU decau i es desnaturalitza. Espanya i els seus governs  participen de forma servil, submisa, i precipitada alineant-se amb els interessos partidistes més impresentables dels Estats Units, mitjançant una OTAN veritable màquina de guerra. I en aquesta dinàmica s’ incorpora per actiu a la guerra, canvia posicions i compromisos històrics internacionals (Sàhara occidental, Palestina, Llatinoamérica, África…) i es postula d’exemple europeu i mundial de donant d’armes, més benzina a la foguera, en una mostra d’acatament a les indicacions/ordres dels interessos de Biden i la seva estructura.  Un obsequi inútil i caríssim que cal finançar amb les migrades economies del present.

En el meu micro-eco-sistema les situacions personals més properes son molt preocupants.

Haig de percebre dosis de DOLOR per les pèrdues que també a títol personal s’han disparat recentment. Però també de la TRISTESA dels retrocessos concatenats. Això determina una atmosfera d’ENYORAMENT  per les pèrdues  humanes i dels valors que un dia ens van congregar en una lluita reeixida (per no dir-ne victoriosa) en avenços molt importants en condicions de dignitat i qualitat de vida, Uns temps viscuts d’esperança quan tocàvem amb les mans, els cors i les neurones els passos endavant cap a unes societats que haurien de ser el futur.

CONFUSIÓ, dins el marasme d’una turmenta mediàtica i conceptual on els mantras mercantils i del negoci i la competència s’han imposat sense vergonya ni maquillatge. IMPUNITAT amanida amb veneració social i política per la depredació i el neo-esclavisme.  En el meu món de la salut i la sanitat, la constatació cruel de veure com han liquidat de fet el sistema públic de salut cap a beneficis privats d’una insolència  i magnitud inimaginables.  El mateix en altres drets i prioritats socials com l’educació o les atencions socials o a les dependències.  El relat de les calamitats en salut i sanitat (publiques, no confondre amb els flamants negocis mutuals i privats) és ja la noticia coneguda de cada dia i a cada territori. Calamitós allò que no es diu, el que s’explica perversament a base d’eufemismes mentiders, i també el que ni apareix a penes a mitjans de comunicació. Com és ara mateix l’anomenat Tractat Pandèmic que manega l’OMS i que porta mesos d’elaboració internacional, sota l’objectiu  explícit de validar una “autoritat” mundial que tingui capacitat i competència per arbitrar estratègies pels interessos que consideri oportuns i pel damunt dels governs, dels estats i per suposat per sobre de qualsevol consulta o control democràtic. Vista la recent actuació de la institució és per tremolar

RÀBIA, palpant com aquelles conquestes històriques guanyades a peu de carrer i de lluites, han acabat en beneficis comptables i de quotes de poder. Aquelles a les que tantes persones hi van dedicar una bona part de la seva vida. REVOLTA d’estómac i budells en una exhibició de corrupció a qualsevol nivell de governs o administració, bàsicament públics. DEMOLICIÓ de principis ètics i exaltació de la dominació de tota violència, la de gènere com a clam, el racisme, l’alienació.

PARASITACIÓ fins i tot dels més lloables sentiments de commiseració o solidaritat, sota lucres de l’anomenat “filantro-capitalisme”. La manifesta absència d’amor, humor, amb la rendició dels vençuts sense lluitar que suposa la resignació, acomodació, escapisme inútil per individual. Allò del SOBREVIURE, com dins un plató de programa grog escombraria

Accepto que hi ha molt de subjectiu en aquestes reflexions. Naturalment.                I LA “POLÍTICA”? No se l’espera. D’aquí el què fer dels clàssics? I el què NO fer dels/les escèptics, frustrats, enredats.

Acabant l’abstract dels meus missatges: … si no fem res més, res de nou, res d’insurgent i ambiciós, els carrils de la vida actuals ens porten de dret al precipici. La situació, ara ja confessada, del patiment i las malalties mentals no són altra cosa que la mostra diagnòstica del desgavell present i sobretot un negre avís pronòstic de futur.

Malgrat aquesta panoràmica tant tremenda és just i necessari dir també que les coses podrien/tendeixen a empitjorar. Fora el cas de patir governs de clara definició dretana, utra conservadora, neoliberal en economia i reaccionaris en drets i polítiques socials. Com cal reconèixer-li al present govern central alguns mèrits i avenços ni que sigui a estones. Però tot l’eix sociopolític ha basculat cap a les dretes més populistes i perilloses.

Així doncs, QUÈ FER ? Sense espai per a disquisicions academicistes, importa acceptar d’entrada el repte major. La disjuntiva: endavant o enrere?, mesurat en civilització. Revolució-i reconstrucció o involució-reacció? Alimentar il·lusions- il·lusionismes, o posar sobre la taula, amb tota la fermesa i claredat,  la recuperació de principis i valors. Proclamar el dret democràtic i universal a intervenir i co-decidir, criticar i ser autocrítics. El “basta”, el “prou, fins aquí” o el modern “reset” i reinici.

Créixer, i no sols en perspectiva de recompte de paperetes electorals que queda curt si no es proposa i es practica aglutinar i aprendre d’experiències, escoltar en obert i per canviar.                                                Encendre l’esperança. Una via pot ser una RECONSTRUCCIÓ D’UNA REPÚBLICA SOCIALISTA, FEDERAL, DEMOCRÀTICA I POPULAR .

Posats a aspirar, que la lluita pagui la pena!!

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Què ens està passant? Què fer? Què no?”

Deixa un comentari

Notícies més llegides