La dissolució de Barcelona

L’altre dia vaig contemplar una imatge insòlita: algú havia deixat una cisterna de water trencada al peu d’una paperera. Difícil penetrar a la psique d’un individu que pretén que un escombriaire -l’obligació del qual consisteix, com el seu propi nom indica, en escombrar, i si de cas recollir la bossa de plàstic col·locada a l’interior de les papereres- s’endugui tal artefacte. Però l’escena em va semblar il·lustrativa del que avui és Barcelona. Malauradament, aquest tipus d’imatges no és infreqüent a la ciutat. Com deia aquell famós personatge de Blade Runner (magníficament interpretat per l’actor Rutger Hauer), “jo he vist coses que vosaltres no creuríeu”: bosses de brossa encastades en les papereres; bosses de brossa llençades directament al peu del contenidor; contenidors desbordants de bosses que es podreixen al sol i s’estenen, com una metàstasi, per la vorera; carrers regats de llaunes buides, fins i tot encara que hi hagi papereres a prop; els quadrats de terra que encerclen els arbres urbans, convertits en cendrers.

Però encara hi ha més. A aquestes imatges de brutícia física s’hi poden afegir altres, de profunda brutícia moral. Imatges que reflecteixen un ambient hostil, de mala llet generalitzada, de “jo primer i als demés que els fotin”: Conductors que menyspreen olímpicament la preferència de pas dels vianants als passos zebra; propietaris de gossos que permeten que el seu animal encatifi els carrers de merda; persones que viatgen en transport públic i no cedirien el seu seient ni a la seva pròpia mare; persones que literalment assalten els ascensors del metro, sense cedir el pas als cotxets de nens i que etziben a la mare: “jo estava primer”. Aspror en el tracte personal. Gent que mai demana permís per res, i perdó, encara menys.

Com hauran pogut comprovar, la dissolució de què parlo no és un fenomen químic. Parlo de dissolució moral, i quan dic “moral” no em refereixo a la religió i a grans codis guardats a inaccessibles biblioteques. Em refereixo a la destrucció -gradual però constant- de certes normes elementals de convivència, que consisteixen bàsicament en el respecte a l’altre i a l’espai públic, i sense les quals cap tipus de societat és viable.

Al seu magnífic assaig “La España Vacía” (Turner ediciones, 2016), que va popularitzar aquesta expressió a tot el país, l’escriptor i periodista Sergio del Molino recordava la distinció que feien els romans entre urbs i civitas: “Per a nosaltres, ciutat i urbs són sinònims. Hem perdut el matís amb què els romans diferenciaven ambdós termes: la “civitas” eren les persones que vivien a una “urbs”, paraula que designava el conjunt d’edificis, carrers, fonts i clavegueres”.

Reprenent aquesta categorització llatina, podríem dir que actualment Barcelona és una esplèndida urbs, amb els seus edificis gaudinians, el seu Casc Antic i el seu Passeig de Gràcia; però una antipàtica i bruta civitas, on imperen l’emprenyament permanent i la mala educació. A més a més d’uns preus desorbitats: l’impossibilitat d’adquirir o llogar un habitatge a un cost assequible està impedint realitzar un projecte personal de vida -independitzar-se, viure en parella, criar uns fills- la qual cosa obliga a milers de ciutadans a convertir-se en peterpans que han de viure com si fossin becaris Erasmus (compartint pis i nevera) o, directament, a marxar de la ciutat, a la recerca de llocs econòmicament més habitables.

De fet, existeix una prova empírica de què la Diàspora ja ha començat: segons un article publicat el passat 7 de juliol a La Vanguardia, les estadístiques municipals assenyalen que 133.327 persones han abandonat Barcelona al darrer any. No s’havia registrat un fluix de sortida tan gran des de principis del segle XX. I si bé és cert que al mateix període altres 117.300 s’han instal·lat a la ciutat, això no aconsegueix compensar ni les fugides ni el saldo natural negatiu (més morts que naixements), que el 2021 va ser de 4.065 persones. Entre una cosa i l’altra, Barcelona va perdre l’1,2% de la seva població. Però, sobretot, m’interessa ressaltar una dada: “els que fan les maletes i marxen fora de Barcelona” –afirma David Guerrero, autor de l’article- “són principalment adults joves d’entre 25 i 44 anys -una part important d’ells amb nens petits- que busquen pis o casa, de compra o lloguer, a l’entorn metropolità més immediat i a les grans ciutats del Vallès”.

Bruta, maleducada i cara. El gran somni de 1992, d’aquella Barcelona Olímpica que va sorprendre al món, fa temps que va arribar a la seva fi. Com diu l’Evangeli, “qui tingui orelles per a escoltar, que escolti”.

Fugin.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.