L’altre dia vaig contemplar una imatge insòlita: algú havia deixat una cisterna de water trencada al peu d’una paperera. Difícil penetrar a la psique d’un individu que pretén que un escombriaire -l’obligació del qual consisteix, com el seu propi nom indica, en escombrar, i si de cas recollir la bossa de plàstic col·locada a l’interior de les papereres- s’endugui tal artefacte. Però l’escena em va semblar il·lustrativa del que avui és Barcelona. Malauradament, aquest tipus d’imatges no és infreqüent a la ciutat. Com deia aquell famós personatge de Blade Runner (magníficament interpretat per l’actor Rutger Hauer), “jo he vist coses que vosaltres no creuríeu”: bosses de brossa encastades en les papereres; bosses de brossa llençades directament al peu del contenidor; contenidors desbordants de bosses que es podreixen al sol i s’estenen, com una metàstasi, per la vorera; carrers regats de llaunes buides, fins i tot encara que hi hagi papereres a prop; els quadrats de terra que encerclen els arbres urbans, convertits en cendrers.
Però encara hi ha més. A aquestes imatges de brutícia física s’hi poden afegir altres, de profunda brutícia moral. Imatges que reflecteixen un ambient hostil, de mala llet generalitzada, de “jo primer i als demés que els fotin”: Conductors que menyspreen olímpicament la preferència de pas dels vianants als passos zebra; propietaris de gossos que permeten que el seu animal encatifi els carrers de merda; persones que viatgen en transport públic i no cedirien el seu seient ni a la seva pròpia mare; persones que literalment assalten els ascensors del metro, sense cedir el pas als cotxets de nens i que etziben a la mare: “jo estava primer”. Aspror en el tracte personal. Gent que mai demana permís per res, i perdó, encara menys.
Com hauran pogut comprovar, la dissolució de què parlo no és un fenomen químic. Parlo de dissolució moral, i quan dic “moral” no em refereixo a la religió i a grans codis guardats a inaccessibles biblioteques. Em refereixo a la destrucció -gradual però constant- de certes normes elementals de convivència, que consisteixen bàsicament en el respecte a l’altre i a l’espai públic, i sense les quals cap tipus de societat és viable.
Al seu magnífic assaig “La España Vacía” (Turner ediciones, 2016), que va popularitzar aquesta expressió a tot el país, l’escriptor i periodista Sergio del Molino recordava la distinció que feien els romans entre urbs i civitas: “Per a nosaltres, ciutat i urbs són sinònims. Hem perdut el matís amb què els romans diferenciaven ambdós termes: la “civitas” eren les persones que vivien a una “urbs”, paraula que designava el conjunt d’edificis, carrers, fonts i clavegueres”.
Reprenent aquesta categorització llatina, podríem dir que actualment Barcelona és una esplèndida urbs, amb els seus edificis gaudinians, el seu Casc Antic i el seu Passeig de Gràcia; però una antipàtica i bruta civitas, on imperen l’emprenyament permanent i la mala educació. A més a més d’uns preus desorbitats: l’impossibilitat d’adquirir o llogar un habitatge a un cost assequible està impedint realitzar un projecte personal de vida -independitzar-se, viure en parella, criar uns fills- la qual cosa obliga a milers de ciutadans a convertir-se en peterpans que han de viure com si fossin becaris Erasmus (compartint pis i nevera) o, directament, a marxar de la ciutat, a la recerca de llocs econòmicament més habitables.
De fet, existeix una prova empírica de què la Diàspora ja ha començat: segons un article publicat el passat 7 de juliol a La Vanguardia, les estadístiques municipals assenyalen que 133.327 persones han abandonat Barcelona al darrer any. No s’havia registrat un fluix de sortida tan gran des de principis del segle XX. I si bé és cert que al mateix període altres 117.300 s’han instal·lat a la ciutat, això no aconsegueix compensar ni les fugides ni el saldo natural negatiu (més morts que naixements), que el 2021 va ser de 4.065 persones. Entre una cosa i l’altra, Barcelona va perdre l’1,2% de la seva població. Però, sobretot, m’interessa ressaltar una dada: “els que fan les maletes i marxen fora de Barcelona” –afirma David Guerrero, autor de l’article- “són principalment adults joves d’entre 25 i 44 anys -una part important d’ells amb nens petits- que busquen pis o casa, de compra o lloguer, a l’entorn metropolità més immediat i a les grans ciutats del Vallès”.
Bruta, maleducada i cara. El gran somni de 1992, d’aquella Barcelona Olímpica que va sorprendre al món, fa temps que va arribar a la seva fi. Com diu l’Evangeli, “qui tingui orelles per a escoltar, que escolti”.
Fugin.
