Quan ho va dir Josep Sanz en la cerimònia de comiat del periodista Josep Cabayol, mort el passat 8 d’agost, vaig pensar que l’havia definit perfectament. “La persona arrauxada amb més seny que he conegut”, va dir. I és tal com jo el veia.
Era uns quants anys -no gaires- més gran que jo i les nostres trajectòries professionals s’havien anat creuant sense coincidir mai a la mateixa redacció o treballant colze a colze. Els dos vam estar a Ràdio 4 i Com Ràdio però en càrrecs i llocs de treball que no ens van fer seure mai un al costat de l’altre.
No va ser fins que vaig buscar algú que em substituís com a president de l’associació Solidaritat i Comunicació-SICOM que vam començar a col·laborar. I dic ‘col·laborar’ perquè tot i que va assumir la presidència de l’associació em va donar més feina que mai a l’entitat. Jo creia que traspassant-li la presidència em podria apartar una mica de l’activitat quotidiana de SICOM però va ser tot el contrari. Cabayol s’havia jubilat però tenia una capacitat de treball enorme. El cap li bullia d’idees i va donar un impuls espectacular a l’associació. Els resultats els podeu consultar al portal sicom.cat/blog.
Era una persona arrauxada, com va dir Sanz. Quan parlàvem per telèfon i posava l’altaveu, la meva dona em demanava si estava enfadat. I jo li deia que no, que era així, que era la forma com expressava les seves conviccions. De tant en quan s’enfadava, clar. I qui no s’ha d’enfadar en aquest món tan injust i mal repartit en que vivim!
Però alhora, era assenyat, no parlava per parlar, coneixia els temes dels quals informava o debatia. I si no en sabia prou d’un d’ells ho reconeixia. Era tertulià apassionat però mai un d’aquells que parla de tot però no sap ben bé de res.
Algunes de les seves afirmacions em costaven d’assimilar. Però el temps em va anar fent veure que les seves prediccions més xocants solien acabar esdevenint encertades. Quan es va endinsar a fons en la informació sobre l’emergència climàtica es va convertir en un dels periodistes més bons coneixedors de la seva realitat, conseqüències i perills. Ho ha demostrat en els articles que ha escrit sobre aquesta qüestió –que ens animava a alguns companys que l’ajudàvem en la redacció o la recollida de dades a firmar també- i en el darrer documental que ha impulsat: “50 graus”. Fa un temps, titular així un documental que tractés els efectes del canvi climàtic a Catalunya seria considerat l’obra d’un arrauxat. Aquest estiu, mentre es projecta a moltes televisions locals, centres cívics i places populars i poc abans que el puguem veure a la TVC, quedar clar que és la denúncia i l’advertència d’una persona assenyada.
Una persona arrauxada amb molt de seny que, com a amics i com a societat, trobem i trobarem a faltar.
