(A propòsit de la decisió del Departament de Salut sobre la COVID-19)
L’Honorable Conseller de Salut ha decidit no incrementar significativament les mesures preventives davant la situació actual de la COVID-19 i ho ha justificat atenent a la valoració epidemiològica vigent segons la qual l’impacte sobre la salut dels afectats no és en absolut comparable al que ha abastat anteriorment, sobretot pel que fa a la denominada primera onada del març -abril de l’any 2020.
Hi ha hagut crítiques d’alguns experts -uns més experts que d’altres- que abonarien el reforçament intens de les mesures protectores no farmacològiques degut a l’augment de les infeccions, que és considerable segons les estimacions sobre els resultats positius a les proves serològiques i virològiques i a la persistència d’hospitalitzacions, tot i que, en uns nivells afortunadament gestionables. Crítiques basades en l’eventualitat que s’esdevinguin molt més casos de malaltia greu a conseqüència de l’increment del nombre total d’infeccions.
Una contingència que la nostra ignorància no ens permet descartar, com tampoc ens permet refusar moltes altres calamitats potencials. Però si bé és cert que el nombre de malalts greus depèn de la propagació de la infecció, l’associació no és automàtica, perquè una persona infectada no és un cas de malaltia. Una cosa és la infecció per alguna de les moltes variants del virus SARS-CoV-2 i una altra la COVID-19 que, d’acord amb la definició de la OMS és una malaltia clínica, amb manifestacions i limitacions concretes -la D del nom pertoca a “Disease” (malaltia)- motivada per la infecció d’aquest microbi però causada per la interacció amb d’altres factors dels hostes potencials. Factors que condicionen notòriament la capacitat patogènica del virus i que tenen a veure amb la presència d’altres malalties -comorbiditats- més freqüents en una proporció de la població gran, una proporció en absolut menyspreable però ni de bon tros majoritària sobretot pel que fa a les formes més greus i a les crítiques que son les que poden desencadenar -morir amb- o provocar -morir de- la defunció dels malalts.
Així les coses el que sembla prudent és tractar de reduir al màxim aquestes conseqüències negatives però sense que els remeis siguin pitjor que la malaltia. Perquè com hem experimentat tots — alguns molt més intensament i dolorosa– les mesures preventives no son innòcues. Poden provocar efectes adversos i indesitjables greus, alguns dels quals en l’àmbit mateix de la sanitat, com ara quan l’atenció a d’altres pacients es veu perjudicada, però sobretot en el conjunt de la societat, afectant la qualitat de vida de molta gent, ja sigui per les limitacions de les seves activitats laborals, educatives, econòmiques o familiars, o bé per la por que fomenta una percepció apocalíptica de la situació.
Moltes de les crítiques a no accentuar de nou les mesures protectores com ara els confinaments o els aïllaments perllongats dels infectats semblen contaminades per la idea que és possible eradicar — ni que sigui temporalment– la circulació del SARS-CoV-2 entre nosaltres. Perquè si no, no s’entén que menystinguin les conseqüències negatives que ja hem pogut comprovar que s’esdevenen realment en adoptar mesures dràstiques generalitzades.
Unes mesures que a més poden promoure la creença que si aconseguim que el virus desaparegui totalment o quan menys disminueixi notòriament la seva capacitat de propagació ens trobarem en millors condicions d’afrontar possibles noves onades epidèmiques com les que s’esdevenen tots els hiverns a les zones temperades de l’hemisferi nord del planeta provocades per diversos virus i bacteris. Una creença que segurament és errònia i que, lamentablement, distorsiona la percepció sobre la importància objectiva dels problemes de salut, particularment pel que fa a la equitat.
A aquestes consideracions epidemiològiques sobre la manca de justificació en el moment actual d’una nova intensificació de les mesures restrictives poblacionals caldria afegir les indicades per la necessitat d’analitzar amb deteniment i prudència la delicada situació dels serveis sanitaris, especialment dels d’atenció primària i comunitària i salut pública. Uns serveis en equilibri precari que cal evitar que es trenqui davant demandes assistencials no clarament justificades.
La paràbola de les verges prudents de l’Evangeli es podria interpretar altrament — només una mica però– del que s’acostuma a fer. Perquè les verges nècies, les que mantenen enceses les llanternes quan no cal -és a dir quan els beneficis de mantenir-les lluents no compensen la despesa energètica- segurament ho fan per si de cas, amb pusil·lanimitat, mentre que les que reserven les espelmes apagades ´– els recursos disponibles– per quan el benefici pagui la pena actuen com ens diu Mateu, amb prudència, sensatament. Tot i que si el nuvi s’endarrerís massa i arribés al matí, cap de les dues actituds no hauria servit gaire.
(Aquest article el firmen Andreu Segura i Amando Martín-Zurro)
