«Tot i això, amb el temps vaig comprendre que l’alegria era una arma superior a l’odi, els somriures més útils, més feroços que els gestos de ràbia i desànim». Les tres noces de Manolita, Almudena Grandes
He trigat uns dies a escriure aquest article perquè necessitava pensar i assimilar. Em va indignar moltíssim l’absència d’Almeida i Villacís a l’acte on es nomenava Filla Predilecta de Madrid a Almudena Grandes. Encara que no em va sorprendre perquè les absències ja es van donar en el seu funeral i perquè de fet l’alcalde de Madrid va votar a favor d’aquesta condecoració a canvi de que li aprovessin els pressupostos.
He trigat uns dies perquè no volia escriure un article ple d’odi i rancor.
La frase que encapçala aquest escrit m’acompanya des de fa ja algun temps. És tan meravellosa! De fet, és tot un posicionament de vida. Així que no, aquest no serà un article d’odi, sinó de celebrar que en aquest país sabem apreciar la bellesa, en aquest cas la bellesa de les paraules i el llenguatge, per mordaç que pugui ser.
Almudena Grandes va morir el novembre passat d’un càncer. És considerada una de les grans novel·listes dels nostres temps. I ha quedat més que demostrat amb les mostres d’afecte que tants i tantes lectores li han professat des de llavors; en el seu funeral, en l’acte d’homenatge en la Fira del Llibre de Madrid, en la proclamació de Filla Predilecta de Madrid, i quin aplaudiment si us plau! Jo no hauria pogut aguantar les llàgrimes d’emoció. I quines intervencions! Les de Luis García Montero, la de Sabina… Quanta emoció! I quan amor!
Potser, potser, els qui es van absentar haurien de llegir Les edats de Lulú i sabrien que «No existeix caiguda més dura que la caiguda d’una persona superba, ni un estupor semblant al que un superb prova en caure. Tampoc existeix, o almenys jo no ho conec, un estímul tan feroç com el que estreny les dents d’una superba repudiada.» Si és que tot està en els llibres! Superba? Incultura? Desvergonyiment? Què més dona! Ells cauran. Almudena es queda entre nosaltres per sempre.
I en els seus llibres continuarem trobant preguntes que ens obriran al món: «Jo crec que la literatura no té a veure amb les respostes, sinó amb les preguntes. Un bon escriptor no és el que intenta il·luminar a la humanitat, responent a les grans qüestions universals que angoixen als seus congèneres, sinó el que es fa preguntes a si mateix i les trasllada en els seus llibres al lector, per a compartir amb ell potser no el millor, però si el més essencial que posseeix. Des d’aquest punt de vista, les certeses són molt menys valuoses que els dubtes, i les contradiccions representen més un estímul que una dificultat.» Que meravellós veritat? I que millor aniria el món si apliquéssim a la nostra vida diària tots i totes. Perquè una altra vegada estem de tornada amb Les edats de Lulú.
No, aquest no és un article d’odi ni de rancor. Aquest és un article d’amor a les lletres, a la literatura i a la cultura, un article que reivindica, a través de les paraules d’una de les grans novel·listes dels nostres temps, que llegir és obrir-se i obrir-se és entendre al diferent i acceptar-lo i intentar entendre’s amb ell o amb ella.
No. No sentiré odi ni rancor per als qui no han sabut estar a l’altura d’una de les nostres grans narradores. No. Perquè ja els coneixem. I al final, ja li ho faran ells, i elles, amb la seva petitesa i la seva estretor. Nosaltres al nostre. Seguim immerses en les paraules i en la bona literatura, en el llenguatge, perquè «el llenguatge és l’expressió del pensament. Solament existeix el que podem dir. I només podem pensar el que podem dir; allò que no podem nomenar amb paraules no existeix i tampoc pot ser pensat per nosaltres» com se sentia en boca d’Almudena Grandes el dia del seu nomenament com a Filla Predilecta de Madrid; per cert, la primera dona a rebre aquest reconeixement.
Celebrem la paraula i deixem que ens obri al món, allunyant-nos dels qui el volen estret i petit.
