Lluís Rabell: “L’esquerra necessita retrobar-se amb la seva classe per afrontar els nous desafiaments del segle”

Lluís Rabell, exlíder de Catalunya sí que es pot
Lluís Rabell, exlíder de Catalunya sí que es pot.

Treballa en entitats de l’àmbit associatiu, com Federalistes d’Esquerres o el grup Pròleg, després de molts anys de dedicació a la FAVB. Va liderar el grup de Catalunya Sí que es Pot, entre el 2015 i el 2017, al Parlament de Catalunya. Articulista, acaba de publicar La izquierda desnortada. Entre parias y brahmanes (Ediciones de Intervención Cultural).

Què es pot dir de la unanimitat sense fissures entorn de l’atlantisme que existeix davant la guerra d’Ucraïna?

Bé, no hi ha tanta unanimitat. Hi ha diferents corrents d’opinió en les nostres societats, i els impactes econòmics de la guerra poden alterar les seves proporcions en els pròxims mesos. Però és cert que existeix una opinió majoritària favorable a Ucraïna. Hi ha hagut un moment emocional molt fort. La guerra que ha desencadenat Putin en territori europeu suscita pors i realineaments fins fa poc impensables, com en el cas de Suècia, Finlàndia i Dinamarca. La por a una agressió russa ha provocat un canvi en les seves opinions públiques. En moments tan carregats d’emotivitat, no resulta fàcil analitzar serenament el marc geopolític global en el qual s’estan produint els esdeveniments.

Marc geopolític: amb quins colors podria pintar-se?

Tenim com a teló de fons la competició entre una potència emergent, com és la Xina, que aspira a l’hegemonia mundial, i una altra, declinant, els EUA, que encara la manté. La resta d’actors van quedant magnetitzats per aquests dos pols. Els EUA han jugat i juguen amb el retard en la construcció de la UE per mantenir la seva preeminència en l’Aliança Atlàntica, un dispositiu militar que en les circumstàncies actuals insisteix en el seu caràcter defensiu, però que arrossega un historial que convindria no oblidar. Sense necessitat de remuntar-nos molt lluny, cal recordar el desastre de Líbia, o la intervenció a l’Afganistan. En aquest context, el règim de Putin, sens dubte per raons internes, ha optat per intentar reconstituir els antics dominis territorials del Kremlin. La intervenció de Putin, que resulta injustificable, genera un problema amb entitat pròpia, un conflicte en el qual l’esquerra ha de posicionar-se.

Considera que, com alguns sostenen, la contradicció principal, a escala global, està plantejada entre unilateralisme (representat pels EUA) i multilateralisme?

Seria millor plantejar la qüestió en termes estratègics. A escala global, es tracta d’una disputa pel mercat mundial i el control de les matèries primeres. Les forces progressistes, que aspiren a marcs de pau i cooperació, han d’alertar del perill que representen els que fan de la guerra un negoci a costa del sofriment dels pobles. L’OTAN, sota un decisiu predomini de Washington, arrossega els seus estats membres a una subordinació respecte als càlculs de la política exterior americana. Com sortir d’aquest marc? Difícil en un moment en què la guerra i les seves amenaces de desbordament segueixen aquí, Ucraïna reclama armes per defensar-se i l’OTAN es ven com una aliança de les democràcies liberals davant de les dictadures.

Com podria sortir d’això l’esquerra?

Un discurs crític sobre l’OTAN, per legítim i necessari que sigui, ho té molt difícil per obrir-se pas en l’estat emocional de les opinions públiques al qual abans em referia. A més, cal anar amb compte. L’extrema dreta populista simpatitza amb el règim autocràtic de Putin…, i aquest compta que el malestar social provocat per la inflació i les dificultats de subministrament desestabilitzaran els governs europeus. Potser el camí passaria per aprofitar la finestra d’oportunitat que representa la mateixa debilitat dels estats europeus per plantejar avanços decidits cap a una federalització de la UE, capaç de conferir autonomia diplomàtica i militar. D’altra banda, l’esquerra hauria de ser més proactiva. Més enllà de ser solidària amb Ucraïna i defensar els enviaments d’armes (provinguin dels Estats Units o les enviï la mateixa àvia del diable), les esquerres europees haurien d’establir llaços amb l’esquerra ucraïnesa i amb l’esquerra russa, oposada a l’empresa criminal de Putin i perseguida. Cal defensar militarment la república ucraïnesa davant de Moscou, però no necessàriament el govern de Zelenski de la crítica política d’una esquerra ucraïnesa que combat lleialment sota el seu comandament.

Com podríem resumir avui dia el règim imperant a Rússia?

És un règim autocràtic. Per mantenir-se, recorre sistemàticament a la repressió de qualsevol dissidència, a l’exaltació del nacionalisme de la Gran Rússia i a la guerra. Des d’un punt de vista econòmic i social, representa una forma molt particular de capitalisme extractivista i mafiós. Aquest règim sorgeix del col·lapse de la Unió Soviètica i del saqueig de l’economia nacionalitzada i els immensos recursos naturals del país. El sanedrí que envolta Putin està fonamentalment format per antics oficials del KGB, coalitzats amb oligarques i exfuncionaris soviètics. Junts es lucren amb les exportacions de gas, petroli i altres recursos, i amassen ingents fortunes a l’estranger. Tot això confereix al règim una empremta corrupta i violenta: es combinen trets estalinistes amb els d’un capitalisme de companys de conxorxa. Però no oblidem que, fins fa quatre dies, no pocs governs occidentals li reien les gràcies a Putin i acollien els seus oligarques. Alemanya fonamentava en gran mesura la seva preeminència industrial a Europa sobre la base d’unes avantatjoses condicions de proveïment energètic rus.

I el que representen Biden i els Estats Units d’Amèrica?

Més enllà de les seves notables diferències amb Trump, inclosa una deferència més gran cap a Europa, els eixos de la política exterior americana no han variat. Antony Blinken, cap de la diplomàcia, ho recordava aquests dies: malgrat la guerra en curs, no és Rússia sinó la confrontació amb la Xina el que constitueix la principal preocupació dels Estats Units. Trump encarnava una resposta populista a la crisi de l’ordre global, exacerbant les contradiccions explosives que palpiten en el si de la societat americana. Biden representa en certa manera la temptativa de recompondre una aliança amb les classes mitjanes i aconseguir certa pau interior. Però el que estem veient quotidianament (profunditat de les desigualtats, violència racial, tirotejos…) porta a pensar que no ho està aconseguint. Acabarà esclatant un conflicte civil en aquest país ple d’armes? El temor sembla fundat.

Lligat d’alguna manera a tot això, hi ha la tan esmentada “crisi de la democràcia”…

La democràcia liberal és un fenomen reservat a les metròpolis, que mai la van exportar a les colònies. Tal com la coneixem a l’Europa occidental, no resulta en absolut d’una evolució natural del capitalisme. Fa cent anys, els estats eren maquinàries essencialment dirigides al manteniment de l’ordre i la preservació de les fronteres. La intensitat de les lluites socials (en primer lloc, del moviment obrer) al llarg de la segona meitat del segle XIX i del XX va obligar a incorporar moltes demandes, com el dret de vot de les dones, que enlloc va ser concedit graciosament. A França les dones no van poder votar fins després de la Segona Guerra Mundial. Així van arribar els sistemes de protecció social, i es va consolidar un equilibri en la separació de poders. Un joc en què, malgrat el poder econòmic i la influència dels de dalt, els de baix podien fer valer fins a cert punt els seus interessos. Les democràcies occidentals s’han sostingut durant dècades sobre la base d’aquest contracte social. Això es trenca amb la irrupció del neoliberalisme. La globalització desregulada ha agreujat les desigualtats, i ha desestructurat les nostres societats. Avui, les institucions democràtiques, suspeses en l’aire, acusen fatiga de materials. I els populismes que cavalquen el neguit de les classes mitjanes amenacen d’assaltar-les i imprimir-los una deriva autoritària.

Qui i com són els “brahmans” als quals al·ludeixes al teu llibre?

Aquesta expressió ve de Thomas Piketty, i crec que és molt encertada. Es refereix al desplaçament experimentat per l’esquerra al llarg dels anys d’hegemonia neoliberal, allunyada de la classe treballadora, atomitzada i precaritzada a cop de desindustrialització, terciarització de l’economia i irrupció de noves tecnologies. A mesura que s’imposava el paradigma del mercat, l’esquerra va deixar de parlar a les seves bases tradicionals i va buscar suport en les professions liberals i les classes mitjanes il·lustrades; en certa manera, els beneficiaris d’aquell ascensor social que va constituir l’èxit més gran de l’esquerra durant “els 30 gloriosos” del segle passat.  Les derrotes del moviment obrer als anys 80 i la caiguda del Mur de Berlín, que l’esquerra no va aconseguir a metabolitzar, van contribuir a aquest lliscament. Els “brahmans” pesen encara massa en una esquerra que necessita retrobar-se amb la seva classe per afrontar els nous desafiaments del segle.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.