Temps d’impunitat

Corria l’any 2008. Es vivia una de les pitjors crisis econòmiques que hem patit recentment i recordo el meu estupor en comprovar que a la televisió es produïa un autèntic boom de programes on els més rics obrien les portes de les seves mansions i mostraven sense pudor els més sumptuosos resorts, amb el seu món de platges, piscines i luxe excessiu. Com era possible –em preguntava– que en el punt àlgid d’una crisi que estava devastant el país es pogués refregar així la vida regalada d’uns pocs? Pregunta que conduïa a una altra de més transcendent: per què una població castigada suportava allò? Tal vegada en temps de penúria alguns necessitaven contemplar el luxe aliè com a forma d’evadir-se del seu estat. Però és que potser no hi hauria d’haver multituds que ho sentissin com un greuge?

Vaig trobar-ne una clau –potser– a l’assaig Matar a la madre patria (Tecnos, 2021), una valuosa anàlisi dels processos d’independència iberoamericans escrita per Miguel Saralegui. A la pàgina 22 es llegeix: “La història de les independències llatinoamericanes confirma un vell principi revolucionari: els més perjudicats d’una societat, aquells per a qui més justificat estaria destruir de forma despreocupada la societat, tenen bastant deprimits els instints de rebel·lió”.

Potser ara estem en aquest punt. Després de la crisi del 2008 va venir la pandèmia del 2020 i el seu corol·lari en forma de crisi econòmica. I quan s’iniciava la lenta recuperació, Rússia envaeix Ucraïna i ens fa tornar abruptament a la casella de sortida, sumint- nos novament en un estat d’ànim col·lectiu ja molt castigat pel coronavirus. Una barreja de resignació i fatalisme, fins i tot de tarannà directament apocalíptic, ara amb el fantasma d’una guerra nuclear inclòs. Un clima social en la creació del qual, per cert, ha estat determinant la tasca dels mitjans de comunicació, tal com El Roto reflecteix en una de les seves vinyetes: “Quien domina los medios domina los miedos”.

Dic que segurament estem en aquest punt depressiu per la manca de resposta social davant dits i fets lamentables, cosa que seria impensable en una societat civil forta i segura d’ella mateixa. Només dos exemples. El destí és capritxós i li agrada jugar a les simetries: el 5 de maig del 1818 naixia Karl Marx a la ciutat alemanya de Trèveris. Doncs bé, exactament 204 anys més tard (el 7 de maig del 2022), Isabel Díaz Ayuso afirmava sense complexos que “a Madrid no hi ha classes, socials com ens intenta vendre l’esquerra”. La dirigent madrilenya potser pretenia celebrar l’aniversari del savi alemany abolint el seu pensament, però el que abolia, de fet, era la realitat. Tot i ser greu negar l’existència de classes –cosa tan evident com que el sol surt al matí o que la Terra és rodona–, el pitjor era el moment. Perquè les seves paraules queien just en plena crisi, quan més evidents i sagnants són les diferències socials. És a dir, un insult per als que més pateixen aquestes desigualtats. Però tranquils: minuts després, en el mateix discurs, proclamava que “en una terrassa de la Comunitat de Madrid no ens importa la classe social de la persona amb qui et prens alguna cosa”. Ayuso no arriba a més.

Això no passa d’anècdota barroera, però el que ve ara ja és més seriós. En el mateix context de crisi galopant, un excap d’Estat (Joan Carles I), torna a Espanya després de dos anys d’absència. És un defraudador fiscal provat, que va haver de regularitzar la seva situació davant d’Hisenda i que ha rebut un tracte més que benevolent, del qual ni vostè ni jo hauríem gaudit si haguéssim comès la desena part de les seves malifetes. Va marxar del país sense donar cap mena d’explicació i ara hi torna de la mateixa manera. El 2012 va demanar perdó per caçar un elefant, però pels seus tèrbols assumptes no ho ha cregut necessari. A una reportera de La Sexta, que li va preguntar si donaria explicacions al seu fill, li va contestar: “Explicacions de què?”. Boris Izaguirre –poc sospitós de ser un republicà antisistema– va retratar aquesta actitud a El País : “On s’és vist que un rei legalment inviolable doni explicacions? Només els pusil·lànimes i els contribuents donen explicacions (…). I, sobretot, t’acostumes que ells, els milionaris, ens parlin amb el llenguatge dels fets consumats”.

Efectivament: des de quan s’han de donar explicacions –de disculpes ja ni en parlem– a un súbdit? És més, afegeixo: si el súbdit està moribund… qui pot témer la seva reacció?

Susana Alonso
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.