Realment no és fàcil conservar l’esperança que algun dia veurem una societat, un món on campin la justícia, la solidaritat, la fraternitat, la humanitat. El que veiem a les pantalles dels televisors o ordinadors o les notícies que ens arriben conviden al desànim, a la frustració, a donar la batalla per perduda.
Com pair les imatges de les persones mortes tirades de qualsevol manera als carrers de les ciutats ucraïneses? Com entendre que les vacunes contra la Covid no hagin arribat encara a tants països empobrits? Com acceptar que les grans empreses farmacèutiques s’hagin enriquit amb la pandèmia i que les energètiques ho facin mentre els ciutadans no poden escalfar les seves llars o pagar els rebuts de la llum? Com assumir que la fam i la desnutrició s’estan escampant ja i ho faran més per molts països arran de l’encariment dels productes bàsics provocat per la guerra llençada per Putin? Com combatre la impotència de veure com els missatges populistes, nacionalistes, excloents arrelen a tants d’altres?
L’esperança que emmagatzemem al rebost dels nostres cors i sentiments corre el risc d’exhaurir-se. Encara en tenim perquè veiem la resposta multitudinària i entregada de tanta gent com s’ha ofert a acollir i ajudar els refugiats ucraïnesos. Una resposta que ens obliga a exigir els nostres governs que tractin la resta de refugiats i migrants igual que ho estan fent ara amb les persones que escapen de les bombes russes.
El nivell del dipòsit de reserva de l’esperança també puja quan veiem els ciutadans que se la juguen a Rússia oposant-se a la guerra o simplement utilitzant aquesta paraula per referir-se a la invasió d’Ucraïna. O quan veiem les dones afganeses que reclamen els seus drets i que les seves filles vagin a escola igual que ho fan els seus fills. O quan veiem polítics de casa nostra enfeinats en elaborar una llei que empari les persones que no tenen un sostre o un lloc digne on dormir.
Raons per defallir no en falten però no podem deixar que el nostre dipòsit de reserva d’esperança es buidi. La mort de l’esperança seria el triomf definitiu dels responsables que el món ens resulti, massa sovint, tan dolorós.
