La gestió del mentrestant, en tant que mancada d’èpica, pot semblar fàcil, però no ho és, al contrari. El mentrestant és polièdric i difícil de governar. Catalunya feia temps que s’havia instal·lat en l’epopeia, descuidant el mentrestant. Unes quantes rebolcades de realitat després, a l’espera de temps millors, el retorn al mentrestant no està resultant fàcil. Que li ho preguntin si no a Josep González-Cambray, conseller d’Educació del govern del mentrestant, que va rebre la primavera amb una rebel·lió a les aules. En procés d’assoliment, el republicà ha sollevat el professorat, majoritàriament afí a ERC. I, amb les municipals traient el nas i l’alè de Junts al clatell, enemistar-se amb els professors no sembla la millor de les idees.
La gota que ha fet vessar el got de la paciència dels docents ha estat la modificació del calendari escolar. A principis de febrer, sense encomanar-se a Déu ni al diable, el conseller va anunciar que el pròxim curs 2022-23 començaria abans: el dia 5 de setembre a les escoles i el 7 als instituts. Aquest seria, a grans trets, el detonant, però a això cal sumar-hi un acumulat de greuges, que van des de la necessitat d’incrementar la inversió educativa fins a arribar al 6% del PIB català, com diu la Llei d’Educació de Catalunya -ara no arriba ni al 4%-, passant per la reversió de les retallades, el rebuig al nou currículum, l’especialització del personal interí, i fins a arribar a la cobertura legal per la immersió lingüística davant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre el 25% de classes en castellà. Per tot plegat, i davant la falta de resolució dels problemes, els professors suspenen i demanen la dimissió de González-Cambray, un llicenciat en màrqueting que no acaba de sintonitzar amb el professorat.
El problema el té ara el president Pere Aragonès, a qui se li acumulen els mentrestants. L’home ha d’acontentar el professorat -li va el càrrec-, alhora que no desautoritza, o no del tot, González-Cambray. Això, al mateix temps que lidia amb un govern més ocupat en buscar-se les pessigolles els uns als altres -els uns són ERC i els altres, Junts-, que preocupat en treballar per resoldre els mentrestants, els problemes reals, aquells que sí que preocupen a la gent. L’independentisme va acabar dividint els independentistes i, ara que semblen abocats al mentrestant, persisteix la divisió. Com deia el dirigent de l’URSS Nikita Jruschov -ara que està de moda el món soviètic…-, “els polítics sempre fan el mateix: prometen construir un pont encara que no hi hagi riu”. A Catalunya hem estat molt temps construint ponts on no hi havia rius, i d’això plora la criatura.
