Enmig d’una guerra cruenta, a on no se salven ni els hospitals infantils, mentre els polítics de mig món esborren àgils dels seus àlbums, avergonyits, les fotos que en el seu dia es van fer amb el malnat de Vladímir Putin -ja va dir Albert Einstein que “el món no està en perill per les males persones sinó per aquelles que permeten la maldat”-, mentrestant, els humans intentem salvar els mobles de la quotidianitat. Un any més, perquè encara és necessari, el 8 de març visualitzàvem la desigualtat de gènere i reivindicàvem de nou els drets de les dones. L’alto el foc de la pandèmia -o és rendició?- ens ha permès reocupar els carrers i escopir ràbia sense témer als aerosols despresos, la ràbia de la feina a mig fer en un tema inajornable. Enguany, amb la banda sonora -himne?- de Rigoberta Bandini hem tret un pit fora, “al pur estil Delacroix”.
El 8 de març queia a les meves mans un llibre necessari, que diu molt del que queda per fer, Nativitat Yarza, mestra, alcaldessa, miliciana -escrit a quatre mans per l’Antoni Dalmau, recentment traspassat, i l’Isidre Surroca-. Es tracta de la biografia d’una dona extraordinària, fins fa quinze anys invisible a ulls de la humanitat. Va ser Josep Vall, director de la Fundació Josep Irla qui, l’any 2007, remenant papers a l’Arxiu Nacional de Catalunya, descobria una fotografia del president Lluís Companys acompanyat d’alcaldes catalans de l’època, entre ells una dona, la Nativitat Yarza, en què se la descrivia com a alcaldessa de Bellprat -poblet d’un centenar d’habitants a només vint quilòmetres d’on escric, Igualada.
Diu el llibre que la Nativitat és filla de pare aragonès i mare navarresa, que va néixer a Valladolid el 1872, que va estudiar magisteri a l’Escola Normal de Mestres, a Osca, i que es va convertir en professora el 1906. Va passar per diverses escoles aragoneses i sobretot catalanes abans de recaure a Bellprat, on va acabar convertint-se en la primera alcaldessa de Catalunya i d’Espanya. Des dels seus inicis professionals, va compaginar sempre la seva tasca a les aules amb la implicació política. Tenia molt clars els objectius: república, feminisme i laïcisme. Primer es va implicar en el radical socialisme, però arribaria a l’alcaldia de Bellprat de la mà d’Esquerra Republicana. Va guanyar per només cinc vots al candidat de la Lliga, però va guanyar. En aquell moment, ella ni tan sols va saber que havia esdevingut la primera alcaldessa elegida per sufragi universal. Amb els fets d’octubre del 1934, el govern de Companys cau i també prenen l’alcaldia a la Yarza. Passa els següents dos anys a la Pobla de Claramunt, com a mestra i sense fer soroll polític. Fins al juliol del 1936, quan esclata la Guerra Civil, aleshores té 63 anys, però no dubta ni un segon i s’allista a l’exèrcit republicà. Amb la fi de la guerra i la victòria franquista, Yarza ha de fugir i com tants altres s’exilia a França.
Resumint, algú amb una biografia tan extraordinària com la de la Nativitat, una autèntica pionera republicana, ha estat invisible fins fa tan poc. No sé si mereix o només mereix el nom d’una estació de trens, però el que està clar és que ella i tantes altres -quantes Nativitats continuen a l’ostracisme?- mereixen visibilitat i reconeixement, d’això també plora el 8 de març i la resta de dies de l’any.
