Laporta visualitza la seva absoluta dependència de Florentino Pérez

Un error garrafal del protocol blaugrana ha fet viral la foto del president del Barça, feliç amb la samarreta del Real Madrid que li va regalar a Riad aquesta setmana l’amo del Bernabéu

Joan Laporta amb Florentino Pérez

Encara que l’equip de comunicació del club blaugrana ha intentat transmetre un cert empipament pel regal que Florentino Pérez li va fer a Joan Laporta en el descans de la Supercopa, una samarreta del Real Madrid, la veritat és que la imatge és prou expressiva del bon rotllo i de les ganes que tenia Laporta de tornar a veure al president del Real Madrid i rebre de la seva mà una samarreta amb la qual va definir amb evident claredat el tipus de relació que mantenen, de servei, submissió i col·laboració del FC Barcelona a favor dels interessos del club blanc. 

Li agradarà o no als barcelonistes, però aquest és el camí triat per Laporta des que un mal dia va decidir demanar-li el favor a Florentino de penjar una pancarta prop del Bernabéu amb interessos electoralistes.

La percepció de recuperar el Barça dominador de la dècada anterior amb el retorn de Joan Laporta a la llotja del Camp Nou es va quedar en això, en una falsa sensació que la realitat s’ha obstinat a desmentir. Primer va ser perdre a Messi, després a Griezmann¸ després de fer de bomber torero en aquell circ de la SuperLliga, missió suïcida i impossible i, per ordre també de Florentino, renunciar als ingressos de CVC que haguessin millorat substancialment la situació econòmica i financera del FC Barcelona. 

Com a resultat d’aquest parany, que va acabar amb Messi fitxant pel PSG, sembla que han quedat obertes de bat a bat les portes del Bernabéu per a l’entrada triomfal de Mbappé aquest estiu.

La rèplica del Barça, que fa volar coloms amb gastar-se 60 milions només en comissions pel noruec Haaland, sona a una altra maniobra mediàtica, una espècie de favor de Mino Raiola a Laporta perquè pugui mantenir viva la flama d’aquest “Hem tornat”, el nou eslògan amb el qual, a la força, ha de tapar l’insalvable avantatge de punts a favor del Real Madrid a la Lliga i la frustrant estrena de Xavi a la Champions League. 

L’eliminació, tan prematura, només pot interpretar-se com un fracàs estrepitós, el resultat lògic de l’absència i la errabunda gestió esportiva de Joan Laporta, incapaç de saber què fer amb Koeman, fins a cremar-lo com una falla, i després acceptar l’arribada de Xavi Hernández, l’entrenador de Víctor Font, per a garantir-se, com així ha ocorregut, que no hi haurà crítiques ni persecucions per mediocre que sigui el rendiment de l’equip.

Laporta s’ha especialitzat en l’ escapisme mediàtic, la gestió del discurs i el relat, la prioritat del missatge propagandístic, sempre amb la mateixa referència al passat i al fet invariable i fals d’haver trobat el club en molt pitjors condicions del que es pensava. Aquest ha estat l’argument i l’excusa permanent per a totes les gamberrades econòmiques i financeres realitzades per la junta de Laporta, exagerant fins al colossalisme de fabricar 481 milions de pèrdues, més del 90% irreals, prefabricades i conscientment falses.

Aquesta obsessió sí que ha ofegat ara la seva pròpia gestió, emmanillada per la immensitat d’unes pèrdues que una auditoria independent encarregada per LaLiga i el CSD ha posat en seriós dubte. Una altra cosa és que Laporta ho vulgui així per a justificar els seus plans de conversió del club en una societat anònima, la qual cosa serà, definitivament, l’estocada final de Florentino Pérez al FC Barcelona.

Laporta, com indica la foto sostenint la samarreta del Real Madrid i ratifiquen els fets, s’ha convertit en el col·laborador necessari dels plans de Florentino de destrucció i reducció del poder del FC Barcelona. El primer i fonamental objectiu era allunyar a Messi del Camp Nou, una maniobra relativament senzilla. En va tenir prou amb afegir a Laporta a la inconsistent i desmanegada estratègia de voler imposar de la nit al dia la SuperLliga i situar al Barça en un front de guerra contra LaLiga i contra Javier Tebas.

El president de LaLiga, amb astúcia i anticipació, no va voler que Laporta el culpés, a més, de no poder renovar a Messi per culpa del fair play financer, motiu pel qual li va posar al davant els 250 milions que necessitava el Barça per a reequilibrar la baixada d’ingressos per causa de la covid. 

El president del Barça, encara que existeixen testimonis que confirmen el fet de que inicialment va acceptar aquests ingressos (via CVC), va haver de girar en rodó quan Florentino li va donar instruccions precises de rebutjar-los i de seguir en guerra contra Tebas i en la bogeria de la SuperLliga.

Laporta compta amb un prodigiós aparell mediàtic que li cobreix l’esquena i que, lluny de denunciar aquesta subordinació al Real Madrid, l’impulsa i projecta a una fama que, com en el cas del fitxatge de Ferran Torres, ha convertit la compra d’un suplent del Manchester City, per 65 milions, en una operació d’abast mundial, almenys als ulls i sensacions d’una afició barcelonista cada vegada més atordida per aquesta doble realitat que li toca viure.

De poc no el pot ni inscriure a temps d’estrenar aquest gran fitxatge a la Supercopa, segurament de manera precipitada i arrossegat per aquesta compulsió que li va portar a tancar el fitxatge en un mercat on ningú més licitava per Ferran Torres i a presentar-lo abans de fer-li espai en el joc net financer.

A sobre, va haver d’ampliar-li el contracte a Umtiti en la decisió més hilarant i incoherent de totes, a més de cancel·lar el futur de Yusuf Demir, un d’aquests fitxatges amb projecció, sacrificat pel capritx i la negligència del president. Laporta sabia de sobres que no podia fitxar a Ferran Torres sense maniobrar en el seu marge salarial. L’única solució era renovar a Dembélé, una batalla perduda per endavant, raó per la qual una vegada fitxat Torres, amb totes les cartes boca amunt i sobre de la taula, cap club comprador hauria atès la urgència del Barça sinó que se n’hauria aprofitat.

Una mica el que ha fet Umtiti al cap i a la fi, deixar-se portar per una oferta que per descomptat desmenteix tots els plans i especulacions respecte de la seva sortida imminent de club. Convé no oblidar el detall, no menor, que el seu agent és Arturo Canales, el mateix que el de Xavi, actuant en el nom d’una agència de la qual és propietari Gerard Piqué. Un cas de tripijoc d’aquesta petita organització integrada pel president i un futbolista insubstituïble com Piqué que ja va resoldre en el seu moment, quan el tancament del mercat d’estiu, la inscripció de Memphis i d’Èric Garcia sobre la botzina. 

La planificació i la previsió no serien precisament les habilitats més destacades d’un equip teòricament de gala integrat per un president amb experiència, un director de futbol com Mateu Alemany i un CEO com Ferran Reverter triat per la seva capacitat transformadora i recursos. La realitat és que, fins al moment, s’han dedicat a gastar i a fitxar un futbolista com Ferran Torres per un preu i una urgència discutibles en funció del seu palmarès, edat i situació futbolística sense que, per l’altre costat, s’hagi avançat en els patrocinis i els ingressos, que sí que són urgents per a l’economia blaugrana. Qualsevol dia d’aquests transcendeix que el fitxatge de Torres va ser un suggeriment de Florentino Pérez.

I per descomptat la foto de Riad va ser un error monstruós del departament de protocol del president, despistat i sorprès amb la guàrdia molt baixa. A Laporta, el president del Real Madrid li va ficar un altre gol, per tota l’esquadra, a més d’eliminar-lo en la semifinal de la Supercopa. Una altra cosa és que s’hagi venut com una victòria moral, un extraordinari pas endavant i un èxit sense precedents. Teatre del bo.

(Visited 161 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari