Són pròximes les festes de Nadal. Si el maleït virus, amb les seves variants i mutacions, no ho impedeix, entrarem en la coneguda litúrgia de malbaratament i bondat forçada. A cop de maratons televisives i grans recollides, tranquil·litzarem la consciència confonent de nou caritat amb justícia. Sempre m’he preguntat quan ha de sumar tot el que s’aconsegueix amb aquestes campanyes en tota Espanya. Cent milions? Cinc-cents milions? Amb gairebé 350.000 milions del Pressupost de l’Estat per al 2022 (al qual caldria afegir Comunitats Autònomes, Diputacions, Comarques, Municipis, etc), em sorprèn que no puguem atendre les necessitats apressants de molta de la nostra gent des dels pressupostos públics, és a dir amb els nostres impostos, i que sigui necessari recórrer a la caritat. En fi, hi ha coses d’aquest món que no entenc.
Més enllà d’aquestes consideracions socials, en el meu àtom d’avui vull reflexionar sobre els excessos energètics i la consegüent petjada de carboni que provoquem en aquestes festes. Ja que el tema de la il·luminació de carrer està molt gastat (les compres per internet es beneficien també de les llums nadalenques) us proposo un exercici. Cada vegada que doneu o rebeu un regal o quan els petits i petites de la casa obrin amb il·lusió les seves joguines de Papa Noel, Tió o Reis Mags (hi ha on triar i, fins i tot, repetir) fixar-vos quant embolcall inútil acompanya a l’objecte del desig. Com a exploradors en una selva, haureu d’anar buidant el camí fins a arribar al que realment importa. Fins i tot quan aneu a comprar el menjar, cada vegada més la carn, peixos i mariscos us els serveixen en una espècie de carmanyola de plàstic.
Feu el balanç al final del dia: paper anomenat “de regal”, caixes de cartó immenses, capsetes a l’interior de les caixes, tot tipus de plàstics, bosses de cel·lofana, llibres molt gruixuts amb les instruccions de 25 idiomes, porexpan, etc. La primera tasca, si teniu compromís amb la sostenibilitat, serà intentar fer arribar al contenidor adequat del carrer els vostres residus perfectament seleccionats. Això si arribeu, perquè els grans desbordaments dels contenidors en aquestes dates indiquen que els vostres veïns han tingut el mateix problema.
Tot aquest material inútil té dues implicacions. Primer, que us han obligat a pagar alguna cosa que en absolut us fa falta (les carmanyoles de plàstic en les quals han posat les gambes vermelles o el pernil ibèric de no sé quantes jotes, caríssimes ja que formen part del pes del producte). En segon lloc, tot aquest material inútil ha estat fabricat a base de consum de recursos i d’energia, majoritàriament fòssil. Alguna cosa que no serveix per a res ha contribuït a la petjada de carboni i també al canvi climàtic. És a dir, en plena emergència climàtica vam mostrar uns comportaments (en gran part obligats) que contradiuen tot allò en què suposadament estem compromesos. I ho fem alegrement.
Sé perfectament que aquestes contribucions al major problema que té la humanitat són en una petitíssima quantitat i que amb tota probabilitat si portéssim algun recipient de casa per a recollir les gambes vermelles, a penes contribuiríem en res a evitar l’ascens del nivell de la mar o el desglaç de l’Àrtic. Clar que una micromètrica contribució multiplicada per milers de milions de comportaments semblants potser ja donaria una xifra significativa, però no vaig per aquí. No és un tema de quantitat sinó de consciència.
Sí, de consciència. De no entendre de què va això de la transició energètica. No es tracta de continuar malgastant l’energia amb l’excusa que la fabriquem de manera renovable: es tracta de reduir el consum energètic. La transició no és només canviar la manera de produir energia; ha d’implicar la totalitat del model. I l’estalvi ha de ser un element clau.
Hi ha estudis que sostenen que amb una adequada eficiència energètica, a Espanya s’estalviaria un 30% de l’energia actualment consumida, que per tant no faria falta produir-la. Aquest estalvi equivaldria més o menys a 8.000 MW del total de l’energia eòlica instal·lada a Espanya. És a dir, podríem estalviar-nos la construcció d’uns 8 macro-parcs marins com el que es projecta en el Empordà o gairebé 20 dels quals es pretén situar en el Matarraña, amb un considerable impacte sobre la biodiversitat, el territori, el paisatge i fins i tot la salut humana. És evident que la millor energia sostenible és aquella que ens estalviem haver de produir per ser innecessària. Pensem en aquestes dades quan acumulem embolcalls inútils en aquest nadal, encara que això només sigui una petita part del problema.
Ah… i BONES FESTES!
