Què volen que els digui? Sincerament, crec que la idea del metavers és Puigdemont qui li ha donat a Mark Zuckerberg. Fart el primer d’adonar-se que està més sol que un mussol, que ja no pinta res, ha decidit contactar amb el creador de Facebook per manifestar-li que ja no aguanta més, que cal una solució “realista” a la seva situació, que tenia una idea de “república digital” i que aquesta s’ha de materialitzar d’alguna manera. Com poden imaginar, Zuckerberg no li ha fet ni cas. Es deu haver preguntat qui és aquest que clama en el desert, que s’autonomena president i que juga a la puta i a la Ramoneta amb la justícia. Bé, considero que ni això. Puigdemont i els seus acòlits han obert els ulls en conèixer les possibilitats del metavers. La tan desitjada república seria una realitat que ells no veurien com a virtual, és clar, sinó que abastaria totes les aspiracions d’una part de la societat catalana que fa anys que vol separar-se de tots i de tot. La creació d’aquest univers no seria assembleària; això seria assemblar-se massa a la CUP. Però tothom hi estaria d’acord. Això ja ho ha fet molt bé en Puigdemont, envoltant-se de gent fidel i sense dubtes. Els insegurs i escèptics ja estan tots fora. Així que seria ben fàcil crear un metavers de la república catalana.
Opino que, davant d’aquest fet històric, necessitarien gent qualificada i ben pagada a la Catalunya real per muntar la nova Catalunya, la real per a ells i elles. Naturalment, no caldria buscar massa entre els membres del Consell de la República, sinó que n’hi hauria prou de demanar-los que fessin un projecte amb cara i ulls de la nova nació. Veient els seus currículums s’albira l’èxit de la tasca. Hi ha especialistes en la llengua (catalana, és clar), economistes, historiadors i Lluís Llach. També algunes persones que només tenen currículum polític, càrrecs institucionals que omplen la pàgina sense estudis coneguts, però que de ben segur aportaran el seu granet de sorra amb la finalitat d’aconseguir l’objectiu d’una “Catalunya de tots i totes”. Entre ells, una sabadellenca (perdonin que miri cap a casa), Carme García i Suàrez (amb accent obert a la lletra a, que això fa de bon català). Una política que ha donat més voltes que una baldufa, però que segur que deixarà una empremta molt valuosa. Me’n sento tan orgullós… Jo hi afegiria Pilar Rahola. No s’entendria un nou país sense la Rahola perquè ella sí que donaria aquesta empenta, aquesta visceralitat, que fa forta a una nació.
I bé, la resta seria ben fàcil. Una constitució a mida, on el català seria l’única llengua, on la ratafia seria la beguda oficial, on no existirien els Mossos, on no hi hauria empreses contaminants, on el pressupost íntegre seria destinat a obrir ambaixades a tots els països del món, on s’intentarien solucionar els problemes dels barracons, de la sanitat, del canvi climàtic, però on no faltarien les misses, el Virolai i Els segadors en tots els actes institucionals. L’estelada onejaria a tots els ajuntaments, a les entrades i les sortides de les ciutats, al Liceu i al Palau Sant Jordi i no existirien les fronteres.
De fet, en el metavers, estic convençut que s’obviarien les fronteres amb Espanya. Què he dit? Espanya? No, no. Espanya ja no hi seria dins aquesta realitat. Aquí no hi caben ni ñordos ni democràcies fallides. Puigdemont també renegaria d’Europa i, per tant, podria posar Catalunya al costat de països amics, Rússia, Bèlgica, Eslovènia o Kosovo.
Ara bé, més al nord, que el sud té aquesta flaire de vagància i d’ociositat que fa tirar enrere. I no oblidem que els urbanistes de la nova catalanitat podrien contemplar la possibilitat d’eliminar ciutats com Badalona, L’Hospitalet, Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma de Gramenet o Sabadell, encara que, aquí sí, Carme García s’indignaria i no ho permetria. I els 11 de setembre ja no serien una diada reivindicativa. Com a bons catalans, tothom participaria en la desfilada sense tancs, perquè és ben sabut que som un poble pacífic.
Convidarien estadistes de tot el món que aplaudirien el naixement d’aquesta nació.
Els més contents de tots serien els membres de l’Institut Nova Història. Per fi podrien dir que Colón, Beethoven i Santa Teresa de Jesús són catalans sense que ningú els titllés d’estar tocats del bolet.
Quines ganes que tinc de veure-ho tot plegat!
