Imagineu per un moment un país que decideix externalitzar les seves institucions i deixar en mans d’una entitat privada la representativitat popular. Imaginem que aquest país organitza unes eleccions on només poden votar els membres d’aquesta entitat. Imaginem que en aquestes eleccions només es presenten a la pràctica membres d’un únic partit i que els pocs que no comparteixen formació comparteixen ideari. Imaginem que en aquestes eleccions el president obté més del 90% dels vots. Imaginem que una de les funcions d’aquesta entitat privada sigui impulsar un projecte de constitució d’un país.
Aquesta és la Catalunya imaginada pel Consell per la República Catalana i aquest és el seu concepte de democràcia. Aquest artefacte, pensat per rescatar de l’oblit un expresident fugit de la justícia, que lluita desesperadament per no trepitjar la presó, com van fer alguns dels seus consellers, als quals va abandonar a la seva sort, no té cap influència política a la vida real, però és inquietant veure que personatges destacats de la nostra vida pública com la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ignora la institució que presideix i atorga la representativitat del poble català a aquesta entitat privada, a la qual pertanyen menys de 100.000 persones i hi voten poc més del 25%.
Aquest fals concepte de democràcia que tenen aquells que injurien l’Estat espanyol per considerar-lo d’una qualitat democràtica a l’altura de Rússia o Turquia contamina a poc a poc les nostres vides i la nostra societat. És la idea de democràcia dels que s’escandalitzen perquè TV3 decideix no emetre un esquetx on es fantasieja amb una fel·lació de la reina i de la seva filla, una menor de la qual es diu que seria genial esnifar cocaïna al seu cul, per considerar-ho un atac a la llibertat d’expressió, mentre aplaudeixen que es veti l’entrada del periodista Xavier Rius a les rodes de premsa del Govern per preguntar sobre el tema. Ho fan havent negociat amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya i aconseguit abans el seu silenci i el d’alguna associació periodística més. Una complicitat que deixa clara la profunda malaltia que pateix la societat catalana i la greu submissió d’un periodisme mesell.
La visió excloent del poder català amb aquells que no són de la seva corda, i la permanent temptació de refer la història ha tingut un altre episodi inquietant amb l’exclusió de Raimon Obiols de la llista de convidats a l’acte de commemoració del 50 aniversari de l’Assemblea de Catalunya celebrat al Parlament. Laura Borràs diu que aquest era un acte “autogestionat” i que, com a presidenta del Parlament, té coses millors a fer que controlar a qui s’envien o no les invitacions dels actes als quals convida. Sona a excusa de mal pagador quan el món processista sap molt bé quin paper va jugar Obiols a l’Assemblea de Catalunya, i si no, només calia preguntar-l’hi la seva neboda, Clara Ponsatí. També sembla estrany que no ho sabés Rafael Ribó. Que en aquest context de sectarisme ideològic Ribó parlés de la necessitat “d’evitar partidismes en el combat dels discursos d’odi” sona, com a mínim, estrany. Tant estrany com l’intent d’obviar el paper de l’esquerra a l’Assemblea de Catalunya. Només cal llegir el llistat dels 113 membres que van anar a parar a la presó per veure que n’hi havia uns quants de comunistes i de socialistes, i que el gruix dels represaliats el formaven paletes, pescadors, administratius, estudiants… L’homenatge amagava un intent de reinventar la història i convertir un clam a favor de la democràcia en ple franquisme en l’embrió de l’independentisme. Borràs ho va deixar ben clar, “l’Assemblea de Catalunya representa els valors de la unitat i del consens, els mateixos principis que en els darrers deu anys han donat força al poble de Catalunya per avançar cap a la seva emancipació nacional”.
El totalitarisme és reduir la representativitat del poble a uns quants tocats per la gràcia divina, apagar les veus incòmodes, retorçar la història per emmotllar-la als seus interessos i presumir d’una democràcia interpretada de forma peculiar. Avui a Catalunya tenim una versió light del que feia Erich Honecker a la República Democràtica Alemanya i del que fa Kim Jong-un a la República Popular Democràtica de Corea.
