«Cal fer sindicats inicialment europeus i ràpidament mundials»

Entrevista a Pedro López Provencio

Pedro López Provencio

Enginyer tècnic en mecànica per l’EITIB i llicenciat en Dret per la UB. Vinculat al sindicalisme, més per la seva condició de treballador que com a activista, el 1964 es va sumar a CCOO i el 1971 es va afiliar al PSUC. Articulista, participa ara, al costat d’altres protagonistes, en el llibre 18 de octubre de 1971. La ocupación de SEAT, editat, juntament amb altres, per CCOO.

 

Com era el paisatge a la factoria SEAT, aquell 1971?

Vaig entrar a la SEAT com a tècnic, de manera que la meva visió no és la que podia tenir l’obrer de la cadena. En qualsevol cas, la fàbrica era immensa. El 1967, quan hi vaig arribar, la fàbrica tenia 25.000 treballadors. Molts d’ells venien de treballar com a jornalers al camp i allò era una delícia, perquè es treballava sota sostre, eren 8 hores, amb salari fix… Els avantatges amb altres feines que la gent havia tingut abans eren molt notables. La part negativa és que a la pràctica es tractava d’una fàbrica militaritzada. Allà, els encarregats, els caps, manaven i els obrers obeïen. La representació dels treballadors era la del sindicat vertical. La gent propera al règim que hi havia allà ho feia per progressar. Sempre amb l’amenaça que et podia caure un pal, que et podien fer fora de la fàbrica… Era una cosa terrible, especialment per als obrers de la cadena de muntatge. La feina era absolutament repetitiva, idiotitzant. Tota la vida col·locant el mateix cargol al mateix lloc del cotxe, durant vuit hores… Però amb això un es guanyava la vida.

Allò que era proletari en el seu sentit més genuí, es va anar metamorfosant… Per arribar a ser què, avui dia?

La fàbrica on jo vaig estar fa 50 anys no s’assembla en gens a la d’avui a Martorell. No només les instal·lacions, les formes de treball, l’automatització… Aleshores la fàbrica estava a la ciutat i avui està en un polígon industrial. Amb això, la força dels treballadors en sortir en manifestació i ocupar la ciutat s’ha tallat d’arrel. Al polígon industrial de Martorell no té sentit manifestar-se.

En qualsevol cas, malgrat aquest entorn tan hostil, els treballadors van anar prenent consciència de la seva situació, va néixer CCOO…

El lloc més paradigmàtic que hi havia a SEAT era el taller de fosa. Gairebé el 90% de les persones que hi treballaven allí les havia portat del seu poble un directiu. N’hi dèiem “el galliner de De Barco”, perquè allí no es movia ningú, fins que hi van entrar a treballar altres, entre ells Rufino Vas, militant del PSUC, que va transformar el taller, de dalt a baix. En poc més d’un any, el taller de fosa es va convertir en el lloc més combatiu de SEAT. El moviment obrer, que en els primers anys 60 era una avantguarda, amb algunes accions petites, esporàdiques, als 70 va passar a ser un fenomen significatiu. Va ser un canvi sorprenent, en el qual va tenir molt a veure una política del PSUC, especialment ben orientada per Isidor Boix. Molts militants obrers van anar adquirint consciència de la repressió, no només sindical i política, sinó també social, de costums…

El sindicalisme actual no segueix potser massa vinculat a aquella època industrial en què va néixer?

El que va passar també és que, d’una situació d’ofec sindical, laboral, social i polític, que vam tenir fins a finals dels 70, vam passar als 80 a un canvi espectacular. D’estar totalment reprimits, vam començar a gaudir de llibertat sindical, dret de vaga, d’associació, eleccions… Vam aconseguir coses tan importants com la sanitat universal, l’ensenyament obligatori… Als anys 80 hi va haver un canvi molt important, de manera que les reivindicacions que havien constituït la columna vertebral del moviment obrer van deixar en bona mesura de ser reivindicacions. Una conseqüència directa d’això va ser la reducció de la conflictivitat. La classe obrera havia tingut la necessitat d’organitzar-se i lluitar contra un enemic, que era la dictadura. Ara les condicions estaven canviant; hi havia altres sistemes d’explotació, però no tan evidents com les que hi havia abans. També canviaven les condicions del capitalisme. Llavors se sabia, més o menys, de qui eren les fàbriques, i que les decisions es prenien com a molt a escala d’Espanya. Ara no se sap qui és l’amo. Hi ha uns gestors que actuen sobre la base d’uns financers, d’uns fons d’inversió, i la planificació no obeeix a una qüestió local, sinó global. Abans costa va molt muntar una fàbrica, i les amortitzacions eren molt llargues. Ara les fàbriques es munten en un tres i no res i es deslocalitzen on calgui, sense cap problema.

En aquest estat de coses, on li estreny la sabata de manera especial al sindicalisme?

Han canviat les condicions i les bases sobre les quals es movia el sindicalisme, i no ha estat capaç d’adaptar-se als nous temps i a les noves formes. O el sindicalisme, per exemple, s’internacionalitza sobre la base d’una nova unitat, o no té res a fer. Semblava que es discutia aquí amb Nissan, quan la discussió havia d’estar al Japó. Ni ens coneixen, ni saben qui som… Davant d’aquestes coses el sindicalisme encara va coix, i fins que no sàpiguen que cal fer sindicats inicialment europeus i ràpidament mundials, hi haurà molt poc a fer. I es podria parlar de moltes altres coses, com que CCOO estigui ballant amb Òmnium.

Respecte als seus inicis, quan CCOO actuava i va començar a denominar-se moviment sociopolític, no existeix en el sindicalisme una pèrdua de curiositat, d’interès pel coneixement…?

Això no és casual. Vaig fer una FP i sabia que si feia una enginyeria milloraria la meva vida. Després vaig fer Dret per ganes d’aprendre i perquè em donava una visió més àmplia de les coses Quins incentius existeixen ara, quan s’està dient que l’ensenyament serà per a un lloc de treball que, evidentment, no se sap com serà d’aquí a deu anys? No es vol anar a la Universitat. Es prefereix una FP. I s’envia a la fàbrica a aprendre el que no saben els caps d’equip. L’educació dual és tractar de treure’s de sobre la responsabilitat.

Quins models d’organització prevalen avui als sindicats? Són organitzacions de masses? De quadres? De simples afiliats?

Aquestes concentracions que es fan per les pensions i altres qüestions, resulta que les convoquen un dijous a les 11.00 del matí, quan tothom està treballant. S’ajunten unes 200 persones, amb un megàfon… De vegades, fa la sensació que és un cercle viciós. Els mateixos convocants surten al carrer per veure’s ells mateixos… A les grans empreses, estar afiliat pot tenir algun avantatge, però als petits tallers, en branques com ara l’hostaleria, hi ha una explotació bestial. Ara a l’hostaleria comença a haver-hi molts encarregats que han portat de Sud-amèrica per manar els treballadors emigrants. Autèntics capatassos que van a cop de fuet. I als sindicats no se’ls veu preocupats. Estan de moda qüestions com els transexuals, que sens dubte són importants. Però és això el que ha de fer un sindicat? S’estan mirant el melic. Mentrestant, personatges com Pere Aragonès, amb ascendents familiars acomodats també gràcies al franquisme, fan de l’exercici de la política i de l’administració pública un modus vivendi altament rendible. La burgesia catalana va deixar de ser industrial, productiva, i va optar per començar a viure de l’administració. És un model no recent i exclusiu de Catalunya, sinó tot al contrari, que no comença i acaba en la Generalitat, sinó que s’estén als ajuntaments i a organismes públics de tota mena i condició. Un exemple de tot això podria ser el de la dona de Puigdemont, que per un programa fet a la seva mida cobra 6.000 euros mensuals.

A tot arreu és igual o es detecten signes de canvi de rumb en el sindicalisme europeu i mundial?

Tinc la sensació que, a Alemanya, Itàlia…, estan una mica millor que nosaltres, però no gaire, perquè les condicions en què es movia el sindicalisme de fa 20 o 30 anys han canviat molt. Crec que el pèndol canviarà de moviment. Curiosament, són, per exemple, alguns rics americans els que comencen a dir que cal pagar impostos. Ho faran a la seva manera. Com ho faran en bona mesura les elèctriques, respecte a l’energia. Faran grans horts, deixant de banda la casa de cadascú. Pensa que el sistema es basa en la qüestió costos-preus. El cost, sempre el més baix possible; i el preu, el més alt que permeti el mercat. Amb la resta, es fa el mateix, tenint sempre clar que la qüestió està en el benefici. Evidentment, el sistema capitalista es mou, i cada vegada més ràpidament. I no hi ha una intel·lectualitat que digui cap a on es mouen les coses o, almenys, costa que les seves paraules arribin i es percebin en el conjunt social.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides