A Egipte s’anomenaven les biblioteques el tresor dels remeis de l’ànima, perquè deien que allà es cuidava el mal més mortal: la ignorància. Us imagineu passejant tranquil·lament pels murs de la biblioteca d’Alexandria decidint quin serà el proper volum que t’obrirà les portes a un món de saber i coneixement? Hi va haver un moment del món en què fer-ho era possible (per a alguns pocs, clar) i també hi va haver un moment en què fer-ho ja no es va considerar un privilegi.
Lluny de la creença popular sobre que la biblioteca va ser devastada per un gran incendi, sembla que va anar decaient a poc a poc al llarg de diversos segles. Processos com la purga dels intel·lectuals d’Alexandria l’any 145 ac, l’exili a Xipre d’Aristarco de Samotracia (el seu bibliotecari) i la fugida de diversos erudits, sumat, aquest cop sí a un incendi accidental de part del seu fons durant la segona guerra civil de la República Romana (any 48 ac, amb Juli Cessar en apogeu), va propiciar la desaparició de la biblioteca. El vandalisme i els diferents processos de guerres durant el temps van fer la resta.
No deixa de ser un símbol de la pèrdua de la intel·lectualitat contra el triomf de la mediocritat. Ja sigui en unes hores de foc o pitjor encara, amb el lent passar dels anys, cap a la deixadesa per part d’uns i l’interès d’aborregar a les masses per part d’altres.
No dic jo que internet amb la seva expressió màxima en les xarxes socials ens vagin a fer cremar a tots en poques hores. Però no sembla que ens estigui ajudant a créixer intel·lectual i emocionalment sinó que ens encamina a un procés de decrepitud potser menys gradual que la desaparició del bell símbol que va ser Alexandria.
Un cop més no es tracta de l’eina sinó de l’ús d’aquesta, és a dir de les persones i com utilitzen el que tenen a l’abast.
Gràcies a les xarxes he ampliat els meus coneixements en diferents àrees, tinc molt, infinit, una barbaritat, més accés a moviments culturals, artistes, accions reivindicatives, reflexions, estudis, llocs insòlits, viatges possibles. He vist Praga en totes les seves estacions, abans de poder anar a Praga en totes les seves estacions. M’he passat una mica més d’una hora, dues o tres … entre reels d’humoristes, memes, balls, challenges i altres. I he perdut el temps en mirar el que feien amb les seves vides gent que m’interessa i molta, moltíssima gent … que no. No em penedeixo de res. Diríem.
No obstant això, em pregunto per què he necessitat exposar coses que potser no tindria necessitat d’explicar o fer públiques. Per a una persona dedicada a la comunicació és difícil posar el stop per sospesar quan no cal comentar, proposar, compartir o convidar a participar en coses que t’interessen a la resta de les persones d’aquest món (a veure, de les persones d’aquest món que han decidit ser els meus seguidors, és clar, som un club bastant exclusiu). Em pregunto per què no deixen d’ofendre i preocupar-me les persones que fan servir aquestes mateixes xarxes per dir el que opinen de cada ínfima cosa que es troben, per esgrimir el bo i el dolent amb comentaris tan acusats i treballats com “és molt dolenta actriu” davant la imatge de la protagonista en l’estrena d’una pel·lícula. Gent que sense pudor ni por algun pot criticar un comediant dient “és dolentíssim, no sé per què el poseu” sense tenir polsim de consideració. Com se sentiria aquesta persona si fos el comediant en concret al seu treball i davant el seu cap digués “aquest tio és un petard, llença’l”. Els ja mítics ofesos amb els seus ultimàtums de “si et segueixes ficant amb-tema a l’atzar depenent del gust de moment- deixaré de seguir-te. Per no entrar en els insults directes. Una absoluta falta d’empatia i de respecte.
Això també són les xarxes. Aquest lamentable descens cap al setè estat de l’infern on les baixeses més increïbles tenen cabuda. On jutgem des de la nostra talaia sense ser capaços de veure’ns a nosaltres mateixos. La tirania de la crítica des del sofà. O sigui, twitter, si.
I què faig? Què fem? Seguim valorant la part positiva de l’assumpte o entenem que és millor no formar part d’aquesta arma de doble tall. Aquesta bomba atòmica que si bé part d’una tecnologia beneficiosa per a la humanitat s’arriba a convertir en el pitjor desastre mai viscut. Aquest excés d’informació innecessària, de maldat gratuïta, entre algunes perles meravelloses de pur creixement. Aquesta forma de tenir a l’alcalde de la mà d’una de les majors fites de progrés que ens fa pujar al capdamunt posant de manifest la capacitat de l’ésser humà per inventar, crear, innovar, millorar. Que ens pot servir com a trampolí per a tantes coses. I que, no obstant això, fem servir amb lleugeresa com el que llança una bola de foc a la biblioteca d’Alexandria, sense preocupar-se gens ni mica pel que està destruint. ¿Fem servir internet per lluitar contra la ignorància o en l’intent l’únic que fas és ajudar a fomentar-la?
Segueixo sense decidir-me.
