Professor de francès i de català. Va ser regidor de Sabadell pel PSC, i forma part de Greenpeace i d’altres plataformes ecologistes. Se sent molt identificat amb Federalistes d’Esquerres. Des de fa una dècada col·labora al diari digital iSabadell.cat
La vicerectora de qualitat i política lingüística a la UPC, Núria Pla, va llançar un tuit, la vigília de l’11-S, dient: “Ganes de foc, de cremar contenidors i d’aeroport col·lapsat”. Com s’interpreta això? Es tracta potser d’una crida de la selva?
Els que van creure que l’independentisme era un moviment pacífic s’equivocaven. Ho vam veure en els fets del setembre, cremant la Via Laietana… Hi ha gent que reivindica aquesta violència, però, és clar, no compten amb el suport de la societat catalana en el seu conjunt. Entre altres coses, perquè tots sabem que això és una revolta burgesa. S’entendria que gent que guanya 400 euros al mes sortís al carrer, però que els que disposen d’ingressos alts, amb la seva torreta, parlin de revolució, només són paraules. Segur que la ja exvicerectora que va escriure això seria incapaç de participar en el que diu desitjar. És l’arenga als de la CUP, que jo crec que es comencen a ensumar que s’aprofiten d’ells.
Més enllà de les ganes de violència, no deixa de sorprendre que en ple segle XXI, amb més de 200 anys d’Il·lustració a l’esquena, persones a les quals se’ls suposa un bagatge intel·lectual molt per sobre de la mitjana s’alineïn amb una cosa tan irracionalitat com el procés, sense tallar-se un pèl…
Tots podem tenir impulsos irracionals, però com que ara és tan fàcil transitar des d’aquests impulsos al missatge, via mòbil, no és gens estrany que el primer que passa pel cap passi immediatament als dits. No fa gaire, quan es veia a la tele alguna cosa que no agradava, es cridava a la pantalla, sabent que no respondria. Ara no és estrany que gent que, sense pensar-s’ho, llança el primer que se li acut i, quan veu el que li cau damunt, ho esborra. Es tracta gairebé d’un acte reflex, que hem d’aprendre a controlar. Perquè per aquí es colen no només els rampells, sinó manipulacions i boles, com aquella molt celebrada de la dona que, en els successos de l’1-O, va dir que un antidisturbis li havia trencat els dits, un a un. He de confessar que jo mateix em vaig alarmar. A l’època de les xarxes digitals, de les quals la mateixa autora del tuit que esmentàvem abans sembla ser una experta, hauríem de recomanar-nos una mica més de prudència.
A més, aquesta persona, com a responsable de política lingüística d’una Universitat, també es pressuposa que alguna cosa deu saber del valor de les paraules…
Ella forma part d’un moviment visceral, emocional, en el qual no prima, sinó tot el contrari, la intel·ligència, la sensibilitat, el saber estar… El sentit comú dona pas al fanatisme, i en aquest terreny no hi ha regles. Es recorre a l’insult. Amb mi ho han fet moltíssimes vegades. “Feixista” i “falangista” és el més suau que se m’ha dit només per pensar diferent. Hi ha gent freda, calculadora, que ha promogut la utilització de determinades paraules, sense cap legitimitat, pervertint-ne el sentit originari. Quan es diu, per exemple, “exiliat”, referint-se a Puigdemont, crida l’atenció la tergiversació del terme. I així, “democràcia”, “llibertat”, “presos polítics”, “amnistia”, etc.
Però, en definitiva, tota aquesta terminologia ve prestada del passat, i utilitzada de manera perversa, és clar… Però res de nou sota el sol.
Utilitzen en favor propi conceptes, valors, reivindicacions…, que van tenir un gran valor en el passat i que, per cert, no van ser ells precisament els que els van compartir. Fonamentalment, per tapar la gran corrupció que han protagonitzat. Hi havia gent que vivia molt bé, amb Jordi Pujol al poder. De fet, Aznar no va tocar ni una coma de la inversió, ni de res, a Catalunya. Quan surt a la llum la corrupció, l’engany, el robatori (perquè no és Espanya qui roba, sinó ells), han d’inventar-se alguna cosa, i apareix el procés. Reivindiquen coses impossibles, sabent que ho són, però han d’aguantar com sigui.
Com, per exemple, ara, l’amnistia?
O són extremadament llestos, o extremadament tontos. Quan algú es llança al que es van llançar, es podia pensar potser que el Govern espanyol no faria res? Algú podia creure que no caldria pagar pel que es va fer? I ara demanen una amnistia. ¿Per a Puigdemont? Hi ha hagut un indult i no té sentit intentar esborrar el passat, dient que no hi va haver delictes. De fet, Junts no és a la taula de negociació entre altres coses perquè van plantejar que es parlés sobre els polítics fugits, i del seu possible retorn. Resulta surrealista que, a ulls d’una part de l’independentisme, els “traïdors” siguin els que van anar a la presó, i els que van fugir siguin els “herois”. Puigdemont és l’heroi i Junqueras el traïdor. Catalunya és el món al revés.
En aquest món al revés ocupa un lloc molt significatiu el que s’ha anomenat “supremacisme”, que, segons la Wikipedia, defensa la superioritat d’un col·lectiu humà davant dels altres per raons ètniques, biològiques, culturals, religioses o d’origen…
La burgesia catalana, on hi havia molta gent que havia recolzat Franco, sempre ha estat supremacista. Aquest supremacisme es va projectar especialment contra els emigrants que van venir a treballar a Catalunya. Proves d’això ho són, per exemple, coses com ara que, el centre de Sabadell, on jo visc, es consideri i se’n digui Sabadell, pròpiament dit, i “els barris”, de gent emigrant, són una altra cosa. Això encara perviu. El procés ha reforçat aquest supremacisme, ignorant i menystenint mitja Catalunya. Va resultar sorprenent que mig Parlament s’absentés en una votació i ells seguissin a la seva, com si res. Coses com associar el “poble de Catalunya” als seus són intolerables.
En aquest estat de coses, quins paisatges s’albiren?
Sembla que Catalunya no té solució. La taula de diàleg, si prospera, arribaria a un nou Estatut, en el qual naturalment no s’obriria la porta a l’autodeterminació, ni a l’amnistia. Preveig un estatus com el belga, on els flamencs viuen separats dels francòfons. Pot haver-hi governs independentistes durant molt temps, perquè el constitucionalisme no reuneix les condicions per fer front al nacionalisme.
En qualsevol cas, la ratxa independentista no desprèn una certa aroma de final d’època… No hi ha una part, o molt, d’agònic en el nacionalisme català?
Sembla que Pere Aragonès, per fi, podria penebitzar-se. Esquerra es podria convertir en un partit pragmàtic, capaç de pactar, més enllà de la seva ideologia o les seves finalitats a llarg termini. Podria, per exemple, pactar amb el Partit Socialista, com fa el PNB. Cosa que, ningú ho dubta, li va molt bé. El nacionalisme sempre ha estat més majoritari al Parlament basc que al català i, no obstant, això mai ha arribat a desembocar en un front nacionalista. Urkullu, que va encapçalar al seu partit la sortida de la crisi d’Ibarretxe, es va comprometre a fons en la sortida de la situació compromesa en què es va trobar Puigdemont. No hi va haver res a fer. Els és igual que tot se’n vagi en orris. L’educació s’enfonsa, l’economia s’evapora… Estem cada vegada més a la cua en els rànquings. Esquerra sembla que està intentant canalitzar alguna cosa, i està per veure fins on pot arribar, a la vista de les enormes pressions que suporta. Sembla que el més assenyat seria arribar a un pacte amb Salvador Illa. Segurament, algun dia arribarà. Perquè allò de la Via Laietana ha quedat enrere. Hi haurà qui lamenti que l’1-O no hi hagués cap mort, però seran cada cop menys.
Però la funció del procés, com en els espectacles de màgia, s’acaba. S’encenen els llums, i es torna a la realitat…
Soc defensor de la llengua catalana, perquè m’he guanyat la vida fent classes de català. Però és veritat que el català s’ha instrumentalitzat tant políticament, associant-lo al nacionalisme, que acabarà pagant-ho. Quan jo ensenyava català en barris castellanoparlants, hi havia passió per aprendre’l, perquè per a molts significava una manera d’accedir a un altre estatus. D’aquí que la immersió fos recolzada pels immigrants. El mateix Jordi Pujol s’hi oposava a això, perquè temia que el català hi sortiria perdent. Triar la llengua podia contribuir a separar-se. Encara que també és veritat que la bona immersió hauria d’haver estat en una doble direcció, bilingüe. I això no ha passat. El català s’ha assimilat tant al nacionalisme que jo mateix he rebut insults per parlar en català. Quan Laura Borràs diu que no contesta a una pregunta perquè és en castellà, li està fent un pobríssim favor al català.
