En el moment de l’adrenalina per la vena, després de la victòria sobre el Llevant rematada pel gol d’Ansu Fati, els editorials, columnes d’opinió, portades i aparell mediàtic del laportisme han reaccionat en la mateixa línia consistent a centralitzar les expectatives en la confiança i el relleu generacional amb el qual Joan Laporta espera retornar al Barça a la primera línia del futbol mundial.
Laporta? Clar. No hi ha més que llegir, com a referència màxima d’aquesta esquizofrènia, al director del diari Sport, Lluís Mascaró per a posar en relleu el seu estat permanent de contradicció. “Ningú renúncia als títols. Ni tan sols -ha escrit- Laporta. Bé, Laporta menys que ningú. No obstant això, tot el barcelonisme ha entès que la situació és tan complexa, que l’herència rebuda és tan terrorífica, que cal tenir paciència. I aferrar-se a una realitat prometedora: aquesta plantilla té futur. Amb Ansu Fati (18 anys). Amb Mingueza (22). Amb Araujo (22). Amb Eric Garcia (20). Amb Nico (19). Amb Gavi (17). Amb Demir (18). Fins i tot amb Riqui Puig (22). Vuit joves futbolistes que van participar en la còmoda victòria davant el Llevant i que representen l’esperit d’aquesta revolució que va prometre el president al final de la passada temporada”.
No es pot descriure millor ni més exactament l’herència deixada per Josep Maria Bartomeu, entrenador inclòs, Ronald Koeman, que també va destapar a Ilaix Moribar -avui transmutat en milions directes a la caixa-, de la mateixa manera que va ser Valverde qui li va donar l’alternativa a Ansu Fati.
Per descomptat que en l’herència també estaven Messi, al qual Bartomeu sí que va convèncer per a quedar-se, Coutinho, Dembelé o Griezmann, i aquests avui qualificats d’herois com Piqué, Jordi Alba, Busquets i Sergi Roberto.
Però el que no es pot posar en dubte és que la nova generació d’or de la pedrera, a la qual s’ha de donar confiança, partits, exigència i seguretat a parts iguals, és el fruit del treball ben fet del futbol formatiu blaugrana dels últims anys sota la presidència de Bartomeu. Seva és la responsabilitat dels fracassos en la Champions, però també de l’espectacular Triplet del Femení, i l’extens i inigualable festival de títols de les seccions professionals, dues Champions guanyades i dues disputades.
El que Laporta sí que ha fet sobre aquest tema, en tot cas, ha estat escapçar i fer fora, al carrer, als responsables tècnics i de metodologia del futbol base, a tots ells, d’haver fet créixer a les enormes promeses del primer equip d’avui. Qualsevol altra cosa és falsedat i intromissió en la realitat i en el relat.
Mentir i enganyar amb aquesta traïdoria i premeditació, atribuint a Laporta guanyar al Llevant per la seva esperança en els joves, després de “matar” al mateix entrenador per haver empatat a Cadis no és una altra cosa que manipular l’opinió pública.
No hauria de ser aquest el joc de la premsa, obsessionada, i més en vigílies de l’assemblea, a demonitzar, més ben dit, continuar demonitzant fins a l’extenuació, la figura de Bartomeu. Però sota el titular tant repetit que “Bartomeu ha arruïnat al Barcelona”, sense tenir en compte l’impacte de més de 500 milions de caiguda dels ingressos per la Covid, no hauria d’ignorar-se, juntament amb el deute i els contractes milionaris com el de Messi (135 milions bruts), al qual Laporta no s’ha atrevit a fer front, aquesta altra herència que, pel que es veu, el periodisme venut al laportisme té prohibit ni tan sols nomenar.
D’acord, es dóna per fet que el càstig reputacional contra qualsevol periodista que defensi a Koeman o atribueixi al club simplement que s’hagi fet una bona feina de planter suposa una vergonya i un risc que ningú està disposat a afrontar. I si no, que li ho preguntin a Lluís Canut, periodista de TV3 que per escriure dues veritats sobre el ‘pistoler’ Enric Masip, assessor del president, va ser insultat i vexat pel propi Masip a casa seva, TV3, amb l’indigne i vergonyós col·laboracionisme de la redacció i la complicitat del director del programa Onze, Xavi Valls.
No pot estranyar, davant aquest règim totalitari en el qual la política i la mateixa televisió de Catalunya estan disposades a actuar sense contemplacions, que la realitat del FC Barcelona s’hagi d’explicar només en clau d’èxit de Laporta, siguin quines siguin la circumstància i el moment.
Amb la victòria sobre el Llevant, l’aparell de la realitat virtual es va posar en marxa per a prescindir de la figura de Koeman, prescindir del passat i, com descriu el primer dels laportistes, Lluís Mascaró, de les promeses heretades de Bartomeu que “representen l’esperit d’aquesta revolució que va prometre el president al final de la passada temporada”. Increïble.
També es manipula amb una perversió denunciable fins als fets més contrastats. L’equip va guanyar al Llevant gràcies al treball de tots durant 75 minuts abans que entrés Ansu Fati, objecte com ja s’ha explicat d’una operació de màrqueting orientada a presentar-lo com un ‘fitxatge’ de Joan Laporta. Per això se li va donar el dorsal de Messi i per això està lligada amb el seu representant i amic personal de Laporta, Jorge Mendes, la renovació molt a l’alça d’un futbolista que fa un any va ser blindat per Bartomeu amb quatre anys de contracte i una clàusula de 400 milions d’euros. La portada de l’Sport del dimarts va ser “Renovació urgent d’Ansu Fati”, com si demà pogués escapar-se un futbolista que ha estat més d’un any sense jugar.
Está molt clar, en dos dies semblarà que Fati és ‘patrimoni’ de Laporta per la senzilla raó que li deu a Jorge Mendes una renovació on pugui pessigar pels serveis prestats i perquè així s’enterra també l’herència de Bartomeu. El mateix mitjà justifica la renovació: “El club vol millorar la fitxa del jugador, una de les més baixes de la plantilla després del seu explosiu retorn davant el Llevant”.
És a dir, el mateix argument amb el qual se li va blindar el contracte l’any passat, això sí abans que Fati canviés d’agent. Avui sembla un heroi i demà pot ser una víctima del que només és una doble operació d’imatge i econòmica a favor del seu agent.
Igualment, la veritat continuarà sent que Fati és una ‘herència’ de Bartomeu. Es miri per on es miri. Com tantes altres coses, inclosa aquesta nova generació il·lusionant, la generació Covid, perquè no se l’atribueixi ningú.
