La Generalitat de Catalunya ha atorgat la seva Medalla d’Or a la Dra. Josefina Castellví, i el decret ho justifica “per la seva destacada trajectòria com a oceanògrafa, biòloga, investigadora científica i escriptora”. A l’exposició de motius es diu que entre el 1987 i el 1994 va viure a la Base Antàrtica Espanyola a l’illa de Livingston, primer com a coordinadora de la instal·lació i després com a directora. Posteriorment, va ser gestora del Programa Nacional (espanyol) d’Investigació a l’Antàrtida, i va esdevenir la responsable de la coordinació dels projectes científics internacionals duts a terme en aquest territori. Per tant, la principal tasca científica de la Dra. Castellví ha estat relacionada amb la base antàrtica.
Aquesta base espanyola es deia i es diu (encara que el decret ho amagui) Juan Carlos I. Que el govern actual de la Generalitat (tan republicà i independentista) atorgui la seva Medalla d’Or a qui va aconseguir que la bandera espanyola onegi permanentment a
l’Antàrtida, m’ha omplert de joia i satisfacció. Primer perquè sembla un oxímoron, i que per una ocasió sembla que han deixat a banda el sectarisme que tant caracteritza a alguns (recordo ara el cas Pla), i, segon, perquè estic content per la Dra. Castellví, de la qual vaig ser el primer becari en acabar la meva carrera l’any 1971.
Per tant, vaig viure molt de prop tot aquest procés i em sento capacitat per explicar-ne la història, cosa que faré de la manera més objectiva que pugui, encara que de ben segur no serà a gust de tothom, ni pel que dic ni pel que callo.
Tot això m’ha portat a fer una petita sinopsi de la història de la investigació oceanogràfica a Espanya. Per mi, el pioner de la investigació moderna és Odón de Buen, quan l’any 1885 s’embarca a la fragata Blanca i recull mostres durant el viatge. Després va crear les estacions biològiques de Màlaga, Santander i Mallorca; un any després va fundar l’Instituto Español de Oceanografía (IEO). Va tenir un ampli reconeixement internacional que segurament li va salvar la vida quan, durant la Guerra Civil, va ser empresonat per la seva condició de republicà. Morí a l’exili a Mèxic.
Penso que el caràcter suposadament republicà de l’IEO va fer que a finals dels anys 40 es fundés el Instituto de Investigaciones Pesqueras, per part de gent molt propera a l’Opus i amb una estructura totalment paral·lela i competitiva. És important perquè la tasca de la Dra. Castellví i les primeres investigacions antàrtiques van sorgir d’aquest institut, amb seu a Barcelona, i que ja en democràcia s’anomenà Instituto de Ciencias del Mar.
A principis dels anys 70 es va potenciar decididament la investigació marina gràcies a nombroses expedicions (les primeres dirigides pels doctors Margalef i Ballester a les aigües de l’antic Sàhara espanyol), que van fer possible la construcció d’un primer vaixell oceanogràfic, el Cornide de Saavedra. Per cert, Antoni Ballester, fins on jo he pogut esbrinar, va ser el primer científic català que va trepitjar l’Antàrtida, participant en una expedició belga als anys 60.
El Dr. Ballester va tenir un paper importat en la creació de la base antàrtica; va ser un científic brillant, inquiet i visionari, que també va impulsar la mesura de paràmetres oceanogràfics en continu a bord del Cornide de Saavedra i fins i tot hi va embarcar un gegantí ordinador IBM, el primer o dels primers a bord d’un vaixell. Es va contractar l’any 1987 un professor argentí (Aldo Tomo, al qual més endavant van deixar penjat) que no només va ajudar a crear els programes d’investigació, sinó també a aconseguir el reconeixement d’Espanya com a membre permanent de l’SCAR, el comitè que regula les investigacions antàrtiques.
I amb aquests vímets es va fer el cistell de la primera base científica espanyola a l’Antàrtida: la visió del Dr. Ballester, l’entestament i la capacitat d’organització de la Dra. Castellví, l’ajut del Dr. Tomo, el vaixell de transport dels polonesos (pagant, és clar) quan Espanya no tenia capacitat pròpia i la valentia dels altres tres científics que van participar en la primera l’expedició. Entre tots van aconseguir que des de l’11 de gener del 1988 onegi la bandera espanyola en unes terres tan llunyanes.
Que ara la Generalitat faci un homenatge als qui van aconseguir aquesta gesta, en la persona de la Dra. Castellví, em sembla personalment just i curiós.
