Periodista. Milita al PSC. Ha estat alcaldessa de Corbera de Llobregat en tres legislatures, i ara és regidora a l’oposició. Europeista convençuda, “perquè no és admissible que en el món globalitzat se segueixin creant més fronteres”. Reconeix que el federalisme és més complex, però és la via de futur.
El municipalisme sona bé, sembla políticament correcte i està de moda. Es correspon tot això amb la crua realitat?
El municipalisme pot ser, com moltes altres coses, només de boca o de fets. El municipalisme vol dir posar per sobre de qualsevol altra consideració els interessos més propers a la ciutadania. Quan entenc que el PSC és un partit municipalista és perquè es construeix justament des de la base, i a partir dels municipis. Això es nota molt, per exemple, quan a la Generalitat hi ha Convergència o Esquerra Republicana, que són, al meu entendre, partits més piramidals, i que des del Govern exigeixen als municipis obediència, fent valer que ells són els que dirigeixen i manen. Durant el tripartit, els ajuntaments van trobar un aliat en el Govern autonòmic. El municipalisme no s’ha de pregonar, sinó creure-se’l.
En qualsevol cas, més enllà dels principis, el municipalisme es pot entendre i funciona igual a Barcelona que en un municipi d’un centenar d’habitants?
L’Espanya o la Catalunya buidada podria ser un exemple de com es pot entendre el municipalisme. Evidentment, Barcelona i la seva àrea metropolitana és una cosa molt particular, però cal partir de si en la regulació legislativa es tenen en compte els interessos més propers als ciutadans o no. Crec que seria molt diferent si, en lloc de legislar o organitzar partint del macro, es fes des del micro.
Això, en alguns casos, també pot donar lloc a perversions, com, per exemple, la de concebre i actuar en el municipi com des d’una bombolla, cosa que en el terreny econòmic ha començat a ser considerada una forma de neoproteccionisme…
L’ésser humà té una capacitat increïble de pervertir el més sublim. Si els contractes els guanyen empreses que treballen bé, és una cosa; si es tracta d’empreses d’amiguets, és una altra. Però pitjor que, diguem-ne, l’endogàmia, és que grans empreses sense ànima, i només a cop d’abaixar preus, estiguin guanyant tots els concursos, i que l’empresari local no hi pugui competir en igualtat de condicions. Si soc regidor o alcalde d’un municipi m’interessarà més donar feina a persones del municipi. Que es guanyin la vida les empreses locals, fent-ho igual de bé i amb un preu competitiu, crec que és bo.
L’associació, la complicitat o l’adscripció de molts ajuntaments catalans amb l’independentisme, no sembla ser una altra forma de corrupció municipalista? Estan cridats els ajuntaments a representar els interessos ideològics d’una part del seu veïnat?
Tinc una visió molt més pragmàtica de l’Ajuntament. Per mi, l’alcalde és com el president de la comunitat de veïns, que, en primera instància, està cridat a solucionar els problemes immediats: el clavegueram, els carrers, l’enllumenat, la recollida d’escombraries… No té per què ser un referent ideològic. El que ha passat a Catalunya de deu anys cap aquí és un canvi radical. Abans, a nivell municipal, es votava d’una manera pràctica a qui es creia que gestionaria millor la quotidianitat, encara que també es votava en clau de partit, fonamentalment en la variable progressista-conservador. Ara, en nom d’un país que vindrà, no se sap quan, i que serà un paradís de llet i mel, s’ha abandonat la gestió municipal. Perquè no hi ha temps per a tot o perquè les persones elegides no ho han estat per gestionar el poble, sinó per representar els “bons” catalans. La política a escala municipal sempre ha estat més visceral, per proximitat, i també era més amable. Perquè es coneixia de tota la vida la persona que era el teu contrincant polític. Actualment, ha caigut en aquest maniqueisme de “bons” i “dolents”. I els que no érem independentistes hem estat els dolents. A mi se’m va fer una moció de censura dient “gestiones molt bé, però ets la del 155”.
Els “altres”, és clar, etiquetats, com a mínims, d’espanyolistes…
Cosa que jo no em considero en absolut. Em sento molt arrelada aquí i he estat catalanista tota la vida. En tot cas, jo soc internacionalista i europeista. Considero que l’independentisme és més aviat un moviment retrògrad i excloent. Per tant, no pot tenir futur en el món que ens espera. L’enquadrament municipal en el projecte nacionalista ha estat intencionat i organitzat. Els ajuntaments han estat peons d’aquesta estratègia, però han aconseguit que en molts llocs es voti en clau independentista.
Cosa que provoca que, a l’hora de la veritat, s’acabi afavorint els “nostres”?
Obertament, descaradament, no es percep la discriminació, però evidentment sí que es produeix. Quan es plantegen les coses en aquest sentit tan maniqueista s’arriba a caure en això, evidentment. Surt, per exemple, una llista dels botiguers afins, amb la connivència de l’ajuntament… Nosaltres, davant d’un problema bastant acusat de deixadesa a la via pública, presentem des de l’oposició una moció (Corbera és un municipi bastant complex, amb 30 urbanitzacions, en les quals resideixen 7.500 dels seus 15.000 habitants) demanant que es destinés la meitat de les partides de conservació de la via pública a les urbanitzacions. La resposta va ser que nosaltres érem monàrquics i per això estàvem en la línia de “qué hay de lo mío”, i que ells eren republicans i tractaven a tothom igual. O sigui, una cosa tan pragmàtica com decidir si es dedica la meitat d’un pressupost a una cosa que concerneix la meitat dels veïns, es converteix en un pretext per sortir amb adoctrinaments. Sembla de bojos, però se suposa que hi ha un caldo de cultiu favorable a qui ho diu.
Com opera el proselitisme independentista al teu municipi, fent al·lusió a la butxaca? Apel·lant al cor?
Justament estem en això. Entre el cor i la raó. Entre la visceralitat i la lògica. Els independentistes interpel·len a la víscera i al sentiment i, en el meu cas, els socialistes intentem apel·lar a la racionalitat: deixa’t d’històries perquè, al final, algú t’ha d’arreglar l’asfalt. Aquí no estem discutint el model de país que ha de ser Catalunya. Això és una cosa que ja es fa en altres llocs. Sembla com si tot hagués quedat ajornat, en hibernació, fins que vingui aquesta Catalunya independent. Després, Déu dirà. Per què ens hem de posar a treballar ara que hi som, si amb això es pot espatllar el somni del demà?
I això no impedeix que alguns instrumentalitzin les coses en benefici propi, traient-ne bons rendiments dineraris?
Clarament, no. És difícil tenir constància de l’assumpte. Però, per descomptat, avui és millor ser independentista perquè les coses et vagin bé. Els no independentistes, fins i tot a nivell municipal, hem callat durant molt temps.
Com fa TV3, també als pobles es promouen iniciatives orientades a crear marcs d’opinió i adhesió a la causa nacionalista?
Sí, et trobes, per exemple, amb associacions que promouen exhibir estelades, o que els gegants llueixin llaços grocs. I ningú diu res, perquè s’ha legitimat. Davant de tot això, cal preguntar-se què passarà quan la ciutadania s’adoni que els independentistes estan gestionant fatal la realitat. No ho poden silenciar tot. Quan et toquen el teu carrer, quan es prenen decisions que t’afecten, què passa? Se’ls perdonarà tot en nom del procés, o no? Van de sobrats, en el sentit que tot els serà perdonat. Està per veure que és el que mou les persones a votar. Per aconseguir el cel que promet el nacionalisme cal sacrificar moltes coses. I això, en un entorn de benestar, no sembla fàcil. El supremacisme, que afalaga profundament els sentiments de superioritat, atrapa, però pot tenir els dies comptats.
Esdeveniments de gran magnitud, com la covid, o l’estrepitós fracàs de les estratègies separatistes, com estan impactant en pobles com el teu?
Crec que comença a haver-hi bastantes persones que s’estan topant amb la realitat. Sobretot, en les conseqüències econòmiques. Alhora, en molts governs municipals la covid està sent una coartada per justificar que tot el que havien dit que farien no s’ha fet. Si això la gent s’ho creurà o no, són figues d’un altre paner. I no hi ha dubte que hi haurà una decepció. Cosa que de vegades té conseqüències imprevisibles.
