1. nom femení.
Participació afectiva d’una persona en una realitat aliena a ella, generalment en els sentiments d’una altra persona.
Que empatia sigui un nom femení no m’estranya en gens ni mica. Sense ànim d’expulsar pràcticament en la primera línia als lectors masculins d’aquest article – quedeu-vos, és interessant -, és evident i un fet fàcilment probable que antropològica i socialment el sacrifici, el lliurament i aquest gairebé indecentment innat saber situar-se en segon pla per a anteposar les necessitats dels altres a les teves, ha tingut com a protagonistes a les dones.
Durant segles de societat patriarcal la dona ha romàs uns passos enrere mentre la cura dels seus fills, els seus majors o l’ascens laboral i personal del seu marit se situaven en el número 1 del podi guanyant medalles que sense la base de la dona ocupant-se de tota la resta d’intendències mai haguessin estat possibles. Perquè quan “algú ha de fer-ho” i “no passa res jo puc” ja que “en aquest moment el seu tema és més important” i ” el meu pot esperar”, obviem que les nostres prioritats formen part del nostre ésser, de qui som. Que conformen el qui volem arribar a ser, i sense elles, sense donar-los importància, ens quedem relegades a un present etern en el qual no avancem. I no avançar quan la resta del món continua caminant, és retrocedir.
En la llengua anglesa tenen una expressió molt precisa i visual del que és l’empatia “get in the other‘s shoes“, posar-se en les sabates de l’altre/a. Tant així que els teus, a vegades, deixen de donar-te ús.
Estic procurant dir que l’empatia és una llosa i no una virtut? No sé, vegem… Cert és que tot portat al seu extrem s’acaba convertint en un problema. I llavors, ens trobem amb la síndrome de l’excés d’empatia o el desgast per compassió, persones que de punt pensar en els altres i entendre i comprendre els seus problemes acaben apartant els seus a un segon pla. La forma en què s’adjectiva a aquesta mena de gent és extremadament curiosa: se’n diu “persones plastilina”. No, no és una broma encara que soni a sèries de dibuixos infantils. Malgrat la poca serietat del terme – com tothom sap per a quedar bé nomenant qualsevol síndrome sempre és més vestit un cognom d’algú que desconeixes o un derivat del llatí – , hem d’admetre que és una imatge molt explícita del que pot arribar a ser emmotllar-se a l’altre de tal forma estirant-te, doblegant-te i arrodonint-te al seu gust i necessitat.
El psiquiatre J.L González va definir amb un nou terme el procés oposat a l’empatia: la ecpatía. Tampoc es va tornar molt boig buscant nomenclatures, és cert-. El concepte defineix el procés voluntari d’exclusió de sentiments, actituds, pensaments i motivacions induïts per altres persones. No es tracta de falta d’empatia, característica pròpia d’algunes persones que fan d’aquest món un lloc bastant menys amable i bo. Si no que és una acció mental que busca impedir que les emocions alienes ens arrosseguin. Risc que corren i correm les persones excessivament empàtiques.
La diferència radica, tornant a la preciosa frase anglesa, entre posar-se les sabates de l’altre a saber quines sabates porta i entendre per què els porta i què li passa per fer-ho. És a dir, no confondre posar-nos en el lloc d’una altra persona amb instal·lar-nos en aquest lloc fins a fer-lo la nostra pròpia cel·la. Per a ser ecpático sens dubte cal ser empàtic, perquè sense comprendre els sentiments i la situació de l’altre, no és possible crear aquesta voluntat de protegir-se dins d’una campana de cristall, com deia la gran Silvya Plath, que et permeti no mullar-te sota la pluja sense deixar de veure-la caure.
Si aconseguim diferenciar empatia de contagi emocional i la usem per a tenir la informació precisa referent als altres, que ens permeti socialitzar tenint en compte i respectant els sentiments, situacions, punts a favor i en contra, dels altres éssers humans; ens convertim en persones amb un major domini dels nostres propis sentiments i accions i un major coneixement dels aliens per a poder vincular-nos i actuar sobre ells.
No fa falta ser una dona ni ser afganesa per a entendre la por profunda que estaran sentint en aquest moment davant la crítica situació que hem vist aquests dies a Kabul. No fa falta ser un home que ha perdut el seu treball a una edat difícil per a reincorporar-se al món laboral, per a solidaritzar-se i entendre que cal estar al costat de la lluita de qui viu un ERE. No cal estar malalta per a defensar la sanitat pública. No és necessari no tenir diners per a entendre que qui no ho té ha de saber garantir el seu dret a l’educació pública, per a poder viure o pensar a viure, en igualtat d’oportunitats. No fa falta sofrir, esquinçar-se les vestidures o parer un màrtir per a entendre a qui en aquest moment sofreix vulnerabilitat. Es diu empatia, es gestiona amb ecpatía i tot el que no passi per aquí es mou entre la maldat, l’egoisme o el simple i buit postureig que ens porta a un món infinitament pitjor per a tots i per a totes. No és fàcil, fer el pas des del buit, a l’empatia ben cuidada amb dosi d’ecpatía. Ho sé. Però davant això, comentar-los que en aquesta vida hi ha dues opcions: o passar pel món saltant de núvol en núvol amb la realitat allà a baix, amb risc alt de caiguda, o decidir què es vol ser, què es vol aportar i treballar per a fer-ho. Vostès sabran.
