Un error

L’independentisme va viure la tardor de 2017 com el  seu punt i final. Catalunya deixaria de formar part d’Espanya. Per això, durant mesos i mesos diversos propagandistes van recórrer Catalunya pam a pam prometent la bona nova tal com profetes d’una nova fe.

Per això, el setembre de 2017 el Parlament va ser el lloc on s’havia de certificar el primer round d’aquest trencament. Va ser un llarg ple, dels dies 6 i 7 de setembre. Malgrat no estar a l’ordre del dia, les forces independentistes van forçar la votació de dues lleis clau: la del referèndum i la de desconnexió amb Espanya.

L’itinerari jurídic l’havia dissenyat Carles Viver Pi-Sunyer. L’exvicepresident del TC espanyol va passar-se a l’independentisme després de la sentència a l’Estatut, una norma que ell havia tutelat.

Malgrat tot, els polítics tenien molta pressa. Més d’un havia pronosticat el 2012 que només quedaven 18 mesos per marxar d’Espanya. La CUP, que ja havia enviat a la paperera de la història Artur Mas, forçava anar de pressa. L’ANC i Òmnium manaven més que els governants elegits democràticament. Marta Rovira i Jordi Turull estaven d’acord en anar pel dret. El govern català, amb Carles Puigdemont, no ho tenia tant clar. Preferia més prudència. Però el carrer estava molt calent. Els propagandistes havien deixat clar que ja estava fet. Que la independència era a tocar. Que Espanya no s’hi oposaria. Deien que la secessió tenia el suport internacional, amb Estats Units i Israel al capdavant, amb la simpatia d’Europa. I el poble s’ho va creure.

Va arribar el 6 de setembre i els grups independentistes van forçar una modificació de l’ordre del dia. Ni els avisos del TC ni del Consell de Garanties van servir de res. Endavant amb la llei del referèndum. Però hores més tard, es tornava a forçar el reglament de la Cambra per aprovar les lleis de desconnexió. Molts diputats independentistes (tant convergents com més d’un republicà) arrufaven el nas, però cap d’ells va aixecar ni la veu ni el dit per mostrar la seva oposició. La CUP era qui manava al Parlament, amb l’ANC i Òmnium de vigilants de les essències.

Han passat quatre anys i ja hi ha que amb nom i cognom reconeix l’error. Marta Pascal, en un article a El Periódico, assegura que “no vam saber plantar-nos”. Llavors era diputada del Junts pel Sí i coordinadora del PDeCAT. Ara, escriu el que deia en veu molt baixa: aquells dies es va trencar un principi d’equilibri entre la legitimitat democràtica i el principi de legalitat. Si ella, i uns quants més, aquell dia s’haguessin plantat, la història no hagués estat la que va ser. Aquelles lleis no s’haguessin aprovat. L’1 d’octubre no s’hagués fet. El govern català no hauria estat destituït ni empresonat. A més de Pascal fa falta que alguns dels protagonistes d’aquells dies entonin el seu propi mea culpa i demanin perdó a tots els catalans, tant els que es van creure que ja havia arribat la independència com els que es van angoixar per aquells fets.

Catalunya ha de deixar de mirar enrere i treballar pel futur. Cal la reconciliació entre independentistes i no independentistes. Cal acabar amb les trinxeres. Catalunya i els catalans mereixem quelcom més que banderes. No han pensat els independentistes que aquell pas en fals va aturar el veritable procés independentista?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides