Aquest 31 d’agost ha estat un dia històric i alegre per a la ciutadania de Catalunya. Després de dècades de suportar el sistema de peatges per transitar per les principals vies de comunicació del territori, aquesta mitjanit s’han aixecat les barreres, espero que per sempre més (i lluitaré perquè així sigui).
A partir de les 0:00 de l’1 de setembre, els dos grans eixos viaris (La Jonquera-Alacant i Barcelona-Saragossa) han quedat alliberats i les quatre capitals catalanes ja estan connectades sense necessitat de pagar els maleïts burots. S’acaba així una penosa etapa de la nostra mobilitat, que va començar durant el franquisme i que la Generalitat pujolista –amb la col·laboració del PSOE i del PP- va continuar i ampliar amb noves concessions.
Les autopistes de peatge són un dels grans greuges que ha patit Catalunya en els últims 52 anys, des que va entrar en funcionament la primera autopista, Barcelona-Mataró. La desídia corrupta de l’Estat franquista –i, després, de la Generalitat pujolista- va fer que es donés a mans privades la construcció i explotació dels principals eixos viaris del país, en comptes d’assumir-ho directament, com hauria estat la seva obligació.
La Banca Catalana de Jordi Pujol va ser copartícip i accionista de la primera empresa concessionària, Acesa, i l’ex-padre padrone de Catalunya va impulsar, quan era president de la Generalitat, noves vies de peatge (túnel del Cadí, túnels de Vallvidrera, l’autopista Terrassa-Manresa i la C-32 sud), que encara tenen vigent el període de concessió. Els veïns del Garraf, del Bages, de Sant Cugat-Rubí i de la Cerdanya hauran de continuar sotmesos, durant anys, al jou dels burots per sortir i entrar a casa seva, gràcies a l’estratègia privatitzadora de la mobilitat que estava incrustada en l’ADN del pujolisme.
A partir d’ara, és un gran plaer desplaçar-se a Girona o a Tarragona sense haver de rascar-se la butxaca. I, a més, sabent que els usuaris ja hem pagat amb escreix el cost de la inversió i de l’amortització d’aquestes autopistes. La sensació de llibertat i de justícia històrica que experimentem és una satisfacció que ens mereixíem… i que, finalment, ha arribat. (Tot arriba!).
Hi ha el projecte de tornar a convertir aquestes vies alliberades en vies de pagament, amb l’excusa que els usuaris hem de sufragar les despeses de manteniment de l’asfalt. No ho permetrem. Encara és massa d’hora per quantificar-ho, però la gratuïtat d’aquests dos grans eixos nord-sud i est-oest tindrà –n’estic convençut- uns efectes molt positius en la dinamització de l’economia catalana i les arques públiques també ho notaran.
La constatació que les quatre grans capitals estan obertes, sense el càstig dels peatges, multiplicarà les interrelacions de tota mena, en especial les comercials i les turístiques. També se’n beneficien un munt de ciutats i viles catalanes (Salou, Montblanc, les Borges Blanques, El Vendrell, Mataró, Arenys de Mar, Mollet, Granollers, Sant Celoni, Figueres…) que, fins ara, només eren accessibles pagant els burots.
Per a la gent que viu a l’altre cantó de La Jonquera i nord enllà, la certesa que l’autopista de la Mediterrània és gratuïta incentivarà l’atracció de la mobilitat cap aquí. Igual pel que fa a les relacions amb l’Aragó, Castella i l’Atlàntic que, sens dubte, s’incrementaran i esdevindran molt més fluides amb la desaparició dels peatges de l’AP2.
La reversió d’aquestes concessions és la millor inversió que podíem tenir en aquests temps tan convulsos i incerts. Pensar en reinstaurar els peatges és un disbarat. Al contrari, cal accelerar i rescatar, si es pot, els que encara estan vigents. Els veïns de Sitges, Vilanova i la Geltrú, Manresa, Sant Cugat, Rubí… no poden quedar enrere i estar condemnats a ser ciutadans de segona.
Òbviament, no estic fent una crida a l’ús massiu del transport privat ni hem de convertir, a partir d’ara, les autopistes alliberades en un focus d’embussos i de contaminació. El tren ha de ser el gran mitjà per moure i traslladar les mercaderies. D’acord amb les estratègies europees, també ha d’esdevenir el mode prioritari de desplaçament de viatgers, especialment en les curtes i llargues distàncies.
Però les vies de gran capacitat, com les autopistes, continuaran sent necessàries, si bé els vehicles que hi circularan seran diferents. Els cotxes híbrids o elèctrics estan guanyant cada cop més quota de mercat i no trigarem a veure circular els camions propulsats per hidrogen.
Aquesta mitjanit del 31 d’agost, Catalunya ha viscut la seva particular caiguda del mur de Berlín. Tenim l’íntima convicció que hem estat víctimes, durant més de 50 anys, d’un càstig injust pel fet de moure’ns pel territori. Ara, això s’ha acabat i és hora de gaudir i treure profit d’aquesta llibertat de moviment reconquerida, que no permetrem que ens tornin a arrabassar.
