Si hi ha quelcom que em preocupa del desgraciat procés secessionista iniciat l’any 2012, sota la presidència d’Artur Mas, és la legió de persones fanatitzades que ha creat. Catalans de bona fe que es van creure que el camí cap a la independència marcat pels líders de CDC i d’ERC i de les entitats ANC i Òmnium Cultural era desitjable i factible, sense tenir plena consciència que això era totalment incompatible amb els principis fundacionals i de funcionament de la Unió Europea, de la qual formem part, i, per descomptat, amb la vigent Constitució espanyola.
Em sap greu que ara tots aquests independentistes acèrrims estiguin desorientats, decebuts i emprenyats. El suposat gir estratègic que han emprès ERC i JxCat (els hereus de CDC) amb la formació del nou govern de la Generalitat -prioritzant el diàleg amb el Govern espanyol i la gestió del dia a dia- certifica la congelació del moviment secessionista. Com a mínim, durant els pròxims dos anys, que és el termini marcat pel Molt Honorable Pere Aragonès per avaluar els resultats de les negociacions amb el president Pedro Sánchez.
L’abandonament de la via unilateral per part dels dos principals partits sobiranistes ha deixat orfes milers d’independentistes, que ara se senten traïts pels líders que els van prometre fer realitat la separació immediata d’Espanya. De la indignació a la frustració, de la frustració a la ràbia i de la ràbia a l’odi hi ha un camí molt curt, quan es tracta de persones que no saben prendre’s la vida amb filosofia, bon humor i amor.
Malauradament, la rancúnia -profunda i verinosa- s’ha incrustat en el cor de molts catalans, incapaços d’acceptar i de conviure amb la realitat política, social i cultural del país, plural i complexa. Òbviament, tenen la coartada de la pressió i les condemnes judicials que pateixen molts independentistes per continuar justificant el seu odi contra els que no pensem com ells, però són incapaços de discernir tot el mal que, objectivament, han fet a la convivència entre els catalans i a l’economia durant aquests últims nou anys.
En aquesta nova etapa en la qual entrem, la prioritat és desterrar l’odi de la societat catalana. Fer entendre als secessionistes recalcitrants que no val la pena consumir la vida amb la impotència i la tírria rosegant el cervell i embrutant l’esperit. Hem d’acollir i confraternitzar amb aquests “rebels que fracassaren”, donar-los escalf i perspectiva. Cal tranquil·litzar-los: Catalunya té el futur garantit a la Unió Europea i la llengua catalana no està en perill (sempre que no la fem antipàtica, com fan molts independentistes).
Però, per guarir les ferides provocades per l’aventura secessionista, cal, abans que res, parlar clarament i ser sincers. Les primeres passes del president Pere Aragonès són molt incoherents i no conviden a l’anunciada correcció del rumb. Per exemple: la resposta desafiant i de menyspreu envers els indults atorgats pel Govern espanyol als polítics condemnats pel referèndum de l’1-O i l’avortada DUI no és la que caldria esperar, en la perspectiva de la reconciliació i del bon govern.
En comptes d’apostar per desterrar la llavor de l’odi de la vida catalana, el Molt Honorable Pere Aragonès es dedica a regar-la amb actituds i declaracions fora de lloc. Darrere d’aquesta manera desconcertant de fer hi ha, per descomptat, la complicada personalitat del líder d’ERC, Oriol Junqueras, que uns dies diu blanc i uns altres diu negre i que dona la sensació permanent que la seva mà dreta no sap el que fa la seva mà esquerra. Catalunya no pot ser ostatge d’un actor polític de primer nivell, tan confús, egocèntric i contradictori.
Per refer els ponts trencats és imprescindible que el Govern de la Generalitat es mogui clarament pels principis de la responsabilitat i de la lleialtat institucional. No es pot abordar el diàleg i la negociació amb el Govern espanyol amb malfiança i prevenció ni amb la intenció oculta d’enganyar i desobeir a la mínima.
Si els interlocutors de Madrid tenen la sensació que, a la que girin l’esquena, la contrapart independentista els apunyalarà, no avançarem ni un bri ni anirem enlloc. No pot ser que a la taula de diàleg els qui vénen amb la mà estesa es trobin que se’ls respon amb una mossegada.
Al president Pedro Sánchez se li poden fer tota mena de crítiques i retrets, però, en tot cas, no se’l pot prendre per un babau. Ho ha demostrat amb la seva fulgurant trajectòria política, que l’ha portat al lideratge incontestable del PSOE i a governar des de la Moncloa.
Els catalans, representats –ens agradi més o menys- pel Govern de la Generalitat, no podem ser encasellats, a Espanya i a la Unió Europea, com a persones que no som de fiar, que tenim sempre pensaments obscurs, que ens movem per la rancúnia i que fem de la infidelitat i de la insolidaritat la nostra forma de ser i de comportar-nos amb els altres. Aquesta manera d’anar pel món no és acceptable en el segle XXI i és un estigma que ens perjudica, a la curta i a la llarga, en el nostre anhel racional d’esdevenir una societat pròspera, cohesionada i amb futur pels nostres fills.
Quina empresa espanyola o inversionista estranger es voldrà instal·lar en un territori on no saps si l’interlocutor oficial que tens al davant és sincer o t’està preparant una trampa per robar-te i enfonsar-te? Quina represa econòmica podem ambicionar si no sabem, exactament, quins són els plans i els projectes secrets del suposat “gabinet negre” que teledirigeix les passes del Govern de la Generalitat per “tornar-ho a fer” i desafiar les regles bàsiques del sistema constitucional espanyol i de la Unió Europea?
La gran preocupació del president Pere Aragonès hauria de ser la recuperació de la credibilitat i la confiança de les institucions i dels representants de Catalunya com a interlocutors seriosos, fiables i de paraula. I això només serà possible si, prèviament, no apliquem l’antídot eficaç de l’empatia, de l’alegria i del bon humor per neutralitzar el verí que corre per les venes de molts catalans i que els intoxica el discerniment i la interacció social.
