«Els Jocs Olímpics van ser l’últim gran moment plural de Catalunya»

Entrevista a Jordi Canal

Jordi Canal

Professor investigador a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) de París, i professor convidat en universitats europees i americanes. És autor, entre altres llibres, d’El carlisme català dins l’Espanya de la restauració, i Con permiso de Kafka. El proceso independentista en Cataluña. Ara publica 25 de julio de 1992. La vuelta al mundo de España.

 

Des d’on surt aquesta “volta al món d’Espanya”?

El títol és una cosa volguda. Busca una mica d’intriga en aquesta volta al món, que es va desgranant fins que, al final, s’explica. En el fons, és tornar a existir per al món. La tesi que recorre el llibre és que Espanya ha estat desapareguda durant gairebé un segle, grosso modo des de la Guerra de Cuba, del 1898. No ha participat en les guerres mundials, els organismes internacionals no van voler la dictadura de Franco… De fet, persistia també una imatge d’Espanya relativament negativa procedent de la famosa “llegenda negra”. El que sostinc és que, el 1992, amb els Jocs Olímpics –als quals cal sumar-hi l’Expo de Sevilla, la capitalitat cultural europea de Madrid, la segona cimera iberoamericana…–, va ser un gran aparador que va mostrar al món, a milions de persones, que Espanya era una altra Espanya. Una Espanya moderna, que estava creixent econòmicament, que s’havia democratitzat, que volia dir coses al món. Un any abans, Espanya havia organitzat la primera gran reunió per posar d’acord israelians i palestins. Espanya volia existir al món, mostrar com era. I l’aparador dels Jocs va ser una gran mostra, que va elevar el nivell de percepció del que era. Aquest és el joc: Espanya va abandonar el món al segle XIX i hi va tornar a finals del XX.

El 25 de juliol de 1992 és, diguem-ne, la data màgica d’aquesta tornada…

El llibre forma part de la col·lecció que jo vaig dissenyar per explicar la història d’Espanya del segle XX, en set dies, partint d’una data concreta per explicar un moment. Així, s’agafa el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics per explicar una època.

Podrien explicar-se, avui dia, en un fresc, les realitats d’aquell paisatge de fa ja gairebé 30 anys?

Dic que el 25 de juliol del 92 és molt important, tant per a Barcelona, com per a Catalunya i per a Espanya. Per a Barcelona, és evident la capacitat d’haver organitzat uns Jocs, que el mateix Samaranch va qualificar com els millors fins a aquell moment, i mostrar que la ciutat havia canviat significativament. Totes les grans obres de la Barcelona que coneixem ara són d’aquest moment. Es van aprofitar els Jocs per canviar la ciutat. Va ser l’últim gran moment d’una Catalunya realment plural, bilingüe, mestissa, encara que el pujolisme ja estava treballant-se la “nacionalització”. Encara era una Catalunya que podia haver anat cap a altres vies, que no han estat les que ens han portat finalment al procés. Per això dic en un capítol que és una mena de cant del cigne, l’últim gran moment de la Catalunya oberta. I per a Espanya, el 92 permet mostrar que ha tingut una transició reeixida a la democràcia, que està creixent econòmicament, que s’està ressituant al món. És una mena de final d’una transició d’èxit. Una altra cosa és que, després, en la dècada següent, moltes d’aquestes coses es van perdre, o no es van saber utilitzar.

L’acció d’Espanya a Europa no és una cosa que també contribueix a generar un nou marc de referències que trastoca, d’alguna manera, la foto del 92?

Europa hi té un rol important. Aquesta modernització d’Espanya dels 80 té a veure molt amb Europa. Una de les claus d’aquest procés de transformació d’Espanya és l’entrada a la Comunitat Europea. Una cosa que sempre li havia estat negada al franquisme. En la transició, França va fer tot el possible per crear dificultats, potser pensant en la competència agrícola d’Espanya. Espanya és un país molt europeista, i això es nota en la cerimònia d’obertura del 92, i més en la de clausura. Però aquest és un moment en el qual l’europeisme comença a tenir problemes, que es reflecteixen, per exemple, en els referèndums en diferents països. Una cosa que també estem vivint ara.

A contra corrent d’aquest moviment d’obertura i internacionalització, a Catalunya es produeix un gir de tornada al campanar…

El nacionalisme català de l’època de Pujol, i fins i tot el d’una mica després era un nacionalisme que es reclamava molt europeu. Ells pensaven que Europa els permetria saltar per damunt o, com a mínim, vorejar una miqueta Espanya. Més Europa significaria menys Espanya, aquella idea que després recull també Maragall: l’Europa de les nacions. A l’etapa del procés també es reclamaven molt europeistes, fins que Europa va dir clarament que les coses calia fer-les bé. Això del provincianisme ho veig com un element que ha presidit aquest procés que jo anomeno de “nacionalització”, de l’etapa pujolista, que ha continuat. Aquesta obsessió respon a la repetició permanent que Catalunya és una nació. Cosa que explica per què els nacionalistes estan obsessionats amb la història. Cal demostrar que Catalunya és una antiga nació, i com tota nació es mereix un Estat.

Cita al seu llibre la presència a la tribuna dels Jocs del 92 de Maragall, Pujol, González, Samaranch i el rei Joan Carles. Quin significat té aquesta foto?

Utilitzo la foto com a estructura del llibre, perquè reflecteix bé el que és aquest moment. En primer lloc, el que són els Jocs, i que institucionalment les coses es van fer bé. El Rei hi va tenir un paper molt important, perquè al principi ningú es creia això dels Jocs; fins i tot, a l’etapa de Calvo Sotelo, va haver-hi oposició. Al Comitè Olímpic Espanyol, quan ho van llançar Narcís Serra i Samaranch, no ho veien clar. Va ser la intervenció del Rei el 1981-82 el que va fer que tothom s’apuntés als Jocs. Maragall va prendre el relleu de Narcís Serra i hi va veure la possibilitat de canviar Barcelona. Felipe González crec que somiava fer alguna cosa que mostrés els fruits dels seus anys de Govern. Samaranch, una figura potser subestimada, volia fer alguna cosa a la seva ciutat. Hi havia, per descomptat, diferents enfocaments. Samaranch i els empresaris volien uns jocs més finançats pel sector privat, com havia passat a Los Angeles. Maragall, una mica més pel sector públic, que va ser el que finalment va funcionar. Potser la institució que més problemes va crear va ser la Generalitat. Hi va posar molt pocs diners. Qui va pagar els Jocs, de debò, va ser el Govern espanyol. Pujol temia que els Jocs encimbellessin Maragall, com així va ser, i també que fossin utilitzats per espanyolitzar Catalunya, en ple procés de “nacionalització” que estava portant. Va fer un doble joc. D’una banda, deia que col·laborava plenament amb els Jocs i, al mateix temps, llançava les joventuts nacionalistes a boicotejar-los. Era l’etapa del “Freedom for Catalonia”, on hi havia els fills de Pujol, de Prenafeta, i alguns dels que després han estat líders del procés: Sànchez, Madí, Forn…

Els Jocs eren un vestit que li devia anar massa ample a un nacionalisme que, com gairebé tots, se sent més a gust al terròs que en la universalitat…

La Generalitat també va tenir dificultats per intervenir en el disseny de les cerimònies. En lloc d’aquella festa que organitza Peret, ells volien un concert de rock català. El mateix Pujol, després de la cerimònia, reconeix que no havia vist cap obertura, però que aquesta havia estat la millor. Però afegeix que, a ell, el que realment li havia agradat eren les coses catalanes. Els Jocs i especialment la inauguració van presentar una imatge d’una altra Catalunya, no de la que volien Pujol i els nacionalistes. Una Catalunya cosmopolita, barrejada, projectada…

“Tot subsisteix, però ningú creu en les velles formes”, deia Kierkegaard referint-se a l’època de la decadència grega, Què perdura d’aquell 1992?

Han quedat les coses materials. Passejant per Barcelona o per Sevilla, això és evident. Les altres, en canvi, s’han difuminat. Barcelona ha canviat molt. Catalunya ha canviat enormement, i Espanya també. La nostra societat és molt presentista. Tot ho percep a partir del present. Això s’ha vist molt bé amb tots els escàndols de Joan Carles I. Si es pregunta què es pensa del Rei, ràpidament es deixa anar el que ha passat fa poc i s’oblida que aquesta mateixa persona anteriorment feia altres coses. És una cosa que afecta la mateixa tasca dels historiadors, en la mesura que reclama noves maneres de comunicar-nos amb els lectors. No cal perdre gens de rigor. Simplement, es tracta d’explicar les coses de forma diferent. En aquest sentit, el llibre és un fragment que només pretén facilitar la lectura d’un moment.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides