La meva reflexió d’avui barreja ecologia i política; a veure què passa. Segons les lleis de l’ecologia, les comunitats d’organismes utilitzen dues estratègies bàsiques per a reeixir: l’anomenada “estratègia de la r” (basada en el creixement) i “l’estratègia de la K” (basada en l’organització). Per tant, o creixes molt (les algues unicel·lulars) o et fas molt gran (els elefants) si vols triomfar en la bassa o en la sabana africana. No hi ha més.
Ara ho passem a un altre nivell. Històricament perquè una nació aconsegueixi esdevenir ser un estat només hi ha també dues estratègies bàsiques: la violència o el pacte. Alguns estats han sorgit del pacte entre les parts: cas d’Alemanya o Itàlia. Alguns estats (molt pocs) també s’han creat mitjançant el pacte de separació) com és el cas de Suècia i Noruega o el més recent de Txèquia i Eslovàquia. Aquesta estratègia d’arribar a la independència és molt semblant a la de la “K” dels éssers vius: un procés tranquil, d’organització.
En canvi la majoria dels processos d’independència son violents, s’aconsegueixi arribar o no a ser un estat. Per exemple, els estats del sud d‘EUA no van assolir la independència però el conflicte, que va durar quatre anys, s’estima que va produir 750.000 morts. Ni la independència d’Argentina, Cuba o Filipines es va assolir sense violència . Que l’Índia fos un estat independent va costar desenes de milers de morts, malgrat el pacifisme de Gandhi. També es van produir moltes víctimes en el procés d’independència d’Irlanda o en la dissolució de la Iugoslàvia de Tito en 6 o 7 repúbliques. I, finalment, tots coneixem els costos en vides per aconseguir que Israel sigui un estat jueu en territori palestí. És a dir, la violència forma part de molts processos d’independència, una estratègia que es podria comprar a la “r” dels organismes ja que en aquest cas es tracta també d’un procés explosiu.
Els escenaris son prou definits: o “r” o “K”, o violència o pacte.
I vet aquí que els dirigents independentistes catalans, que al meu entendre estan dotats de poques llums intel·lectuals, volen assajar una nova via, que fins jo sé no ha fet servir ningú. Diuen que no volen utilitzar la violència (cosa que és absolutament lloable perquè res val una vida humana) però a la vegada no semblen molt decidits pel pacte. Es senten colònia i en lloc de predisposar allò que ells consideren la metròpoli, es dediquen a insultar i mofar-se contínuament de la resta d’espanyols (inclòs el Cap d’Estat, el govern, les forces de seguretat i el poder judicial). I la seva cançó de l’enfadós és que ho tornaran a fer, una unilateralitat ben allunyada del pacte.
Servidor, que en les seves successives vides, s’ha assegut més d’un cop a una mesa per a negociar alguna mena de pacte, he intentat fer atractiu el meu posicionament en lloc d’insultar a tort i a dret. He escoltat les altres parts, he procurat entendre el seu punt de vista i he buscat la seducció en lloc del confrontament continuat.
Per tant, de la mateixa manera que cap espècie vegetal o animal pot triomfar en un ecosistema si no és per creixement o per organització, no veig com una nació pot arribar a ser independent si no vol fer servir ni la violència ni el pacte. Substituir aquests camins fonamentals per collonades (en el sentit de Pla) com llaços grocs, pancartes, moviments de masses tots els 11S sense pandèmia, carnets d’identitat de canya de bambú, Consells de la República, mitjans de comunicació (públics i privats) sotmesos al poder, ambaixades que no serveixen per res, cridar com energúmens al minut 17:14 dels partits de futbol pre-pandèmia, cremar retrats o posar-los cap avall, fer declaracions d’independència que duren segons, etc…pot fins i tot ser divertit (i suficient per a tots aquells que en el fons son uns covard o/i ja estan bé com estan) però francament no veig que sigui un camí cap enlloc.
Potser cal més temps però ja portem quasi una dècada perduda a Catalunya amb aquesta estratègia de “ni carn ni peix”. És possible també que el meu curt enteniment no em faci veure la grandesa que hi ha darrera de l’estratègia dels dirigents independentistes i que després de tenir la sensació d’haver donat voltes pel desert, ens portarà a la terra promesa. Però si com ecòleg no veig que sigui possible res entre la “r” i la “K”, com a ciutadà tampoc son capaç de trobar cap camí entre violència i pacte.
Tot fent d’agosarat d’aprenent de Teilhard de Chardin, que va integrar ciència i teologia, he intentat compatibilitzar ecologia i política. Amb una diferència: l’ecologia té lògica i la política, quasi mai.
