Qualsevol nit pot saltar la guspira

El nou president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha anunciat que es rebaixarà el seu sou un 15%, passant dels 153.235 euros anuals que cobrava el seu antecessor en el càrrec, Quim Torra, a 130.250 euros. És una bona notícia, però insuficient, ja que continuarà tenint una nòmina absolutament escandalosa i fora de mercat. Cobra molt més, per exemple, que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez (85.608 euros anuals) i que la gran majoria dels primers ministres de la Unió Europea. 

Malgrat aquesta autoreducció salarial, Pere Aragonès serà, amb diferència,  el president més ben pagat de totes les comunitats autònomes de l’Estat espanyol. El segon és el lehendakari basc, Íñigo Urkullu, que cobra  105.825 euros, i l’últim, el president del Principat d’Astúries (69.128 euros). 

Aquesta desmesurada nòmina que té assignada el president Pere Aragonès és extensible a tota la cúpula del poder polític i funcionarial de la Generalitat, que cobra uns salaris totalment aberrants, en funció de la mitjana catalana (26.000 euros anuals) i dels càrrecs directius al sector privat (55.000 euros). A Catalunya hi ha uns 400 polítics i càrrecs de confiança que cobren més de 85.608 euros anuals, és a dir, més que el president del govern espanyol.

Quan es posa aquest disbarat sobre la taula de debat s’argumenta que es tracta de la “xocolata del lloro” i que el fet que els polítics estiguin ben pagats és una garantia, perquè així no tindran la temptació de robar. Però no. Són tantes les necessitats i les mancances que té la societat catalana -triplement castigada per la crisi del 2008, per la fugida massiva d’empreses provocada pel procés independentista i pels duríssims estralls sanitaris i econòmics de la pandèmia- que tots els milers d’euros que ens estalviaríem si els nostres càrrecs públics cobressin uns salaris normals, de ben segur que serien d’una gran utilitat i beneficiarien moltíssima gent desesperada que està a les últimes.

Afirmar que els polítics han de cobrar un bon sou perquè així no cauran en la temptació de la corrupció és tenir un pèssim concepte d’aquesta professió, que considero, en general, altament honesta i honorable. Si hi ha alguna poma podrida, com ha passat, se l’ha d’aïllar i treure immediatament del cistell.

En aquesta etapa crítica que travessa la gran majoria de la societat catalana, els polítics han de donar exemple i fusionar-se amb els neguits i les angoixes de la població. Per això, la decisió de rebaixar-se els salaris de manera substancial i en bloc seria una manera molt eficaç de recuperar la confiança que mereixen. 

Com poden els nostres representants polítics –diputats, consellers, secretaris generals, directors generals, alts càrrecs d’empreses públiques, assessors, presidents de les diputacions, presidents dels consells comarcals…- mirar als ulls dels seus conciutadans sabent que cobren uns sous totalment desmesurats que surten dels impostos que els paguem la gent i les empreses? Què aporten a la millora de les condicions de vida de la societat, si la gran majoria són uns “escaquejadors” professionals? Com poden justificar les seves nòmines indignes si es dediquen –i parlo, en especial, dels independentistes- a crear problemes en comptes d’aportar solucions tangibles als conflictes reals?

“Catalunya” i “Espanya” s’han de reconciliar, sí. Però, a la vegada, la classe política s’ha de reconciliar amb els electors i amb els abstencionistes. Per descomptat, deixant de robar i de fer martingales corruptes. Però, d’entrada, aplicant-se una rebaixa substancial dels seus salaris que els equipari a la gran majoria de la societat, que és d’on han sortit, que és a qui representen i a la qual tenen l’obligació sagrada de servir.

Ara que s’han commemorat els 10 anys del 15-M i del moviment dels indignats, la majoria de comentaristes ha cantat les exèquies d’aquesta revolta fallida. Que no s’equivoquin. El malestar social, provocat per la desigualtat i la immoralitat del poder, no ha quedat apaivagat pel cop de martell de la pandèmia. Està més viu que mai, com el talp de Karl Marx, i pot tornar a saltar en qualsevol moment. Per exemple, quan arribin a les llars les primeres factures amb l’aplicació de les noves tarifes elèctriques.

Que vagi amb compte la nova Generalitat del president Pere Aragonès, tan cofoia i farcida de càrrecs amb nòmines centmileuristes. La gent està farta d’aquesta pèssima comèdia i de ser sempre l’ase dels cops, mentre els seus representants democràtics viuen com a reietons. Qualsevol nit pot saltar la guspira. 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Qualsevol nit pot saltar la guspira”

  1. Aquest mamamandurrias, con aquests sous tan elevats, son el lladres del poble, i o fan legalment amb la publicació al DOGC
    Per quan una llei?, que rebaixen aquests sous a nivels decents
    Ah el politics/as no ho faran, aquesta llei
    Solament o fan, i es posen de acord, per mayoria, quan se tenen que pujar el sou
    Son gent miserable y despreciable
    NO COMMENT

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides