«Qualsevol frontera és un límit a la raó i a la igualtat»

Entrevista a Félix Ovejero

Félix Ovejero | Foto: Àngel Guerrero

Professor de la Universitat de Barcelona. D’esquerres, va tenir a veure amb la fundació de Ciutadans. S’ha dedicat a la teoria de les ciències socials, i en els últims anys ha treballat sobre els problemes normatius i morals del nacionalisme. Entre altres llibres, ha publicat Proceso abierto. El socialismo después del socialismo, El compromiso del creador i La deriva reaccionaria de la izquierda. Ara surt al carrer Secesionismo y democracia (Página Indómita).


Secessionisme i democràcia, són antagònics, compatibles, competidors…?

La idea essencial del llibre és que hi ha una tensió de principi entre les tesis secessionistes i la millor idea de la democràcia, deliberativa, republicana. Si una democràcia és una comunitat de justícia i de decisió (on tots ens sentim compromesos amb les decisions que adoptem entre tots, atenent els interessos de tots i de totes les veus), en el moment en què amenaces de trencar-la, substitueixes els procediments d’argumentació, de justícia, pel xantatge i la força. Precisament per això, els principis invocats a la Revolució Francesa (jo sempre ho recordo), no eren només llibertat, igualtat i fraternitat, sinó també el de la unitat indivisible de la pàtria. Perquè si pots amenaçar de trencar-la, també el principi d’igualtat i justícia deixa d’operar.

La secessió és sempre lineal, unívoca, o es construeix i adquireix diferents, diguem-ne, formats?

En el llibre repasso les diferents teories de la secessió, i només n’hi ha una en la qual està justificada, que és precisament aquella on no hi ha democràcia. Si un segment de la població és exclòs, privat de drets, quan no es compleixen els requisits fonamentals de ciutadania, un deixa d’estar compromès amb les decisions. Però, precisament pel mateix, en el moment en què desapareixen aquestes condicions d’excepcionalitat i privació de drets, llavors estàs lligat pel vincle democràtic. Perquè el secessionisme el que busca és convertir els conciutadans en estrangers; és a dir, privar-los de drets, excloure’ls de la comunitat política. Per qualsevol persona d’esquerres, i diria que gairebé liberal, que contempli la idea més àmplia d’humanitat possible, qualsevol frontera és un límit a la raó i a la igualtat.

Privació que ens porta a la idea de propietat, tan estimada pels secessionistes…

Hi ha una concepció errada del que és el territori polític, el més comunista que hi ha: tot és de tots sense que ningú sigui amo de cap part. Barcelona no és dels barcelonins, Catalunya no és dels catalans, ni Madrid dels madrilenys. Quan sóc a Sevilla tinc els mateixos drets ciutadans que qualsevol sevillà. Som conciutadans en el sentit ple. No hi ha ningú que sigui propietari del territori polític. Això era una cosa del règim senyorial. Al territori polític modern no cal excloure a ningú, com excloc a qui vull d’entrar a casa meva. Cosa que té moltes implicacions, com, per exemple, que no es pot qualificar algú de persona non grata. Precisament, el concepte de propietat s’emmarca sobre aquest territori compartit. Sóc amo d’una casa, però no incondicionalment, sinó perquè hi ha prèviament alguna cosa comuna que està marcada sobre aquest espai jurídic que és la llei. La llei de tots em permet fer certes coses a casa meva, però no, per exemple, posar-me a fabricar-hi amfetamines.

Així doncs, el secessionisme acaba reduint les coses a una lògica futbolística, com si més enllà del partit no existís res?

El meu llibre no s’ocupa específicament de Catalunya. S’ocupa dels arguments teòrics, de conceptes. Però, en qualsevol cas, tot el que s’ha dit que Catalunya està explotada per Espanya, això de les balances fiscals…, ja sabem que és fals. Però és que, a més, hi ha un marc mental previ viciat. Al final, si Barcelona transfereix més riquesa a les arques de la Generalitat que una altra població, parlem d’explotació? Per què no en el cas de Sant Gervasi, o Marbella? Un que viu a Barcelona té a veure molt més amb algú que viu a Madrid, o un de Sant Gervasi amb un altre del barri de Salamanca. Per descomptat, molt més que amb algú que visqui en un llogaret del Prepirineu. El problema és donar per descomptada una unitat de sobirania. Les fronteres no es voten, perquè per votar prèviament es necessita establir qui vota, amb la qual cosa s’ha traçat un perímetre. Hi ha un territori polític comú, que és determinant. I si ens importa la igualtat i la democràcia, com més ampli millor.

Tornant a la propietat, com s’interpreta la destacada tirada sobiranista dels nacionalistes, i no només d’ells, tan à la page?

Aquest llibre, d’alguna manera, és un desenvolupament del que vaig dedicar a la deriva reaccionària de l’esquerra. El nacionalisme, i l’esquerra reaccionària, sosté que com que som diferents, perquè tenim una identitat, podem negar-nos a redistribuir i a votar amb els altres. Això és l’Antic Règim. Si ens prenem seriosament l’herència de la Revolució Francesa i el socialisme, no cal justificar privilegis en virtut de l’origen. D’altra banda, si cada comunitat autònoma és sobirana, tots hi perdem. És el que passa amb Madrid. Els madrilenys, es diu, no paguen impostos. En realitat, el que passa és que, emparant-se en unes propostes fiscals que Catalunya va imposar al conjunt, d’establir uns impostos diferencials, han optat per eliminar-los. Desapareix l’impost de successions, que em sembla fonamental en una societat progressista. Si cadascú pot posar les seves lleis ambientals o laborals, per atreure empreses, totes acaben per eliminar-les. I com més local, menys competències es tenen. No té cap sentit que els veïns de la meva escala decidim una política mediambiental. L’ecologisme, per exemple, exigeix un espai polític ampli, amb poder real. Si als EUA hi arriba un govern trotskista, potser podrà canviar alguna cosa al món. Si això passa en un poble és un acudit. Reduir l’espai de decisió acaba produint el que hem vist: més corrupció, clientelisme, tràfic d’influències, intimidació col·lectiva, compra de vots… Aquest vincle entre autogovern i proximitat geogràfica és una vella metàfora que no se sosté.

D’això potser en sap bastant Jordi Pujol, que va ser qui va obrir la porta dels diners a canvi de favors polítics, en comptes de contribuir a objectivar un règim fiscal equitatiu i transparent.

La idea d’un federalisme desigualitari és contradictòria in terminis. Una comunitat no pot tenir un tracte singular. Les dues ciutats amb més identitat pròpia són Osca i Lugo, perquè en elles no hi ha moviment. Hi ha raons per pensar que es produeixen economies d’escala amb una Administració comuna. Quin sentit té que cadascú tingui, per exemple, un sistema antiincendis o negociar la compra de medicines a petita escala? Jo no tinc una especial devoció per Espanya, simplement és l’espai democràtic més ampli d’organització del meu ideal de ciutadania. I si demà dissolem les nostres fronteres dins d’una comunitat més àmplia, millor.

La instrumentalització de les identitats, diguem-ne, constitueix un dels problemes més actuals i apressants, a escala planetària?

És un dels arguments més inquietants, que més trampes ha parat i que ha atrapat el pensament d’esquerres. D’identitat en tenim tots, perquè venim d’algun lloc. No som significants buits. Però la identitat té moltes dimensions. I no és, com a tal, defensable. Allò de “com que jo era algú ho he de seguir sent” és una ximpleria. L’emancipació consisteix precisament a escapar de les constriccions de les nostres biografies pròpies, a la tirania de l’origen. El contrari és venerar la tradició. A més, què és el que constitueix fonamentalment la identitat? La llengua? Això és poc creïble. Comparteixo una llengua comuna amb una camperola boliviana. No obstant això, tinc molt més en comú amb algú de Madrid. Els catalans actuals no podrien mantenir una conversa amb un català del 1714, perquè no entendríem res d’ells, i viceversa. És un disbarat argumentar que no és possible comunicar-se amb altres que no comparteixen la teva identitat. Per començar, no hi ha una identitat comuna catalana, i si hi fos no justificaria que ens poguéssim convertir en una unitat de sobirania.

Què se’n pot dir de la ingerència de l’àmbit privat en els assumptes públics, com passa a Catalunya amb Òmnium i l’ANC o, sense anar més lluny, que Facebook decideixi esborrar-te, com li ha passat a vostè?

M’han restituït el compte perquè el grup de Ciutadans a Europa hi ha intervingut. Però l’assumpte és greu. Que una entitat privada, no sotmesa a cap control democràtic, ostenti la possibilitat de fer callar opinions, no és tolerable.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides