Madrid, Madrid… Ayuso

Diu el famós xotis: “Madrid, Madrid, Madrid, pedazo de la España en que nací…”. I cal haver nascut a Madrid o, si més no, haver-hi viscut un cert temps per entendre els moviments polítics que s’hi esdevenen. El darrer terratrèmol que ha dut la cap del PP madrileny, Isabel Díaz Ayuso, a obtenir els millors resultats per al seu partit en una dècada s’ha de llegir en un context de polarització del vot en temps de pandèmia, però també per l’arrelament dels populars entre la ciutadania i pel triomf d’un discurs simple, però efectiu, que podríem resumir amb una frase de la mateixa Ayuso: “Les canyes són importants”.

Avançaven les enquestes que la presidenta renovaria el seu mandat, però pocs preveien que ho faria amb 65 escons partint de 30, gràcies a engolir els 26 de Ciutadans i anar més enllà. S’apuntava que la possible, i finalment confirmada, desaparició del grup liderat per Edmundo Bal faria que el PP canviés de parella i es llancés als braços de Vox, a la fi amb 13 representants. Però ni tan sols això serà imprescindible, quan les forces d’esquerres plegades –24 de Més Madrid, 24 del PSOE i 10 d’Unides Podem– sumen menys que la formació d’Ayuso, un altre èxit que se li pot atribuir.

Però com pot ser que una presidenta tan qüestionada, amb una gestió de govern i de la pandèmia força discutible, incapaç d’aprovar uns pressupostos en dos anys, hagi obtingut uns resultats tan òptims? La resposta no és senzilla, però segurament es pot explicar per la seva habilitat per nedar en aigües turbulentes explotant dues grans cartes. D’una banda, s’ha espolsat les puces respecte a l’impacte de la covid-19 a la Comunitat –morts a les residències de gent gran, índexs de contagi sovint al capdavant de l’Estat, UCI saturades…–, tot endossant-les al Govern central. I, de l’altra, ha sabut adjudicar-se tots els mèrits d’un cert sosteniment de l’economia, degut a l’obertura dels comerços més enllà del que estava permès en altres indrets d’Espanya. En això últim, la clau de volta han estat els bars i restaurants, peça bàsica de l’economia madrilenya, on Ayuso ha trobat un filó al qual adreçar-se amb contínues referències a les canyes i a la llibertat per anar als bars després de la feina.

Quan li comentava a un col·lega que en un barri tradicionalment d’esquerres com Vallecas li estaven fent campanya a favor als bars, m’esmentava un cartell que ha circulat pels de tota la ciutat: “Patates a la Ayuso, amb poques patates i molts ous”.

Si a més des de l’esquerra se li fa un pont de plata, passa el que passa. El PSOE madrileny ha desenvolupat una campanya erràtica, des del contundent “amb aquest Iglesias, no” fins al “Pablo, tenim 12 dies per guanyar les eleccions”. Es deia que Ángel Gabilondo estava massa subordinat a la direcció central del partit i no podia fer el que realment volia. Sigui com sigui, dels 37 escons amb què ell mateix va guanyar les eleccions fa dos anys als 24 assolits en aquesta ocasió –un terç menys i sobrepassats per Més Madrid–, el recorregut ha deixat bastant a desitjar.

Capítol a part mereix l’aterratge de Pablo Iglesias des de la vicepresidència del Govern a encapçalar la candidatura d’Unides Podem, i la seva pitjor relliscada de la campanya: abandonar el debat de la Cadena SER donant protagonisme a Monasterio i a Vox. Els pols que es repel·lien donaven a l’absent Ayuso una certa posició de centralitat. Finalment, passant de 7 a 10 representants i no podent formar un govern progressista, Iglesias decidia dimitir de tots els càrrecs i anunciar la seva retirada de la política. En un signe de lucidesa que li havia mancat anteriorment, el líder sorgit del 15-M s’adonava que, a l’hora de votar, havia arrossegat tanta o més gent en contra que a favor.

L’únic partit de l’anomenat bloc d’esquerres que ha salvat la cara ha estat Més Madrid, amb una candidata, Mónica García, que ha sabut donar-se a conèixer en poques setmanes i elaborar un discurs coherent, vinculat a les necessitats de bona part de la població. Però, com dèiem al principi, el PP està molt arrelat entre la societat madrilenya, que quan vénen mal dades es refugia en allò que ja coneix.

Es continuaran  bevent canyes, servint vins… –segons com ja parlarem de la pandèmia–, i potser alguns quan ballin no s’estranyaran si senten algun petit canvi en la típica cançó: “Madrid, Madrid… Ayuso”. Almenys durant dos anys més.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides