Tot el fet relacionat amb la pandèmia, amb el virus i amb les vacunes, està deixant imatges i situacions que quedaran per sempre en les nostres memòries. Tot i que la xifra de contagiats i de morts segueix impactant, la realitat s’ha traslladat als centres de vacunació. Llargues cues de persones adultes s’amunteguen davant centres cívics o espais habilitats perquè assolim algun tipus d’immunitat que ens faciliti la vida futura, que ens aparti una mica dels riscos, perquè puguem afrontar els pròxims mesos amb una mica més de tranquil·litat. Hi ha detalls, però, que passen desapercebuts en aquesta Catalunya nostra que s’entesta a llançar missatges d’insolidaritat, de poc tacte, de rebutjos incomprensibles, de “primer els nostres” i “els altres res”. Ho hem vist amb el menyspreu més absolut als cossos i forces de seguretat de l’Estat per part del Govern de la Generalitat, mentint de manera molt clara pel que fa a la vacunació d’aquest personal que presta els seus serveis a tots els catalans. Una decisió amb indubtables objectius polítics que mostra una vegada més l’odi com a forma d’actuació cap a determinats col·lectius que es creu que “actuen contra el poble català”.
La pluralitat de Catalunya no està exempta de profundes esquerdes que tenen a veure amb la cohesió de la nostra col·lectivitat, ara completament destrossada per la deriva independentista i segurament mai ben soldada. Potser la més profunda és la que ens ha mantingut separats per barris, per llengües, per cultures, per rendes. Hi ha ciutats on aquestes barreres són molt pronunciades, on la barreja dels seus ciutadans és gairebé inexistent, on la gent dels barris sol baixar al centre per a fer tasques administratives i la del centre mai es desplaça a l’extraradi. A més, les activitats culturals es concentren deliberadament al centre i això provoca la separació per guetos. Com poden imaginar, no s’ha treballat a cohesionar aquestes ciutats, moltes vegades per les pressions d’entitats elitistes que s’han negat a traslladar les seves activitats als barris.
La decisió de crear centres de vacunació en punts allunyats de les zones de residència habitual, està creant situacions que mostren aquesta dolorosa partició que es dóna en moltes ciutats. La setmana passada vaig poder constatar això que els explico quan un parell de senyores del centre de Sabadell es van desplaçar al Centre Cívic Rogelio Soto al barri de Campoamor. En situar-se en la llarga cua, una d’elles li va comentar en català a l’altra que “mai no hi havia estat allà” i que “es veia gent normal, fins i tot ben vestida” i que “semblaven educats”. També, aprofitant l’explosió verdosa d’arbres i plantes, amb munts de flors als parterres dels voltants, i també el fruit de les rehabilitacions dels edificis durant el mandat del tripartit, va afegir: “doncs no hi viu malament aquesta gent, perquè, sent pobres, els tracten molt bé, amb els seus arbres ben cuidats i els seus pisos ben arreglats”.
Com poden imaginar, la reacció no es va fer esperar. I ho va ser d’una manera molt correcta. La crispació política podria haver aflorat de manera verbalment violenta, però una senyora que ho havia entès tot, els va dir en castellà: “home, no som ciutadans de segona, hem anat a l’escola, sabem llegir i escriure, tenim educació; és més, el meu marit i jo solem anar als concerts de l’Orquestra Simfònica de Vallès. Ens encanta. I què em diuen d’Els Pastorets? Als meus fills els vaig portar de petits. Un plaer. Han vingut vostès alguna vegada a les activitats que organitzem al barri? Serien benvingudes”. La mirada capcota de les dues dones va ser la seva única resposta, mentre els somriures de qui havien estat atents a la situació eren el reflex de l’aprovació del contraatac efectuat per la dona castellanoparlant. 
Qui sap. Potser aquestes cues aconsegueixen el que no han aconseguit anys de governs interessats a ignorar la part majoritària del poble català. El millor, sense cap mena de dubte, la meditada resposta de la senyora ferida per les paraules d’índole racista i supremacista de les dues altres. Un clatellot amb clares finalitats educatives. Perquè és que, en definitiva, l’educació és la solució.
