La política catalana està instal·lada en una espiral d’inestabilitat que s’arrossega des de l’inici del procés independentista. Durant aquest període, l’absència d’un president de la Generalitat escollit pel Parlament de Catalunya ha estat reiterada. Però, a més, des de la vuitena legislatura amb el darrer govern del tripartit, presidit pel socialista José Montilla, cap president català ha esgotat una legislatura de quatre anys.
Des de les eleccions anticipades convocades pel president Artur Mas el 2015 han passat pel despatx de la presidència de la Generalitat Carles Puigdemont i Quim Torra. Però la dada més significativa és que en els darrers cinc anys i mig, només en quatre un president escollit per la cambra catalana ha exercit el seu càrrec. Els motius d’aquests períodes que sumen prop de 20 mesos sense president són diversos. L’aplicació de l’article 155 per part del govern de Mariano Rajoy després de la declaració d’independència és una de les raons, però també han provocat aquesta anomalia política la inhabilitació de Quim Torra per l’afer de la pancarta a la façana del Palau i especialment la manca d’acord entre els partits independentistes.
Desconfiances constants
Ara la negociació entre Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Junts per Catalunya (JxCat) per formar govern ha esdevingut un capítol més dels clàssics recels dins del món sobiranista i una mostra evident de la fragilitat de la política catalana. Les investidures fallides de candidats a la presidència de la Generalitat han estat reiterades des de les eleccions del 2015. En els últims anys la falta de grans majories ha obligat els partits a buscar aliances per poder apuntalar un govern, cosa que ha convertit els debats d’investidura en un autèntic maldecap i en unes de les votacions més difícils de la legislatura.
El pas al costat d’Artur Mas a favor de Puigdemont salvava la política catalana d’una repetició electoral, però abans havien passat dos mesos agònics de negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, i per tant amb un president en funcions. Els anticapitalistes també van estar al darrere, després de les eleccions del 2017, de la investidura fallida del candidat de JxCat Jordi Turull. El polític postconvergent va rebre el suport de Junts i d’Esquerra, però l’abstenció de la CUP l’obligava a anar a la segona votació. El jutge del Suprem Pablo Llarena va enviar a la presó Turull i va impedir una nova sessió. Abans, però, es va produir l’estira-i-arronsa entre JxCat i ERC per investir Puigdemont, ja exiliat a Bèlgica, i també davant la proposta d’investir Jordi Sánchez, empresonat per l’1-O.
Les desconfiances entre les forces sobiranistes han estat constants i han capitalitzat bona part dels debats polítics. De fet, ara han estat els postconvergents els que han provocat les dues investidures fallides del candidat d’ERC, Pere Aragonès. Un candidat que abans de guanyar electoralment la cursa de l’independentisme a les urnes havia hagut d’actuar com a president de la Generalitat. La inhabilitació de Quim Torra per no atendre la demanda judicial de retirar del Palau unes pancartes en defensa dels presos independentistes en període electoral va portar Aragonès a ser vicepresident “amb funcions de president”.
Competències limitades
La pandèmia i un cop més les diferències entre els socis sobiranistes van allargar el període de provisionalitat de l’executiu. Els postconvergents no van amagar el seu rebuig a convocar amb urgència les eleccions autonòmiques, tal com volien els republicans. Finalment les tensions entre les forces independentistes van dilatar una presidència en funcions i amb competències limitades que només pot gestionar a curt termini.
Quim Torra va renunciar al despatx del president i Aragonès no ocupa la cadira
El simbolisme és la imatge de la política catalana. La inhabilitació de Quim Torra, autoqualificat de president “vicari” de Carles Puigdemont, va portar el vicepresident, Pere Aragonès, a ser el president “suplent”. Per constatar aquesta provisionalitat Junts i ERC van pactar no ocupar la cadira del president durant les reunions del Consell Executiu. D’aquesta manera, entre Aragonès i Meritxell Budó hi ha una cadira buida que constata l’absència del cap de govern.
El mateix Torra ja va utilitzar l’estratègia de no ocupar el despatx que havia deixat la marxa de Puigdemont. La dependència de la galeria gòtica utilitzada per tots els presidents de la Generalitat va quedar buida i en obres, i l’equip de Torra es va veure obligat a buscar una alternativa. Quim Torra va acabar instal·lat a l’ala dreta del pati dels Tarongers, renovada amb el segon tripartit.
