Després de sobreviure a la presó, l’exili i la persecució integrista, l’escriptora i pensadora egípcia Nawal El Saadawi, ha mort als 89 anys. Amb ella desapareix un dels símbols del feminisme contemporani. També una activista incansable pels drets de la dona però també de la infància, de les persones migrants i de totes les que pateixen les conseqüències més devastadores del capitalisme que ella veia com el gran enemic a batre.
Vaig tenir el privilegi d’entrevistar-la el 2004. Era una dona activa i riallera que desprenia optimisme. Resultava difícil reconèixer en aquesta imatge lluminosa a la presa política que havia estat capaç d’escriure un llibre- Memòries de la presó de dones– en un rotllo de paper higiènic de la presó. Vam parler de les religions, del terrorisme islàmic, de la democràcia i dels vels.
“A les nostres societats, hi ha molts tipus de vels i hem de lluitar contra tots ells”, va ser el que em va dir quan li vaig preguntar pel debat per l’ús del hijab a Europa. “No traiem res amb acabar amb el vel islàmic si les dones musulmanes segueixen cobertes per altres vels. Les dones occidentals tenen els seus propis vels. Usen maquillatge i es tenyeixen el cabell per amagar-se perquè la societat els imposa semblar més joves i belles. Cal lluitar contra tots els tipus de vels, sobretot els que cobreixen la ment que són els més perillosos”, va declarar.
Probablement la força de la seva obra, que inclou seixanta llibres, es deu al fet que sorgeix de les seves pròpies vivències marcades per les contradiccions d’una societat condicionada pel pes de la religió i les tradicions, però també per la pobresa i la desigualtat. Una de les seves grans batalles va ser lluitar contra la mutilació genital femenina que ella mateixa va patir als sis anys. Donar-se compte, ja sent metge, de les conseqüències que va tenir en la seva vida i la d’altres dones la va portar a escriure el 1972 el llibre que la va fer coneguda arreu del món, La dona i el sexe, en què reflexiona sobre la por que el cos femení provoca en la societat i els intents per controlar-lo. Aquesta lluita la va portar a denunciar també la mutilació genital masculina, la circumcisió, i a comptar a al final de la seva vida la seva pròpia història de mutilació a La filla d’Isis.
En el seu llibre Dona al punt zero recull la història d’una prostituta que va conèixer quan estava a punt de ser executada per assassinar el seu proxeneta. El relat recorre la història d’una nena de poble que es converteix en prostituta de ciutat i la violència que la marca des de la infància fins a la mort que representa per a ella un alliberament.
Els seus relats són històries de dones, de mares i filles, de la seva pròpia relació amb la seva mare que va permetre que la mutilaran -“perquè no coneixia altra cosa”- però a la qual ret homenatge a La filla d’Isis perquè li va ensenyar a llegir i escriure. “La primera paraula va ser Nawal. El meu nom es va convertir en una part de mi. Després vaig aprendre el nom de la meva mare, Zaynab. El vaig escriure al costat del meu. El seu nom i el meu es van tornar inseparables “, explica en aquest llibre que parla de l’Alcorà i que qüestiona que Déu no esmenti mai a les dones, que no es dirigeixi mai a elles.
En l’entrevista que li vaig fer el 2004 va insistir en la opressió que representen totes les religions, no només l’Islam. També que no podia separar-se l’opressió de classe de la patriarcal. “Mahoma era menys misogin que Sant Pau. Almenys parlava a les dones i les escoltava”, va dir. Va insistir que la llibertat de la dona i de les persones més oprimides estava íntimament lligada a la llibertat política, a votar i a la democràcia. “Vaig ser empresonada el 1981 per les meves idees polítiques, no per parlar contra els vels i la violència de gènere. Si una feminista només parla de sexualitat, és igual. Però si connecta l’opressió sexual amb l’econòmica i política que existeix a nivell global i local, es converteix en un perill”, va afirmar.
En Memòries de la presó de dones, recull la seva pròpia experiència com a presa política del règim d’Anwar El Sadat. És un llibre que descriu vivències molt dures. Allà, en paper higiènic, va escriure una de les seves frases inoblidables: “Vaig comprendre que a la presó les tortures no s’infligeixen mitjançant les reixes ni els murs ni les picades d’insectes, la fam o la set, els insults o les pallisses. La presó és la incertesa. I la incertesa és la pitjor de les tortures”.
