Va ser professora de llengua i literatura castellana en instituts d’ensenyament mitjà del Baix Llobregat, sobretot a Sant Joan Despí. Regidora de Medi Ambient de l’Ajuntament de Cornellà. Ha format part del Consell de la Dona de Cornellà, va ser cofundadora d’Artemis i és membre de Dones d’Iniciativa.
La meva mare deia que l’alliberament de la dona va arribar amb la rentadora…
La lluita de la dona és incruenta. No hem provocat guerres. Però no ha estat gens fàcil. Ha anat acompanyada, de vegades, per lleis, però molt sovint ha estat per qüestions socials, de costums, de fets que anaven succeint-se dins de la vida quotidiana. Evidentment, la rentadora va evitar que la dona hagués d’anar al rierol o al safareig públic a rentar la roba. Era un lloc de dones. Jo ho feia amb la meva àvia. Imagina’t la feina. Hi estàvem tot el dia. S’havia de rentar, esclarir…
L’alliberament de la dona ha estat, històricament, més aviat conseqüència d’altres lluites o, per contra, han estat les dones les que han animat els canvis?
Hi ha moltes dones que han estat en l’anonimat. La gran lluita més coneguda de les dones és el moviment sufragista, quan es mobilitzen pel dret a vot, sobretot les angleses. Però, al principi, hi havia també un moviment feminista de denúncia de fets que estaven passant. Me’n recordo d’una poesia de Rosalía de Castro, o d’aquelles dones del romanticisme, que ja s’adonaven al segle XIX de la situació de la dona respecte, per exemple, a l’espòs-botxí. La poetessa Carolina Coronado ja els diu a les dones que no tinguin por de les feres del bosc, dels que de sobte passen pel carrer; elbotxí el teniu a casa. Emilia Pardo-Bazán, la generació del 27 (les Sinsombrero).., ja són feministes, s’estan diferenciant dels homes. Feien història, però mai van ser estudiades a la universitat.
A mesura que es retrocedeix en el temps, en el món antic, sempre és a pitjor?
Històricament, el que feien les dones era d’amagat. Recollides en els seus cercles, de vegades en salons on es discutia, o fentse monges sense ser-ho, perquè no volien casar-se, o seguir la línia que els marcaven el seu pare i la família. Vaig fer un treball sobre les dones al Quixot, en el qual apareixia clarament, sobretot a la primera part, que hi havia dones que prenien decisions per elles mateixes, i es rebel·laven contra l’ordre de coses imperant.
Però com que la història l’han escrit els homes, les dones passen desapercebudes…
És clar, han estat les grans oblidades, encara que és sabut que moltes de les grans decisions dels reis, per exemple, estaven molt determinades per les dones. I les dones s’organitzaven per parlar del que els interessava, encara que no hagin passat a la història com a moviments.
I què es pot dir del paper de la religió en la conformació dels rols adjudicats a les dones?
Des del moment en què Déu és Déu, i després fa que concebi el seu fill una dona que passava per allà…, la imatge que es té de la dona està supeditada. I quan apareixen dones rellevants, com Maria Magdalena, resulta que és una dona del carrer, com una prostituta. Només s’ha de veure el que va fer l’Església catòlica durant el franquisme: la dona a casa, preparada per quan arribés l’home, perquè era el “descans de l’home”. I si portaves minifaldilla, et cardaves el cabell o et pintaves els llavis eres gairebé una meuca.
Segons l’origen i la pertinença, variava la condició de la dona?
Coneixem el concepte de classe social, a partir del marxisme, però abans que aquest existís, evidentment hi havia dones que tenien determinades prerrogatives i, en conseqüència, eren més propietàries de si mateixes. Les d’alta nissaga, en qualsevol civilització, gaudien d’una situació diferent de les altres, que no tenien dret a res. Fins i tot se’ls negava poder aprendre a llegir i a escriure perquè, llavors, podrien pensar per si mateixes. Això els estava negat. La dona era concebuda, sobretot, com una eina més de treball, com una possessió del senyor, que en disposava com una esclava; del marit o del pare.
La dissociació de la procreació i el plaer sexual, i el control de la natalitat, constitueix un torpede de gran calibre en la línia de flotació de la religió…
Les dones han estat màquines de fer fills. Es casaven o les casaven per tenir descendència, per continuar amb la família. I si no tenien homes eren proscrites, i es buscaven altres fórmules per assegurar la successió. Ara parlem de l’ablació, que comporta un dany físic enorme, però moltes dones han estat històricament castrades perquè no podien concebre o perquè no tenien un home, o prou fills. I això es veia amb normalitat, i si feia falta es recorria al repudi.
A més del treball fora de la llar, les dones estaven o estan obligades a restituir la força de treball de l’home, mitjançant les tasques domèstiques…
Doble jornada, o bé perquè treballaven al camp, de sol a sol, o perquè ho feien després a les fàbriques. Aquestes dones havien de cuidar els fills i fer tot el que calia a casa. Emilia Pardo Bazán parla de les cigarreres de La Corunya i de la vaga que van protagonitzar, només per reivindicar tenir el mateix salari que els homes. Fixa’t d’on ve la bretxa salarial. En el seu cas, eren elles les que feien les feines més delicades, mentre que els homes només ventaven les fulles. Després, van arribar les màquines, van destruir llocs de treball i les primeres a sortir van ser les dones. Aquestes dones, que també portaven les tasques de la llar, eren les que sostenien casa seva, en tots els sentits.
El 8 de març es commemora, precisament, una lluita de les dones treballadores…
Si, també va ser una vaga, es van tancar a les naus, que cremaven, en un incendi possiblement provocat, i moltes van morir. Quan ens referim a dones treballadores, generalment ho associem al treball, diguem-ne, extern, el que es fa fora de casa. Però cal tenir en compte que el treball dins de casa, no valorat, també és treball, de vegades molt penós. A casa, una dona acaba fent de tot: comprar el menjar, cuinar, rentar, planxar, netejar…
A més de la religió i dels costums, com ha determinat la condició de la dona el marc jurídic i polític?
Quan em vaig casar, l’any 1973, encara no podia anar-me’n amb els meus fills de viatge. Hi havíem d’anar amb el meu marit. Tampoc podia tenir un compte propi en un banc, i quan estudiava l’havia de tenir amb el meu pare. Jo sola, no. Gairebé fins als anys setanta, els bordells estaven permesos. No obstant això, es perseguia les prostitutes. Aquesta doble moral, la doble vara de mesurar per a l’home i per a la dona, segueix funcionant en moltes coses. Sobretot en el món laboral, on la bretxa salarial continua. Les lleis van de vegades al davant de la societat, però en altres casos van molt enrere. De compaginar la vida familiar i la laboral, de compartir les tasques domèstiques, de tendir cap a la paritat…, sí que n’hem parlat, encara que costa portar-ho a la pràctica. Cal forçar molt perquè tot això vagi quallant. Hi ha lleis que podrien ser més taxatives. Per exemple, una llei laboral que estableixi que per la mateixa feina cobrin el mateix homes i dones.
Estem homologats amb els nostres veïns pel que fa a la condició de les dones?
De vegades mitifiquem, pensant que als països nòrdics, Alemanya o Islàndia, les coses van millor, però realment ens assemblem bastant. Pot ser que la dona sigui més lliure, però en els temes laborals o interns, de la família, tampoc queda tan clar que estiguin més avançats. De maltractaments, de vexacions… n’hi ha a tot arreu. Aquí, des que l’Institut de la Dona va començar a publicar les necrològiques de les dones a mans dels seus marits, a principis dels anys 2000, rondem entorn de 50 dones mortes cada any. Ara, en el temps de pandèmia, les dades de maltractaments són esgarrifoses. Una altra cosa, encara més preocupant, és l’estat en què es troben altres dones al món.
Algun consell a les més joves?
Tinc una néta de 15 anys, i el que millor que se m’acudeix és recomanar-li que faci el que a ella li agradi, encara que segurament canviarà amb el temps. Veure, aprendre d’això i decidir què vol ser. Si vol ser pallassa, que ho sigui, encara que no es pugui guanyar la vida. És la millor manera de ser lliure i de ser una mateixa. La meva filla, i la meva néta molt més, van superant les idees del pecat, la culpa… Tot això que per nosaltres va ser determinant.
