El dia que la candidata d’En Comú Podem, Jéssica Albiach, va proposar retirar la famosa estàtua de Colom perquè al seu entendre és un símbol de racisme, va rebre una bona lliçó de la seva amiga Ada Colau. L’alcaldessa de Barcelona va deixar clar que l’estàtua és una icona de la ciutat i que no seria material d’enderroc, per bé que als Estats Units s’hagués desfermat una onada d’iconoclàstia.
La demolició de la iconografia oficial lligava amb una època en què el populisme d’esquerres maldava per assaltar els cels tot d’una, però no per uns nous temps d’aliances estratègiques i governs de coalició. En aquesta campanya electoral Albiach s’ha erigit en l’apòstol d’un nou govern tripartit, malgrat que els seus presumptes arquitectes (Salvador Illa i Pere Aragonès) s’han mostrat reticents a posar el fil a l’agulla. Ella, festejada per ambdós, era l’única capaç d’unir-los.
EL SUMARI VOLHOV
Albiach, pel que sembla, també ha estat festejada pel número dos del grup Aigües de València (Global Omnium), Jesús Civera, qui l’esmenta en una conversa amb David Madí interceptada per la Guàrdia Civil, inclosa en el sumari del cas Volhov. Civera volia captar el suport d’Albiach per a convèncer Ada Colau que la filial catalana d’Eugenio Calabuig, president d’Aigües de València, era una alternativa viable a Aigües de Barcelona per a la concessió de l’aigua municipal; o si més no, el proveïdor d’un sistema de detecció del coronavirus a través de les aigües residuals.
Ara bé, més enllà de l’origen valencià d’Albiach, què feia pensar Civera que la candidata d’En Comú Podem podria afavorir els interessos d’una empresa sorgida de les entranyes del PP valencià i el cervell de la qual a Barcelona és David Madí, un tauró dels negocis i antic “spin doctor” d’Artur Mas?
AL SERVEI DEL GOVERN DE FRANCISCO CAMPS
Jéssica Albiach (Valencia, 1979), periodista de professió i que s’ha fet un nom en la política a Catalunya, assegura que, essent una jove llicenciada, només va aguantar cinc mesos treballant en el gabinet de comunicació de la Generalitat valenciana, ad maiorem gloriam de Francisco Camps. Una experiència enriquidora, segons les seves mateixes paraules, per saber com funciona per dins la maquinària propagandística del poder, però massa breu per poder fer amistat amb la influent cap de comunicació de Camps, Nuria Romeral, avui secretària particular d’Eugenio Calabuig. Jéssica Albiach té en comú amb ella que ambdues van estudiar periodisme a la universitat privada i catòlica CEU Cardenal Herrera (campus Alfara del Patriarca), però no van arribar a coincidir a les aules (Albiach és sis anys més jove).
Atès l’entorn progressista del qual procedeix, és sorprenent que a la tornada d’un Erasmus a Brusel·les es presentés a les proves del Canal 9 (va quedar a les llistes d’espera) o que obtingués la primera plaça en les oposicions al gabinet de comunicació de Camps, aspiracions que sí que eren coherents amb la seva universitat d’origen. Eren els dies en què la necessitat d’obrir-se pas professionalment prevalien sobre els (presumptes) ideals polítics, el mateix punt en què sembla trobar-se actualment Jesús Civera.
EL “CERVELL” D’EUGENIO CALABUIG
Nascut a Sueca i amb un passat de guitarrista vinculat a la “cançó” valenciana, Jesús Civera fou sotsdirector del diari “Levante”. Un antic company seu ens explica que “fa cinc anys va deixar el càrrec al diari per passar a l’empresa de l’aigua, on no havia treballat mai. En la redacció se’l considerava un home de Ximo Puig, així que comptar amb els seus serveis és un punt a favor de Calabuig”. És possible que a la redacció de “Levante” tractés a una jove i ambiciosa Jéssica Albiach, que després del seu pas per l’administració valenciana fou durant un temps redactora del rotatiu proper als socialistes valencians.
Però el més important és com Civera, amb prepotència intel·lectual, descriu en la conversa amb David Madí el seu fallit contacte amb el “subnormal del regidor de l’aigua que teniu a Barcelona, Eloi Badia”, per explicar-li el sistema de detecció de la covid-19 patentat pel hòlding de Calabuig. Jesús Civera apunta una altra via, que és accedir a Ada Colau a través de l’alcalde de València, Joan Ribó.
LA “TRANSVERSALITAT”
Tret que una intervenció de Jesús Civera amb Jéssica Albiach canviés la percepció d’Aigües de València. En la columna setmanal que encara escriu a “Levante”, Jesús Civera s’ha referit sovint a la necessitat, en temps de coronavirus, de bastir complicitats entre els partits valencians sense entrar en les guerres caïnites dictades per Madrid. En sintonia amb el discurs d’Eugenio Calabuig sobre la gestió sostenible de l’aigua, Civera sosté que l’únic relat transversal que actualment comparteix la societat és el de la sostenibilitat ecològica.
El seu ideari es resumiria així: “Transversalidad, eficacia, nuevas dinámicas de relación y mucha praxis. Y más complicidades entre los actores de la política, que ha de servir como punto de encuentro y no como campo armado electoralista”. Un missatge que s’adiu amb la composició ideològica del consell directiu d’Aigües de València; i amb l’estratègia d’En Comú Podem en favor d’un front polític d’esquerres.
INDEPENDENTISTES A SOU
De sobte tot es va complicar, quan es va fer públic que, per tirar endavant els seus plans d’expansió a Catalunya, la filial catalana d’Aigües de València havia contractat pel seu consell assessor reconeguts independentistes com Joan Puigcercós (exsecretari d’organització d’ERC), l’empresari de telefonia Ernest Pérez Mas o la “reina de les residències”, Cinta Pascual.
La figura de David Madí podia ser tolerada, des d’una visió valenciana, com el peatge a pagar per introduir-se en el mercat català. Però la seva responsabilitat en greus actes de desobediència civil com el Tsunami obligava Civera a donar alguna explicació per haver escollit aquell company de viatge.
EL “COLONIALISME FINANCER”
Així fou com el 16 d’octubre, sota el títol “Para los valencianos, caramelos”, entonava la cançó de l’enfadós per la desaparició del sector financer valencià, que “todos, desde el más alto rango autonómico hasta el último becario del periodismo, salvo alguna excepción”, s’havien empassat si us plau per força. I per acabar-ho d’adobar, afegia, la banca valenciana havia caigut en mans catalanes. “A mí ni me parece mal ni me parece bien. Ya se apañarán. Pero hasta el otro día aún andaban algunos políticos de aquí sacando a bailar los demonios catalanes y hoy santifican el estado actual de las cosas, además de urgir para que la sede social de la nueva Caixa (no la operativa, eh, no nos engañemos) resultante de abrazarse a Bankia, o de deglutirla, resida en la valenciana calle de las Barcas, cuya geografía rinde tributo hoy al bello logotipo de Miró en casi toda su extensión, desde que entras hasta que sales”.
Altrament dit, ningú podia acusar Aigües de València de col·laborar amb independentistes, atès que el noble propòsit de l’empresa era tornar-s’hi davant el colonialisme financer català.
“SEMPRE HI HA UNA PRIMERA VEGADA”
Per això, res millor que convèncer una benintencionada pancatalanista (o si volen, una panvalencianista) com Jéssica Albiach de mirar amb bons ulls els moviments estratègics a Catalunya de l’empresa d’Eugenio Calabuig. De ben segur que Civera li hauria explicat que és molt el que està en joc per la societat, per la bona praxi política, per l’economia sostenible, per la imatge pública d’Ada Colau en la seva “guerra de l’aigua”.
Només es tracta de considerar David Madí com un “tsunami passatger” i de demanar referències a Joan Ribó i Ximo Puig. No era gens fàcil convèncer Jéssica Albiach de fer lobby empresarial valencianista, però, com proclama el lema electoral dels comuns a les autonòmiques del 14-F: “Sempre hi ha una primera vegada”.
