Biòleg. Professor de batxillerat. Col·labora en treballs de recerca amb l’Institut de Ciències del Mar, de Barcelona. Ha publicat articles en diverses revistes, ha coordinat llibres de text i ha treballat amb la Universitat de Manitoba (Canadà) en el programa Onboard schools. Milita al PSC i forma part de Federalistes d’Esquerres.
Centrals nuclears, més porcs que habitants, aqüífers contaminats, pol·lució atmosfèrica, litoral formigonat… No sembla que la situació mediambiental a Catalunya sigui per llançar coets.
La situació mediambiental de Catalunya també és diversa. Ni està tot malament, ni tot bé. Certament, hi ha coses que caldria millorar. La més important, la contaminació atmosfèrica, producte de la utilització de vehicles de combustió, centrada a les ciutats i als grans nuclis urbans que les envolten. Tenim problemes de contaminació a la costa, relacionats sobretot amb les ciutats que no depuren correctament les seves aigües residuals. No és el cas de Barcelona, que les depura bé, perquè té mecanismes per fer-ho. Els dipòsits pluvials de Barcelona recullen l’aigua quan hi ha excés de pluja. Aquesta aigua acaba passant sempre per la depuradora. Cosa que no passa en altres poblacions costaneres, que, quan hi ha riuades, envien l’aigua directament al mar i això produeix una contaminació molt important per aigües residuals urbanes, que dura uns quants mesos. Aquests són els principals problemes, encara que és cert que tenim una costa plena de formigó, perquè al seu moment las lleis no van impedir que això acabés sent el que és. També tenim un problema amb la utilització dels nutrients agrícoles, que s’acaben colant pels aqüífers.
I de la percepció, la presa de consciència, d’aquesta realitat, com anem?
Crec que la població, en general, es pren de debò els problemes dels quals s’assabenta, especialment la gent jove. Del meu contacte directe amb alumnes, que tenen de 13 a 18 anys, es pot deduir que són molt conscients de la problemàtica que tenen, i de la que tindran si no fem un esforç per arreglar les coses. També és cert que determinats problemes mediambientals no arriben a l’opinió pública, potser perquè es consideren menys importants, o perquè alguns, a nivell polític, no tenen interès que se sàpiguen. De vegades també passa que l’opinió pública veu fantasmes. Per exemple, la contaminació produïda per les centrals nuclears, que pràcticament és inexistent. Una altra cosa són els residus que deixen, que constitueixen un problema a llarg termini.
La cria intensiva d’animals, especialment els porcs, per a consum humà, constitueix una qüestió especialment preocupant a Catalunya?
A Catalunya és un problema important, perquè els purins no s’eliminen com s’hauria de fer. Hi va haver un moment, fa uns anys, en què es pensava que aquests purins es podrien utilitzar per generar energia, però es va abandonar la idea, no se sap ben bé per què. Això, és clar, tenia un cost, que havia de tenir una compensació per part de les empreses elèctriques, els ramaders o, si era el cas, les administracions públiques. Crec que els purins poden ser reutilitzats, i que s’hauria de treballar per aconseguir-ho.
Com al camp, tampoc a l’aire, al mar…, s’hi poden posar portes. Els problemes comuns exigeixen solucions concertades. Té alguna cosa a dir el federalisme sobre aquest tema?
Les autoritats locals tenen més facilitat per detectar problemes locals. El fet que siguin els governs municipals, de les comunitats autònomes o de les regions europees els que tinguin competències en aquest àmbit sembla lògic. Però quan hi ha xoc d’interessos es compliquen les solucions. En aquest sentit, la idea federalista és interessant, perquè respecta l’autonomia dels agents, però al mateix temps proposa polítiques d’acord, de bé comú i de compensació, en el cas que algú pugui resultar perjudicat.
En aquest sentit s’està avançant en la concertació de grans acords, per protegir, per exemple, les aigües i les espècies marines?
Al Mediterrani s’està treballant intensament en aquest sentit. De vegades, científics i pescadors tenen interessos contradictoris, però estan arribant a acords importants. Tenim zones que han estat arrasades per sistemes de pesca no sostenibles, com el d’arrossegament, i perquè hi ha una desprotecció dels fons marins. Els mateixos pescadors s’han adonat que això no pot continuar així, i els científics ho han demostrat. Utilitzant submarins especials, s’ha pogut baixar als fons dels grans canyons del cap de Creus i de les illes Balears per estudiar in situ els problemes que originen determinades tècniques de pesca. Hi ha més problemes a la costa catalana que a les Balears, perquè allà no s’utilitza l’arrossegament amb la intensitat que es fa aquí. Però sóc optimista i crec que podrem anar recuperant els fons marins.
Estem assistint a un canvi de paradigma respecte a la relació dels humans amb la natura, que ens porta a anar abandonant aquesta interpretació de l’home com a “rei de la creació”?
M’atreviria a dir que entre els joves amb els quals treballo, de 13 a 18 anys, la consciència que això no pot seguir així, que cal canviar, que el canvi climàtic és una realitat davant la qual no podem tancar els ulls, és generalitzada. A classe, els problemes mediambientals s’emporten la palma, fins al punt que el passotisme no existeix en aquest camp.
De vegades sembla que la pilota mediambiental va del terrat personal a l’institucional, al de les empreses… On comença i on acaba la responsabilitat de cadascú?
Hi ha un fet històric en la conscienciació mediambiental que és la cimera de Rio de Janeiro del 1992. D’allà en va sortir la idea de desenvolupament sostenible, i el principi de “treballa localment per poder aconseguir solucions globals”. Això és molt important. Cada persona ha de fer el que pugui per contribuir a solucionar els problemes mediambientals. Si nosaltres separem el plàstic d’altres deixalles, no va a l’abocador. I si separem la matèria orgànica, resulta més fàcil de reciclar. Abans, fa seixanta o setanta anys, es feia així. Jo vivia en una casa de pagès on hi havia un abocador per a la matèria orgànica, que se separava d’altres residus. En els anys cinquanta/seixanta irromp el plàstic i la moda d’usar i llençar. Això ha durat fins que s’ha vist que les coses no poden seguir així. Hem de recuperar la consciència dels avis, separant i reciclant els residus.
Amb la covid, tot s’està tenyint de verd. De vegades de manera més aparent que real…
Fer evident la preocupació pels problemes ambientals és una tècnica de màrqueting. Les empreses energètiques la utilitzen, i hi ha gent que s’ho creu. També és possible que alguna cosa sí que la facin. Si el màrqueting no té cap base, s’acaba desemmascarant. És cert que s’estan intentant substituir algunes fonts d’energia molt contaminants per altres que ho siguin menys, encara que també tenen els seus problemes. L’energia eòlica, que s’està imposant, també és una font de contaminació paisatgística important. Les plaques solars tenen una durada limitada i la seva fabricació requereix materials escassos i valuosos. Però és cert que cal fer esforços, perquè, si en aquests moments els posem en dubte, estem obstaculitzant desenvolupaments futurs. Si no ens movem, anem malament. I hem de canviar el paradigma que podem contaminar el que calgui perquè és un preu que la natura ha de pagar perquè nosaltres siguem feliços.
Hi ha qui diu que medi ambient i una certa forma d’entendre la democràcia (laissez faire, laissez passer) no s’avenen bé. Està arribant el moment de cargolar una mica més les rosques als que fan prevaler els seus interessos propis sobre els de caràcter general?
Més que governs autoritaris, cal aconseguir gent conscienciada. L’autoritarisme no és la solució, però l’autoritat sí que pot ser-ho. S’ha d’aplicar de forma contundent, perquè la falta d’autoritat genera problemes. Amb la covid s’han tancat restaurants de forma salomònica, i això no em sembla just. A l’agost vaig estar en un restaurant a Barcelona. Érem pocs i la taula més propera estava no a dos metres, sinó a cinc. El mateix, una altra vegada, a la Vall d’Aran. I també en un altre d’una altra petita població que era un caos. A aquest cal aplicar-li les normes, de manera concloent. Amb això protegim a la gent que sí que compleix. Deia Illa, amb raó, que no tenim suficients policies per fer complir les normes. Però, si no fem que es compleixin, acabem patint-ne les conseqüències tots.
