«La mascareta ha substituït el llaç groc»

Entrevista a Antonio Santamaría

Antonio Santamaría | Foto: David B.

Periodista i escriptor. Ha col·laborat en diferents mitjans: Diari de Sabadell, El Viejo Topo, EL TRIANGLE… Entre altres llibres, és autor de Federalismo y República, Convergència Democràtica de Catalunya, des de los orígenes al giro soberanista i Los nacionalismos.

Quan falten menys de dos mesos per a les previstes eleccions autonòmiques, ¿Què diu el comunicat meteorològic de la política nacionalista catalana?

Tenim, arran del procés sobiranista, una societat extremadament polaritzada en dos blocs, que no són els de dreta i esquerra, sinó els d’independentisme i no independentisme, eix que travessa l’espectre dreta-esquerra. Així, hi pot haver partits d’esquerres que poden ser independentistes i de dretes que ho són, i viceversa. Vivim un moment de ressaca del procés, sobretot després de la fallida declaració unilateral d’independència i de l’aplicació del 155. El Parlament actual és producte d’unes eleccions celebrades molt en calent, quan l’electorat no independentista estava molt mobilitzat i a Madrid hi havia un govern de dretes… Ara la situació ha canviat. D’una banda, la unitat d’acció que hi havia entre Junts x Cat i Esquerra Republicana ha desaparegut. El mateix Junts x Cat s’ha dividit. El PDECat va per un costat; Junts, de Puigdemont, va per un altre; Marta Pascal ha creat el Partit Nacionalista Català… D’altra banda, tampoc hi ha un full de ruta, cosa que, d’alguna manera, hi havia fins al 2017, i que consistia a convocar un referèndum d’autodeterminació, proclamar la independència i buscar un reconeixement internacional. La qüestió dels presos és l’únic element que unifica l’independentisme.

I a l’altra part, la de les forces no independentistes, com es preveu el temps?

En aquest àmbit és previsible que es produeixi un canvi. El 2017, la primera força política del Parlament de Catalunya va ser Ciutadans, amb un milió llarg de sufragis i 27 diputats. Aquest resultat va ser conseqüència del vot útil de l’electorat no independentista, amb un vot prestat, sobretot del Partit Socialista. Per tant, és previsible que hi hagi una baixada del vot de Ciutadans i una pujada del PSC. Una altra qüestió és la dels comuns, que juguen a una mena d’ambigüitat. No són independentistes, tot i que n’hi ha. S’ha de veure si l’electorat premiarà o castigarà la seva equidistància. En definitiva, és molt difícil fer previsions. Molt més si a tot això hi sumem els efectes de la covid. En qualsevol cas, són unes eleccions molt importants, perquè s’hi està jugant la correlació entre els blocs. Un factor determinant serà també l’abstenció. Fins ara, a les autonòmiques catalanes hi havia una alta participació dels nacionalistes, mentre que sectors de l’electorat no nacionalista s’abstenien. El procés va provocar una gran mobilització de l’electorat no independentista, i es va arribar a percentatges de participació del 80%, una cosa inèdita. Caldrà veure si aquest nivell es manté i, si no fos així, cap a on anirà l’abstenció. Podria afectar l’electorat no independentista, però també el nacionalista, que es pot sentir frustrat.

Sembla que el front nacionalista català no està en el seu millor moment, però caldria preguntar-se si podria ressuscitar, com Llàtzer, d’entre els morts, o com el comte Dràcula, i adquirir la condició de mort vivent.

És arriscat fer previsions, però el que sí que podem fer és veure què va passar fins al 2017. La DUI i el 155 va ser el punt final del procés. Cal recordar que Esquerra i l’antiga Convergència van arribar a presentar-se juntes a les eleccions. Ara tot això ha volat pels aires i, amb totes les forces, lluiten per veure qui aconsegueix l’hegemonia del moviment nacionalista. I encara és pitjor la situació dels hereus del partit de Pujol. S’ha convertit en un espai molt fragmentat, amb ofertes bastant similars, i sabem que la llei D’Hondt això ho penalitza. També hi ha grups catalanistes no independentistes que podrien presentar-se en coalició o, en algun cas, sumar-se al PSC. Si ofereixen una alternativa atractiva, podrien arribar a tenir representació parlamentària. Es pot dir que, d’alguna manera, el front està trencat, fragmentat.

En aquest context, què es pot dir del tercer tripulant, la covid-19, que, com Alien, s’ha ficat a la nau per complicar encara més les coses?

Cal reconèixer que la covid-19 és un factor molt important i amb previsibles efectes polítics. No sembla arriscat pensar que pugui ser un factor rellevant en el canvi de les prioritats, tant entre l’electorat independentista com entre els que no ho són. Durant pràcticament una dècada, el discurs dominant del nacionalisme ha girat al voltant de la idea que si fóssim independents tot aniria millor. La covid-19 transforma aquest paisatge i planteja una nova disjuntiva entre la ideologia i la butxaca. La covid-19 tindrà repercussions econòmiques molt dures que, d’alguna manera, acabaran impactant en l’escenari polític. De fet, ja es pot constatar que els llaços grocs i les estelades pràcticament han desaparegut de l’espai públic. La mascareta ha substituït el llaç groc.

Què diu la bola màgica sobre el Govern català que es podria formar després de les eleccions?

La governabilitat de Catalunya serà molt complicada. No es pot descartar que les eleccions s’hagin de tornar a repetir, com ja va estar a punt de passar el 2015, quan la CUP va demanar el cap d’Artur Mas. Es podria formar govern amb diferents combinacions. La que més sona en aquests moments és una coalició entre Esquerra i els Comuns (que no tindria majoria absoluta, però que seria possible si es pensa que, d’alguna manera, l’estabilitat del Govern de Madrid depèn d’ells), amb el suport dels socialistes, que deixarien governar amb la vista posada també en Madrid. Una altra possibilitat, que sembla improbable però que no es pot descartar, és, si els números quadren, un govern amb Junts, o amb alguna altra família nacionalista. Però sembla molt complicat repetir una fórmula que no està funcionant. I reeditar un tripartit no és fàcil, no per falta de ganes del PSC, sinó per l’independentisme d’Esquerra.

I on encaixa la figura de Puigdemont en aquest damer maleït?

Una part del moviment independentista i, sens dubte, la formació que lidera Puigdemont, és una versió local dels nacional-populismes que tenen tant èxit en alguns llocs d’Europa i del món. Un factor estructural clau d’aquests moviments és la figura del líder carismàtic, independentment que tingui carisma o no. Els carismes també es fabriquen. Cal tenir en compte, també, que en el context del nacionalisme català la figura del president està carregada de simbolisme, del qual s’ha apropiat Puigdemont.

Tot això, convenientment promogut pels mitjans de comunicació de titularitat pública i alguns de propietat privada…

Per entendre l’èxit del moviment independentista cal tenir molt en compte el paper dels mitjans de comunicació. Els dependents de la Generalitat no perden ocasió de publicitar els líders nacionalistes i, molt en particular, Puigdemont. Qualsevol gest seu el treuen en portada. Però la lluita aferrissada entre els actuals socis de Govern a la Generalitat també es trasllada als seus suports mediàtics. Es va parlar, per exemple, de Terribas com a número dos de la candidatura de Puigdemont. Ho hem vist en la conversa de Rahola amb Madí, en la qual acusava Sanchis de ser massa d’Esquerra. I el problema té un caràcter estructural. Durant el tripartit es va intentar modificar TV3 i va resultar impossible. Això està molt solidificat. Llavors es deia que Catalunya era l’únic lloc del món en què la televisió pública jugava a favor de l’oposició. Aquest mitjà està tan impregnat per la ideologia que és previsible que, fins i tot amb un canvi de govern, les coses seguirien igual. Amb aquesta intenció va ser creada per Jordi Pujol, sense estalviar despeses, com ens explica el llibre sobre Alfons Quintà que acaba de sortir.

Els diners europeus, la victòria de Biden, l’arribada de les vacunes…, semblen dibuixar un horitzó una mica més encoratjador, incloent-hi Catalunya.

La sortida de Donald Trump sembla indicar un canvi de cicle en la política internacional, en el qual els nacional-populismes haurien arribat al seu sostre. A Espanya, que semblava que estàvem vacunats contra l’extrema dreta, vet aquí que tenim Vox com a força política al Congrés i el moviment nacionalista català en la versió del populisme local.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

1 comentari a “«La mascareta ha substituït el llaç groc»”

Deixa un comentari