Ada Colau no és Jacinda Ardern

La pandèmia de la covid-19 ha servit, també, per posar a prova la capacitat dels lideratges polítics. Aquí i arreu del món. Tots els analistes coincideixen en assenyalar que, en aquesta traumàtica conjuntura, les dones amb responsabilitats de govern han demostrat molta més intel·ligència estratègica per fer front a la crisi sanitària desfermada i empatia amb el patiment de la població. 

Les primeres ministres de Nova Zelanda, Jacinda Ardern; Islàndia, Katrin Jakobsdóttir; Finlàndia, Sanna Marin; Dinamarca, Mette Frederiksen o la cancellera alemanya, Angela Merkel, han destacat a l’hora  d’encapçalar i guiar amb encert llurs països en la llarga i duríssima travessia de la pandèmia.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, és obvi que no té els instruments polítics i legals  per prendre decisions que són de l’àmbit competencial de la Generalitat o del Govern espanyol. Però la seva trajectòria i la sensibilitat social que se li suposa semblava que projectarien i  consolidarien el lideratge moral que necessita, més que mai, la ciutat de Barcelona. 

La covid-19 ha tingut un efecte catastròfic sobre l’economia del Cap i Casal, que té en el turisme i allò que l’envolta la base del modus vivendi de milers d’empresaris, comerciants i treballadors. Ada Colau tenia l’obligació i l’oportunitat de brillar amb llum pròpia davant de tanta devastació, convertint-se en el referent i la solució dels ciutadans castigats i desvalguts. 

L’Ajuntament de Barcelona és “ric”, gràcies al model de gestió que ens va llegar el PSC i malgrat que, durant el mandat de Xavier Trias, la trama corrupta del 3% hi va entrar a fons a saquejar-lo. Per això, Ada Colau tenia els instruments financers per fer front a l’enorme crisi social que ha sumit la ciutat en una profunda depressió.

Només cal obrir els ulls per veure-ho: la gent que cerca menjar als contenidors, la gent que fa cua per obtenir aliments gratuïts, la gent que ha estat desnonada durant la pandèmia, la gent que demana caritat als carrers, la gent que malviu apilonada en pisos, la gent que es refugia en infrahabitatges o en construccions precàries, la gent que dorm al ras, la gent que ha de delinquir per sobreviure, els infants que viuen en la marginalitat o la pobresa, els vells que estan condemnats a la soledat, la gent que no té feina ni pervindre, els botiguers que han de plegar, els joves sense futur…

Això és Barcelona avui. Una ciutat on la desigualtat social és més gran que mai i on una immensa majoria pateix per poder tirar endavant cada dia. Ada Colau tenia tots els trumfos a la mà per ser l’alcaldessa providencial que ens ajudés a fer front i a superar, amb intel·ligència, justícia i dignitat, la tragèdia col·lectiva de la covid-19. Tenia el perfil i tenia els diners.

Però Ada Colau no ha estat Jacinda Ardern, ni Katrin Jakobsdóttir, ni Sanna Marin, ni Mette Frederiksen. Durant aquests nou mesos de la pandèmia, l’alcaldessa de Barcelona ha parlat molt.., però no ha dit res. Hem pogut constatar que no té fusta de líder, que no té carisma, que està desubicada i que la responsabilitat que té encomanada li ve gran. 

I ho dic amb molta pena: perquè jo vaig ajudar des d’EL TRIANGLE a la seva projecció pública, quan era portaveu de la PAH, i perquè la vaig votar. No sé si és culpa seva, de l’equip que l’envolta o que la política de comunicació del seu gabinet és un fracàs (i mira que paga una milionada indecent als mitjans de comunicació per tal de tenir “bona premsa”!)     

La pandèmia ens ha demostrat que Ada Colau és una inútil i un ‘bluf’. El problema i el perill és que remena molts milions d’euros –que no són seus, que són dels contribuents- i que es dedica a cremar-los d’una manera absolutament irresponsable i sense control. 

Les urgències socials de Barcelona són moltes i no poden esperar. Una alcaldessa veritablement d’esquerres es dedicaria, en aquests moments tan complicats, a estar al peu del canó, al costat de la gent, dedicant tots els esforços personals i pressupostaris a atendre les necessitats vitals provocades per la pandèmia, especialment entre les classes més desfavorides.

Però no. Ada Colau ha estat desapareguda en combat durant tots aquests mesos. I no només això: s’ha dedicat a cremar diners que es necessitaven per atendre les urgències socials a xorrades absolutament prescindibles en aquests moments, com l’“urbanisme tàctic”, i a regar amb generoses subvencions entitats i empreses amigues, com si fóssim en temps de vaques grasses.

Espero que la Sindicatura de Comptes, l’Oficina Antifrau de Catalunya i la Fiscalia entrin a fons a l’Ajuntament de Barcelona per investigar i analitzar com Ada Colau ha malgastat i malgasta els diners de tots. No només és una descomunal immoralitat. Hi ha abundants indicis de nepotisme, d’amiguisme i de corrupció que cal substanciar sense més dilació. 

Barcelona té una història mil·lenària i ha sobreviscut a un munt de desgràcies. També superarem la pandèmia i, malgrat la pèssima experiència d’Ada Colau, la tornarem a fer vibrar.  

PD.: L’alcaldessa de la segona ciutat de Catalunya, Núria Marín (PSC), que a més és la presidenta de la Diputació de Barcelona, també ha demostrat que no té fusta per governar. La corrupció és el principal càncer de la democràcia. Aquesta és la dolorosa lliçó que hem après en els últims anys i que tots els polítics han de tenir gravada a foc en el seu cervell.  

Davant de les evidents irregularitats comptables que s’han produït al Consell Esportiu de L’Hospitalet, Núria Marín ha reaccionat amb una extrema cautela i tebiesa, mantenint al capdavant els seus responsables polítics i executius. No és que ella sigui culpable de corrupció, però la seva por a fer-hi front i a actuar en conseqüència, de manera implacable, la desacrediten i l’inhabiliten.

Amb aquests antecedents s’entén que Núria Marín hagi estat incapaç d’imposar la seva autoritat de presidenta de la Diputació de Barcelona per impedir i aturar una de les grans vergonyes d’aquest país: la contractació de la dona de Carles Puigdemont, Marcela Topor, per dirigir una tertúlia setmanal en anglès a la televisió de la Diputació, amb una retribució de 6.000 euros mensuals.

Quan es transigeix amb la corrupció una vegada, després ja no hi ha aturador. Aquest és el gran problema i el gran pecat de Núria Marín.   

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Ada Colau no és Jacinda Ardern”

  1. S ha fet un fart de pintar els carrers de color verd. Això vol dir que la zona verde s ha incrementat com mai havia passa’t a Barcelona. Que més voleu.?

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides