Dotze anys després del vot de censura contra Joan Laporta (2008), l’acta final segueix oberta a l’espera que algú aclareixi les estranyes circumstàncies en què es va desenvolupar la votació, l’escrutini i les diverses irregularitats gràcies a les quals Joan Laporta es va mantenir en el càrrec. Encara a hores d’ara és un escàndol que, com la majoria de les malifetes de Joan Laporta, gaudeixen d’una impunitat mediàtica i legal a l’empara d’un entorn molt poderós, polític i financer.
L’acció empresa en aquell temps pel soci Oriol Giralt, un soci disgustat i indignat per l’anomenada autocomplaença que havia convertit el club en un escàndol permanent i l’equip en un despropòsit de festes infinites liderades pel mateix president i membres de la junta, va aconseguir que les signatures requerides fossin folgadament les suficients per promoure la votació final en un calorós i inoblidable diumenge de juliol de 2008.
Previsorament, el president i la junta s’havien encarregat de col·locar al front de la Mesa del vot de censura, òrgan equiparable a la Junta Electoral i Mesa Electoral, a David Moner, llavors president de la UFEC i com tants altres servidors públics i alts càrrecs catalans, beneficiaris de la generositat del Barça de Laporta a l’hora de disposar d’entrades i viatges amb tot pagat a finals i grans esdeveniments, això a més del tràfic d’influències propi de règims totalitaris com el de l’esport català. Ja s’ha explicat, com a precedent, que el Tribunal Català de l’Esport va arribar a arxivar fins a tres vegades la inhabilitació del president Joan Laporta per haver infringit greument els estatuts al no convocar les eleccions el 2006.
Arribat el dia de la votació les previsions eren d’allò més pessimista per a Joan Laporta. Encara que era necessari aconseguir el 66,6% dels vots contraris, les sensacions donaven com a molt possible arribar a aquest grau de contestació. David Moner, convenientment informat de tal perill per a Laporta i la seva junta, va decidir que era possible assegurar la possibilitat d’evitar-ho arribat el cas. Moner va disposar que en una sèrie de taules, el promotor del vot de censura, Oriol Giralt, no pogués haver interventors seus, és a dir, persones acreditades amb la potestat d’escrutar els vots i fiscalitzar el procés de vot. En el seu lloc, personal del club va controlar les votacions en taules on, segons testimonis, van ser inclosos en el cens ciutadans no socis del FC Barcelona que poguessin exercir el dret a vot. Així, mentre que a la resta de les taules el percentatge va superar el 70% dels vots a favor del vot de censura, en aquelles controlades pel club sense la vigilància d’interventors de Giralt aquest percentatge va baixar prou perquè la mitjana final fos de el 60,60% insuficient, per tant, per a l’èxit del vot de censura.
La reclamació d’Oriol Giral va ser ràpidament convertida en paper mullat, doncs, encara que va ser redactada i lliurada als pocs minuts, la Mesa del vot de censura, o sigui David Moner, la va considerar extemporània. Tampoc hagués estat efectiu qualsevol altre recurs ja que el Tribunal Català de l’Esport estava igualment sota l’efectiva supervisió dels organismes i estructura de l’esport català de l’època i dels interessos convergents que havien pogut, per fi, prendre el comandament del Barça club mitjançant Joan Laporta.
Un sector de la junta va dimitir en bloc, però els dissidents no van tenir el valor ni la dignitat d’explicar públicament com s’havia defensat la continuïtat de la directiva amb trampes, manipulació i joc brut.
